VA SUCCEIR…

El 3 de novembre de 1940

La mort de Manuel Azaña

Llicència Creative Commons

Xavier Massó

… El 3 de novembre de 1940 moria, a Montauban (França), el president de la II República Espanyola, Manuel Azaña. Després de la caiguda de Catalunya el febrer del trenta-nou, havia passat a França, malalt, exiliat i perseguit, des d’on va assistir impotent a l’enfonsament de la II República que havia presidit. Sabia des de molt de temps abans que la República tenia la guerra perduda. La seva mort va ser en certa manera una victòria pòstuma contra Franco, que no es va poder permetre empresonar-ho i afusellar-ho, com va fer amb tants altres, i com sens dubte hagués fet amb ell.

Va ser primer ministre en el període 1931-1933, i president de la República des de 1936 fins a la seva dimissió el 27 de febrer de 1939. Contra la idea difosa per la propaganda franquista, segons la qual hauria estat un personatge políticament radical i intolerant, i igualment acusat per molts republicans de connivència amb la dreta i de derrotista durant la guerra, Azaña va ser un intel·lectual, un escriptor i un polític que encarnava els ideals de l’Espanya il·lustrada; l’Espanya que va perdre la guerra civil.

Havia intentat, sense èxit, promoure iniciatives que facilitessin la mediació de França i Anglaterra a la guerra espanyola, i que aquesta mediació facilités l’establiment d’un alto el foc. Ho va plantejar en el seu discurs ‘Pau, Pietat i Perdó…’

Durant els darrers sis mesos de guerra, va estar políticament aïllat. Havia intentat, sense èxit, promoure iniciatives que facilitessin la mediació de França i Anglaterra a la guerra espanyola, i que aquesta mediació facilités l’establiment d’un alto el foc. Ho va plantejar en el seu discurs ‘Pau, Pietat i Perdó…’, pronunciat en vigílies del començament de la batalla de l’Ebre. Després, cada cop més distanciat de Negrín, va quedar reduït a una figura merament testimonial, molt abatut personalment ell mateix per la tragèdia que el país estava vivint i conscient del negre futur que s’acostava.

Després de passar a França, el primer ministre Negrín li va indicar que s’allotgés a l’ambaixada espanyola a París mentre es preparava el retorn al centre, on la República seguia resistint. Però Azaña tenia molt clar que tot estava perdut i li va replicar que no pensava tornar-hi: va anunciar la seva dimissió tan aviat com França i Anglaterra van reconèixer el règim de Franco.

El 19 de juny, amb França enfonsant-se davant l’empenta de l’exèrcit alemany, Negrín li va facilitar dos passatges -per a ell i per a la seva dona- en un vaixell amb destinació a Mèxic, però el seu mal estat de salut els ho va impedir. Quan els alemanys van ocupar França, Azaña estava refugiat a Pyla-sur-Mer, una població propera a Bordeus. Després de la capitulació de Pétain i la constitució de la França de Vichy, els seus familiars i el seu metge el van traslladar a Montauban, on, sense ser la panacea, estaria una mica menys en perill que sota jurisdicció directament alemanya.

“El cobrirà amb orgull la bandera de Mèxic. Per a nosaltres serà un privilegi, per als republicans una esperança, i per a vosaltres, una dolorosa lliçó”

Al setembre, l’ambaixada mexicana va tenir notícies que un grup de falangistes estava arribant a Montauban, amb la més que probable intenció de segrestar Azaña i emportar-se’l a Espanya. L’ambaixador mexicà Luis Ignacio Rodríguez Taboada va llogar llavors algunes habitacions a l’Hotel du Midi i hi van traslladar Azaña, on estaria més segur. Va morir a les 23:45h del 3 de novembre, en presència de la seva dona, Dolores de Rivas, el general Juan Hernández Sarabia, el pintor Francisco Galicia, el majordom Antonio Lot, el bisbe francès Pierre-Marie Théas i la monja Ignace, que l’havia estat cuidant els últims dies.

Va ser enterrat al cementiri de Montauban, amb una simple làpida i una creu de bronze sobre la inscripció ‘Manuel Azaña: 1880-1940’. El mariscal Pétain va prohibir expressament que se li fessin funerals de cap d’estat, imposant que si es cobrís amb alguna bandera espanyola, fos la rojigualda monàrquica que havia adoptat la dictadura franquista; sota cap concepte la bandera tricolor republicana. Llavors va intervenir l’ambaixador de Mèxic, que el va cobrir amb una bandera mexicana, alhora que li va retreure al prefecte col·laboracionista francès:

“El cobrirà amb orgull la bandera de Mèxic. Per a nosaltres serà un privilegi, per als republicans una esperança, i per a vosaltres, una dolorosa lliçó”.

Font: educational EVIDENCE

Drets: Creative Commons