La lucidesa com a eina per ferir-te, l’art fosc de Francisco Jota-Pérez

wal_172619 – Pixabay

Llicència Creative Commons

Cesc Fortuny i Fabré

En un ecosistema cultural saturat d’autoajuda disfressada de ficció i de productes dissenyats per al consum ràpid (què dic ràpid, ultraràpid), l’obra de Francisco Jota-Pérez esgrimeix una idea esgarrifosa, pensar té un cost i de vegades aquest cost consisteix a assumir que el món que hem construït funciona massa bé com per a abandonar-nos a l’esperança.

A la seva feina es percep amb claredat una obsessió central, la distorsió. Distorsió de la memòria, del jo, de la percepció del temps, però sobretot la distorsió induïda per les estructures socioeconòmiques i tecnològiques que organitzen la vida contemporània. Jota-Pérez no es limita a utilitzar aquestes idees com a ornaments, les incorpora al mateix teixit del text. La sintaxi es torna inestable i la puntuació s’altera. Trobem aquí una coherència radical entre forma i contingut. Si el món es fragmenta, el llenguatge no pot romandre intacte.

La seva escriptura poètica opera com un laboratori on la música del poema no neix de la cadència sinó de la tensió (ehem, del xoc) entre registres. Parlem aquí del llenguatge tècnic de les ciències socials, de l’argot tecnològic, de la imatgeria corporal i d’una veu que oscil·la entre l’assaig embogit per efectes de l’LSD i la invocació gairebé profètica. En aquesta mixtura, la tecnologia apareix com a mediadora total de l’experiència humana, i no precisament des de l’entusiasme ni des del rebuig, sinó com un fet estructural que reorganitza desitjos, vincles i maneres d’estar al món.

Llegir Jota-Pérez és acceptar que la literatura pot continuar sent un espai de pensament, però no necessàriament de consol. Que pot construir atmosferes denses, opressives, carregades de sentit, sense oferir cap eixida. Que pot operar com un mirall fosc en què el lector no es reconeix del tot, però que tampoc no se’n pot escapar del tot.

Un dels aspectes més interessants de la seva feina és precisament aquesta manera de diluir la frontera entre gèneres. Narrativa, poesia i assaig es contaminen mútuament fins a tornar-se indistingibles. Aquest superpoder no sembla respondre a un posat avantguardista, sinó a necessitats internes del text. Quan la realitat es presenta com un sistema saturat d’estímuls, dispositius i discursos superposats, la literatura que aspira a representar-la o discutir-la, no es poden permetre formes pures ni compartiments estancs.

En aquest context, la «hiperstició» ocupa un lloc clau dins de la seva narrativa, ficcions que es comporten com a ens reals o idees que modifiquen el marc en què s’enuncien. La línia que separa allò real del que s’imagina es torna porosa, i el lector es veu obligat a acceptar que certes construccions narratives no descriuen el món, sinó que hi operen a sobre. Jota-Pérez entén molt bé que el poder de la ficció no resideix en la seva versemblança, sinó en la seva capacitat per reorganitzar les nostres creences molt a l’estil de com ho pretén un grimori.

Tot i això, l’escriptura de Jota-Pérez no es lliura a un nihilisme adolescent ni a la nostàlgia reaccionària. No idealitza cap passat ni proposa solucions utòpiques. Es limita a portar les premisses del nostre present fins a les darreres conseqüències.

L’humor, quan apareix, ho fa com un gest despietat que no alleuja precisament la càrrega del text, sinó que més aviat la subratlla. La seva ironia funciona com un revulsiu, riure aquí no allibera de res ja que el lector es veu a si mateix banalitzant alguna cosa que alhora l’horroritza. Es tracta d’un humor fosc, àcid, de vegades cruel, que funciona com a mecanisme de distanciament per a adoptar certa perspectiva, i no com una eina per descansar de la densitat narrativa (que de vegades és molta), sinó per introduir una esquerda des d’on observar el que es diu.

Des del punt de vista formal, sembla que els seus textos estan compostos per blocs significants que se superposen, s’interrompen i es reconfiguren. Les frases llargues i subordinades generen una sensació d’immersió o de pensament en procés. El lector no avança per una narració lineal, sinó que es desplaça per un camp de forces semàntiques on cada imatge empeny la següent.

Des del punt de vista retòric, la feina de Jota-Pérez és d’una precisió notable. Res no sembla improvisat, i encara que el text adopti l’aparença d’un flux desbordat, cada digressió compleix una funció, cada imatge contribueix a construir un paisatge mental coherent en la seva brutalitat. Un excés que reprodueix, a nivell del llenguatge, la saturació informativa i simbòlica del món que descriu.

Qui s’acosti als seus textos faria bé de fer-ho sense buscar respostes, i a canvi trobarà un treball rigorós i exigent sobre el llenguatge, una exploració constant de com les ficcions modelen allò real i una notable capacitat per construir atmosferes denses, inquietants i carregades de sentit, a més d’una experiència estètica que no subestima el lector i que confia en la intel·ligència com una forma de plaer.

El seu extens treball ha vist la llum a revistes, espais virtuals, i un bon nombre de novel·les; Teratoma (Orciny Press, 2017), Endo (Orciny Press, 2019), Modulorama (El Transbordador, 2022) i Máquines en acción perfecta (Dilatando Mentes, 2023) entre d’altres. Ha participat en diverses antologies, d’entre les quals destacant: Dionisia Pop! (editorial Grupo AJEC, 2007) i Antifuente (Viaje a Bizancio Ediciones, 2008). També ha cultivat l’assaig; Polybius (Antipersona, 2016), Homo Tenuis (GasMask, 2016) i Circlusión (Dilatant Ments, 2025). Ha treballat la poesia a Napalm Satori que va ser guardonat amb un premi Ignotus a la Millor Obra Poètica, o al seu poema llarg Luz simiente. Ha treballat la traducció, ha estat guionista de curtmetratges i novel·les gràfiques i fins i tot ha estat lletrista de la mítica banda de doom metal experimental Pylar.

Font: educational EVIDENCE

Drets: Creative Commons