La revolta estudiantil de Santa Escolàstica (Oxford)

Inscripció que recorda la ubicació de la taverna Swindlestock, avui una oficina del banc Santander / Font: https://corresponsalenlahistoria.blogspot.com/2016/02/el-motin-de-santa-escolastica.html

Xavier Massó

La tradició de rebel·lia estudiantil i la seva proclivitat envers la barrila i la bullanga no es van inventar precisament al Berkeley dels anys seixanta ni al maig parisenc del 68 –l’adamisme imperant fa estralls-. Sant Agustí ja es queixava de la inconstància dels seus alumnes i de llur tendència al llibertinatge –com ell mateix de jove, per cert–; però al motí de Santa Escolàstica a Oxford la cosa va anar molt més enllà.

Era el 10 de febrer de 1355, dia de Santa Escolàstica, a Oxford, la ciutat universitària per excel·lència. Cap al capvespre, dos estudiants de la universitat, Walter Spryngeheuse i Roger de Chesterfield, estaven prenent-se unes birres amb un grup de companys a la taverna Swindlestock, establiment freqüentat per vilatans i per estudiants. Ignorem si tenien prèviament pensat fer un «sinpa» o si van ser les pintes de cervesa ingerida el que va suscitar la disputa, però el cas és que es van enredar en una aspra discussió amb el taverner, John Croidon, a propòsit de la mala qualitat de la beguda; vaja, que la «batejava». Els estudiants es van negar a pagar i la controvèrsia va passar aviat de l’argumentum logicum a l’argumentum baculinum: van agredir el taverner. Els vilatans presents van fer costat a Croidon i els estudiants als seus camarades. La cosa va degenerar en una monumental baralla fins que els estudiants, en inferioritat numèrica, van córrer cap a la universitat a refugiar-se i a la recerca de reforços. Se’n van anar sense pagar, és clar.

L’animadversió entre els veïns d’Oxford i els estudiants venia de lluny i no era la primera vegada que hi havia raons. Des que el rei Enric II havia prohibit un segle i mig abans als anglesos anar a estudiar a França, la universitat d’Oxford havia començat a créixer i l’afluència d’estudiants era cada cop més gran. Hi havia raons diguem-ne «socials» i de convivència que explicaven les desavinences entre uns i altres. Els estudiants menyspreaven els vilatans i es queixaven dels preus abusius que els imposaven. Per la seva banda, els veïns detestaven els estudiants per la seva tendència a la gresca i pel seu llibertinatge, acusant-los sovint dels embarassos de les seves filles i d’alterar la pau i tranquil·litat del lloc amb la seva irreprimible propensió a la bullanga.

Però també hi havia desavinences de tipus més «polític». Les autoritats civils volien ficar mà a la universitat i estaven cada cop més ressentides pel fet que disposés d’un estatus jurídic propi, privilegis eclesiàstics i directament sota la protecció del reial. Però aquesta vegada el batlle de la ciutat, John Bereford va pensar que podia treure profit de l’assumpte tot aprofitant la indignació dels vilatans. Al que va aconseguir fou que el que havia començat amb una baralla tavernària entre borratxos, es convertís en tres dies de barbàrie i batalla campal entre vilatans i estudiants.

Després de la retirada dels estudiants cap a la universitat, la notícia de la baralla va començar a atraure vilatans armats. Alguns estudiants que, desconeixedors del que havia passat, van treure el nas per les rodalies de la Swindlestock Tavern van ser salvatgement linxats per la gentalla enfurismada. L’alcalde Bereford es va dirigir cap a la universitat amb els seus algutzirs i exigir-li al canceller (rector), Humphrey de Cherlton el l’immediat lliurament al braç secular dels dos estudiants causants de la baralla. Cherlton s’hi va negar adduint que l’alcalde no tenia jurisdicció sobre la universitat i el va despatxar sense contemplacions; per cert que amb molt bon criteri: uns anys abans, dos estudiants acusats pels veïns d’haver violat una noia i que havien estat lliurats per la universitat van ser linxats al mig del carrer per la gentalla; sense judici ni proves de cap mena. Mai no es va saber mai si eren culpables o no. I Cherlton no estava disposat que una cosa així es repetís.

Mentre l’alcalde i els algutzirs eren agredits pels estudiants en sortir de la universitat i aconseguien escapar-se pels pèls, des del campanar de l’església de Santa Maria, la de la universitat, es convocava els estudiants, que cantaven Havock! Havock! Smyte fast, give gode knocks! –més o menys: Dur! Dur! Mateu ràpid amb bons cops!-, i des del campanar de l’església de Sant Martí, la de la vila d’Oxford, es cridava els veïns exactament amb el mateix objectiu i consignes. Pels camins i carrers ja hi havia uns quants cadàvers, la majoria estudiants.

Durant aquella nit i els dos dies següents, Oxford es va convertir en el camp de batalla d’una guerra a sang i fetge entre estudiants i vilatans, arribant aquests a assaltar edificis i aules de la universitat. El tercer dia van arribar les forces reials i la calma va tornar a la ciutat. Havien mort 63 estudiants i 30 veïns d’Oxford.

La justícia reial va donar la raó a la universitat i va declarar culpables l’alcalde i la ciutat. El rei Eduard III va condemnar la vila d’Oxford a pagar a partir de llavors a la universitat una multa anual de 63 penics per cada estudiant mort; a més, l’alcalde i els regidors van ser condemnats a assistir cada 10 de febrer a una missa després d’haver marxat pel carrer en processó amb el cap descobert –un deshonor- i a renovar anualment el jurament de respectar els privilegis de la universitat.

Aquestes «penes» es van mantenir fins al 1825, quan el llavors alcalde d’Oxford va rebutjar continuar participant a la cerimònia. Sis-cents anys després, el 10 de febrer de 1955, es va posar punt final a les seqüeles de l’aldarull amb un acte de desgreuge: el parlament britànic va derogar l’edicte d’Eduard III, el batlle d’Oxford va rebre de la universitat un títol honorífic de doctorat i l’ajuntament va fer lliurament de les claus de la ciutat al rector de la universitat.

La Swindlestock Tavern va seguir oberta fins a l’any 1709; així ens ho recorda una placa commemorativa a l’edifici que ocupa avui el seu lloc, una sucursal del Banc de Santander. L’únic edifici d’aquells temps que encara sobreviu avui a la ciutat d’Oxford és la Torre Carfax, de l’antiga església de Sant Martí.

No sabem si va ser des d’aquests fets-a jutjar per l’enrenou que es va organitzar ben bé podria ser-, però el cas és que als pubs anglesos les consumicions es paguen religiosament en el mateix moment en què se serveixen, o fins i tot abans de ser servides. Per alguna cosa deu ser.

Font: educational EVIDENCE

Drets: Creative Commons