La satisfacció de l’alumnat no significa el seu benefici

La nostra societat es comporta de manera contradictòria amb els menors

Llicència Creative Commons

Paco Benítez

Prepare the child for the road, not the road for de child”[1]

Fa unes setmanes, mentre llegia un article del company Juan Fernández, vaig topar-me amb una d’aquelles obvietats que no per ser-ho deixa de passar desapercebuda per la població. Deia textualment: “Si la innovació docent vol millorar l’aprenentatge de l’alumnat, no és adequat avaluar la satisfacció de l’alumnat. Pot ser que els alumnes estiguin més satisfets, però per altres raons. També passa de vegades que, malgrat estar menys satisfets, aprenen més”.

Deia allò de l’obvietat, perquè, durant bona part de la història, educadors i famílies han sabut que doblegar-se a la satisfacció de nens i adolescents és contraproduent des del punt de vista de la seva educació i desenvolupament. Per posar un exemple també obvi, si una criatura vol sopar un croissant de xocolata, el més assenyat per als seus progenitors és no satisfer la seva voluntat, sinó al revés. I això, a més, es fa pel seu bé, per protegir-lo de la seva voluntat autolesiva.

Doncs bé, sembla que amb les últimes tendències metodològiques de l’anomenada “nova” educació, n’hi ha prou que pupils estiguin contents amb allò que es troben a classe i allò que els proposa el docent, i que es doni per fet que s’ha produït un impacte de qualitat. Però la realitat és que l’únic criteri (o si més no el més important) que caldria tenir en compte per avaluar aquesta “innovació” hauria de ser si ha impactat positivament en l’aprenentatge. Avaluar sempre és una tasca complexa, i encara més ho és avaluar qualsevol mètode pedagògic. Però la veritat és que les dades objectives extretes de les proves externes que realitza el nostre alumnat ens demostren que l’aprenentatge està en caiguda lliure.

Continuo amb algunes preguntes òbvies relatives a la satisfacció de l’alumnat. Els alumnes preferiran un mètode que consisteixi en jugar i un professor que no els exigeixi responsabilitats, o que se’ls requereixi un esforç i treball continuat a l’aula i a casa? Els alumnes preferiran passar de curs o titular tot i tenir diverses assignatures suspeses, o no poder fer-ho en aquests casos? Els alumnes preferiran tractar temes del seu interès a classe com el futbol, ​​el reggaetó o el porno, o aprendre sobre història de l’art, els fractals o el sistema nerviós? En fi, podria continuar escrivint preguntes on la resposta òbvia de l’alumnat seria la primera opció de cadascuna, però no vull cansar el lector.

El llibre de Jonathan Haidt i Greg Lukianoff, The Coddling of the American Mind, traduït a l’espanyol com a ‘La transformación de la mente moderna’, ens alerta dels riscos que suposa per a la salut mental dels joves la sobreprotecció resultant d’una criança i un sistema educatiu que els fa créixer entre coixins. Actualment estem sent testimonis d’una epidèmia d’ansietat i depressió a la nostra joventut, la qual, segons els autors, és el resultat d’una fragilitat que deriva precisament del fet de procurar constantment la seva satisfacció. Enfrontar-se a dificultats i superar frustracions no és agradable, però és necessari per forjar un caràcter fort i adult.

I un altre dia podem parlar també de les famoses enquestes de satisfacció de l’alumnat i la seva avaluació de les matèries, que a hores d’ara ja molts centres fan, si no al final de cada avaluació, sí al final de cada curs. No dic que la intenció que hi hagi al darrere no sigui bona, però per la meva experiència us puc dir que es converteixen en una broma. És ben sabut que un gran poder comporta una gran responsabilitat, però són els alumnes prou madurs i estan prou formats per valorar el treball d’un docent? Permeteu-me que respongui que no (encara que no soni modern).

Un sistema educatiu que té sumit l’alumnat en una falsa bombolla que moltes vegades els fa creure que estan preparats per allò que realment no hi estan, no és, encara que s’amotlli a la seva satisfacció, una cosa contraproduent per al seu futur personal, acadèmic i professional?

Acabo amb una altra cita d’una altra obra magnífica, La crisis de l’autoridad, de la jutgessa i autora Natalia Velilla: “Ens estem equivocant en tractar els nens i els adolescents com a persones amb capacitat de decidir, ja que la pàtria potestat i la minoria de edat tenen una finalitat protectora de les personalitats en formació. La nostra societat es comporta de manera contradictòria amb els menors, equiparant fins a la confusió la «dignitat» de la persona amb «l’autonomia de la voluntat»: els nens tenen dignitat, han de ser respectats, informats, valorats i escoltats d’acord amb el nivell de maduresa, però no tenen capacitat d’obrar plena, ja que els seus desitjos no necessàriament coincideixen amb allò que els convé”.

________________________________________

Enllaços/Webgrafia:

Juan Fernández: https://www.eldebate.com/cultura/20231007/evaluar-innovacion-educativa-navegar-mares-revueltos_144727.html

Pruebas externas: https://www.epdata.es/datos/espana-pisa-datos-graficos/484

Epidemia de ansiedad y depresión en nuestra juventud: https://www.alimente.elconfidencial.com/bienestar/2022-12-13/uno-cinco-adolescentes-problema-salud-mental_3538490/

Falsa burbuja: https://www.pressreader.com/spain/el-mundo-andalucia-weekend/20231008/281883007988473

[1] Cita introductòria de l’obra The Coddling of the American Mind, de Jonathan Haidt i Greg Lukianoff). Traducció: “Prepareu el nen per al camí, no el camí per al nen”.

Font: educational EVIDENCE

Drets: Creative Commons