La inversió en educació com a motor del creixement econòmic: estudi de casos d’èxit i lliçons per a Catalunya

Llicència Creative Commons

Aurora Trigo Catalina

1. Introducció

La relació entre educació i creixement econòmic és ben coneguda. Els països que han millorat significativament el seu nivell de vida en les darreres dècades solen compartir un denominador comú: la inversió sostinguda en educació. Això genera un entorn on floreixen la innovació, la tecnologia, la productivitat i la feina.

Tanmateix, no totes les inversions en educació generen el mateix impacte. En alguns països, com ara els del sud-est asiàtic o el nord d’Europa, el sistema educatiu ha estat una aposta estratègica. Catalunya, en canvi, ha abraçat una tendència pedagògica “moderna” (és a dir, improvisada), basada en competències vagues i metodologies difuses, on els continguts acadèmics semblen haver-se perdut entre tant “àmbit” i tant “treball per projectes”. Aquesta tendència, sense gaires evidències científiques, sembla estar malmetent els resultats educatius, cosa que a llarg termini podria comprometre la competitivitat econòmica i el creixement.

Al costat d’això, la introducció massiva de pantalles a les aules, en substitució dels llibres de text, així com la reducció dels continguts curriculars essencials, són tendències preocupants en el nostre sistema educatiu. A més de perjudicar la formació de capital humà, essencial per al creixement econòmic, aquestes noves metodologies educatives podrien estar dissenyades per formar ciutadans més manipulables, amb menys capacitat crítica i menys preparats per al món real.

L’evidència empírica, com demostrarem en aquest article, ens diu que els països del sud-est asiàtic –especialment Singapur, Corea del Sud i el Japó– han estat exemples paradigmàtics de com un sistema educatiu exigent i ben estructurat pot transformar el teixit productiu d’una nació. El mateix s’observa als països nòrdics d’Europa, com ara Noruega, Suïssa, Suècia o Alemanya, països amb alts índexs de desenvolupament humà (IDH) i alts PIB per càpita. Tots aquests països tenen uns sistemes educatius ben estructurats on, a més, la professió docent està ben valorada i rep uns alts salaris.

2. Un resum de les teories que expliquen els factors darrere del creixement econòmic

El creixement econòmic és l’augment, en termes reals, del producte interior brut (PIB) i la renda per càpita d’un país (PIB per càpita). És un dels objectius més importants de la política econòmica, ja que gràcies a ell es pot aconseguir l’augment de la qualitat de vida i s’aconsegueix la reducció de la pobresa. Diverses teories n’han explicat les causes, entre elles:

1. a) La inversió i l’impuls de la tecnologia: Diversos economistes han demostrat la forta relació entre creixement i aquestes dues variables. Des de Schumpeter (1942), on s’explica el creixement econòmic gràcies al canvi tecnològic, impulsat per l’emprenedoria i la innovació, fins a Solow (1956), Arrow (1962) o Romer (1990), es demostra que la innovació i la tecnologia, quan estan ben alimentades per l’educació i acompanyada d’inversions de les empreses, fan créixer la producció i l’ocupació dels països.
2. b) L’estabilitat institucional: Autors com North (1990), Fang (1997) o Acemoglu (2012) han defensat que les regles clares, els drets de propietat i la justícia independent són la base del progrés econòmic. És difícil atraure inversors si ni tan sols se sap si una sentència judicial es complirà.
3. c) El comerç internacional: Segons Ricardo (1817), Samuelson (1948), Krugman (1979) i Heckscher-Ohlin (1991), el comerç permet especialitzar-se, aprendre i créixer. Però compte: obrir-se al món requereix preparació, i per això, una altra vegada, cal educació. En conjunt, aquestes teories coincideixen que el comerç ben gestionat potencia la productivitat i el creixement dels països a llarg termini.
4. d) El capital humà: són diversos els autors i les escoles econòmiques que han analitzat la relació directa entre el capital humà —és a dir, el nivell d’educació, habilitats i coneixements de la població— i el creixement econòmic dels països. Adam Smith (1776) ja deia al segle XVIII que un treballador format produeix més que un sense formació. Schultz (1961), Becker (1964), Lucas (1988) Romer (1990) i Sen (1999) van ampliar aquesta idea: invertir en l’educació de les persones no només augmenta la productivitat de l’empresa, sinó que és rendible per al conjunt del país i per al creixement.

Totes aquestes complexes teories econòmiques es resumeixen molt fàcilment: Educació + Estabilitat + Tecnologia = Més pa per a tothom. Però compte, si falla l’educació, la resta tampoc no funciona.

3. L’educació com a pilar del desenvolupament econòmic: l’índex de desenvolupament humà (IDH) i les proves PISA

Ja hem esmentat a l’apartat anterior que l’educació és un dels principals motors del creixement econòmic d’un país. No sols proporciona coneixements i habilitats essencials a qui la rep, sinó que també impulsa la productivitat, la innovació, la tecnologia i la competitivitat global del país. La història recent demostra que els països amb sistemes educatius sòlids han aconseguit alts nivells de benestar i creixement econòmic sostenible, mentre que aquells amb sistemes educatius deficients enfronten desigualtats, problemes socials i estancament econòmic. Però no només cal mirar la despesa en educació, sinó també la qualitat d’aquesta, mesurada en funció dels coneixements adquirits pels alumnes i el respecte i el prestigi dels seus professionals, els professors. La importància d’uns currículums rigorosos i una exigència acadèmica podrien estar darrere de la qualitat educativa.

Una manera de mesurar l’impacte de l’educació en el desenvolupament econòmic és a través de l’Índex de Desenvolupament Humà (IDH), un indicador elaborat pel Programa de les Nacions Unides per al Desenvolupament (PNUD) que avalua el benestar dels països en funció de tres dimensions clau: l’esperança de vida en néixer dels països, el nivell educatiu dels seus ciutadans (anys d’escolarització) i adquisitiu).

Taula 1. Índex de Desenvolupament Humà (IDH) el 2022 

(Font: Unesco, 2022)

Com es pot apreciar a la taula 1, els països amb més IDH (Suècia, Alemanya, Singapur, Corea del Sud) tenen alts PIB per càpita i més anys d’escolarització de la població. Però no només cal mirar el nombre d’anys d’escolarització de la població, sinó allò que realment aprenen els alumnes. Per això, a més de l’IDH, els països amb una cultura que valoren l’esforç acadèmic tenen els millors resultats en proves PISA. Alguns estudis demostren que un augment d’una desviació estàndard en les puntuacions PISA d’un país es pot traduir en un augment d’entre 1 i 2 punts percentuals en el creixement anual del PIB a llarg termini (Hanushek i Woessmann, 2012) o que els països amb millors resultats a les proves PISA són els que, a més, tenen un PIB per càpita més alt (Guzey, 2015)

Tal com s’observa al gràfic 1, hi ha una correlació positiva entre els resultats de les proves PISA en matemàtiques i el PIB per càpita. Misteriosament, els països amb millors resultats en aquestes proves no perden el temps discutint si les matemàtiques “traumatitzen” els adolescents o si han de fer exàmens “de forma lúdica i compartida”. Simplement ensenyen, exigeixen i avaluen. I això no és màgia, és capital humà acumulat.

Gràfic 1. Relació entre PIB per càpita i resultats de les proves PISA en matemàtiques.

Tot i això, els resultats PISA han mostrat un estancament o retrocés en molts països europeus, mentre que Àsia segueix dominant el rànquing. A Espanya i a Catalunya aquests indicadors cauen en picat els darrers anys (Taula 2). Coincidència? Potser. Però tot apunta que renunciar als continguts acadèmics genera generacions d’alumnes menys preparats.

Taula 2. Evolució dels resultats PISA en matemàtiques (2000-2022)

(Font: OCDE, 2023)

Els països amb millors resultats educatius a les proves PISA (Singapur, Corea, Japó) inverteixen entre el 2% i el 5% del PIB en educació (vegeu la taula 3), xifres d’inversió similars a les d’Espanya i Catalunya. Com ja hem esmentat, no només és una qüestió de diners, sinó d’eficiència en la despesa. Mentre que Singapur, Corea del Sud i el Japó han optimitzat els seus recursos educatius amb programes estructurats i alta exigència acadèmica, a altres zones d’Occident les tendències han anat en la direcció oposada, promovent models pedagògics menys rigorosos. Catalunya, al capdavant d’aquestes modes pedagògiques, a més, inverteix tan sols un 3,69% del PIB en educació, per sota de la mitjana europea i de la recomanada per l’OCDE.

Taula 3 Inversió en educació como percentatge del PIB

Fuente: Theglobaleconomy.com e Idescat.cat

El que sembla clar és que el problema educatiu no són només els diners, sinó que són un problema de rumb. A Catalunya, per exemple, s’han reduït hores de matemàtiques per donar més espai a “competències emocionals”, i els llibres de text han estat substituïts per pantalles brillants que, això sí, queden molt boniques a les fotos de Twitter dels consellers. En lloc de situacions d’aprenentatge, potser necessitem situacions de realitat: saber dividir, escriure amb coherència o explicar la llei de la gravetat sense confondre-la amb una opinió.

4. Alguns casos d’èxit: Singapur, Corea i el Japó

Singapur, Corea del Sud i el Japó han aconseguit sistemes educatius altament eficaços, caracteritzats per un enfocament estructurat, exigència acadèmica, currículums detallats i una inversió estatal no menyspreable.

Des de la seva independència del Regne Unit el 1965, Singapur ha prioritzat l’educació com a motor de desenvolupament. Tot i que la seva inversió pública en educació és tan sols del 2,19% del PIB, inferior a la mitjana de l’OCDE (4,9%), ha assolit resultats excel·lents a les proves PISA de l’any 2022: 561 punts en matemàtiques, 543 en lectura i 561 en ciències, liderant a les tres àrees. Aquest èxit, en part, s’atribueix al “mètode Singapur”, que emfatitza la comprensió profunda de les matemàtiques mitjançant l’enfocament Concret-Pictòric-Abstracte (CPA).

Un altre cas per destacar és el de Corea del Sud que, després de la guerra als anys 50, va apostar per l’educació com a clau per al seu desenvolupament. El 2021 va destinar el 4,87% del seu PIB a l’educació i va igualar la mitjana de l’OCDE. El sistema combina una educació pública exigent amb acadèmies privades (“hagwon”) que reforcen l’aprenentatge. La cultura de l’esforç i l’alta competitivitat han portat el país a ocupar posicions destacades a les proves PISA, amb 526 punts en matemàtiques, 515 en lectura i 528 en ciències.

El Japó, un altre dels països més desenvolupats del món, manté una cultura educativa centrada en l’excel·lència, la disciplina i el coneixement estructurat. El 2022, la seva despesa pública en educació va ser del 3,24% del PIB. El sistema emfatitza la memorització i l’adquisició de coneixements sòlids en matemàtiques i ciències. A les proves PISA d’aquell mateix any, el Japó va obtenir 536 punts en matemàtiques, 516 en lectura i 547 en ciències.

Mentre que els sistemes asiàtics prioritzen l’educació com a política d’Estat amb objectius clars, en alguns contextos europeus es percep una tendència cap a enfocaments pedagògics més experimentals.

5. Inversió educativa a Catalunya: pantalles i currículum poc estructurat

Catalunya destina aproximadament el 3,96% del PIB a educació, una xifra inferior a la mitjana de l’OCDE (4,9%). Tot i això, el problema no rau únicament en la quantitat de diners invertits en educació, sinó en l’orientació de la despesa. S’han reduït hores en assignatures clau com a matemàtiques i llengua, mentre s’implementen metodologies que prioritzen l’experiència sobre el coneixement, fragmentant el currículum en àmbits i disminuint la càrrega acadèmica.

Els resultats de l’informe PISA 2022 reflecteixen un descens significatiu en el rendiment dels estudiants catalans: 469 punts en matemàtiques, 462 en lectura i 477 en ciències i se situen per sota de la mitjana espanyola i de l’OCDE. A la darrera dècada, Catalunya ha perdut 24 punts en matemàtiques, 38 en comprensió lectora i 15 en ciències, evidenciant una tendència preocupant.

A més, la creixent substitució de llibres de text per dispositius electrònics a les aules ha generat inquietud, ja que diversos estudis (Delgado, 2018) indiquen que la lectura en paper millora la comprensió i la retenció d’informació. La manca d’un currículum clar i estructurat contribueix a fer que continguts essencials no s’imparteixin adequadament, depenent en excés de la interpretació individual de cada docent.

Per contra, països asiàtics com Singapur, Corea del Sud i el Japó han demostrat que una educació exigent, ben estructurada i basada en l’esforç és fonamental per al desenvolupament econòmic. Catalunya, si no reverteix aquesta tendència, podria comprometre’n la competitivitat i el creixement a llarg termini. És imperatiu reorientar el model educatiu cap a un que valori el coneixement, l’excel·lència i el sentit comú, garantint així una societat més formada i competitiva.

Conclusió: i si estem equivocant el camí?

Els països que creixen més no improvisen els seus sistemes educatius. Tenen currículums clars, formació docent excel·lent i una cultura de l’esforç. Catalunya, en canvi, ha optat per models pedagògics que redueixen els continguts, dilueixen l’exigència i empoderen el caos.

Si educar és formar per al futur, potser estem fabricant una generació especialista a fer línies de temps i cohesionar grups, però incapaç de llegir un contracte hipotecari o comprendre una nòmina.

L´educació no és un joc de laboratori: és la base de la nostra competitivitat econòmica i de la llibertat personal. Catalunya necessita una reforma educativa que recuperi el coneixement, l’exigència i el sentit comú. Perquè sense capital humà de qualitat, el creixement econòmic serà només un somni… i força car.

Referències: 

Acemoglu, D., Johnson, S., & Robinson, J. A. (2001). The colonial origins of comparative development: An empirical investigation. American Economic Review, 91(5), 1369–1401.

Arrow, K. J. (1962). The economic implications of learning by doing. Review of Economic Studies, 29(3), 155–173.

Barro, R. J. (1997). Determinants of economic growth: A cross-country empirical study. MIT Press.

Becker, G. S. (1964). Human capital: A theoretical and empirical analysis, with special reference to education. University of Chicago Press.

Delgado, P., Vargas, C., Ackerman, R., & Salmerón, L. (2018). Don’t throw away your printed books: A meta-analysis on the effects of reading media on reading comprehension. Educational Research Review, 25, 23–38.

Guzey, Z. (2015). Study on the Correlation of GDP Per Capita and PISA Maths Scores in 2015. Academia.edu.

Hanushek, E. A., & Woessmann, L. (2012). The knowledge capital of nations: Education and the economics of growth. Journal of Economic Growth, 17(4), 349–383.

Heckscher, E. F., & Ohlin, B. (1991). Heckscher-Ohlin trade theory (H. Flam & M. J. Flanders, Eds. & Trans.). MIT Press. (Obra original publicada entre 1919 y 1933.)

Idescat. Institut d’Estadística de Catalunya (s.f.). Datos de Gasto en educación. Recuperado el 09-05-2025 de https://www.idescat.cat/

Krugman, P. R. (1979). Increasing returns, monopolistic competition, and international trade. Journal of International Economics, 9(4), 469–479.

Lucas, R. E. (1988). On the mechanics of economic development. Journal of Monetary Economics, 22(1), 3–42. https://doi.org/10.1016/0304-3932(88)90168-7

North, D. C. (1990). Institutions, institutional change and economic performance. Cambridge University Press.

OCDE. (2023). PISA 2022 results. OECD Publishing.

PNUD. (2022). Human development report 2021/2022: Uncertain times, unsettled lives: Shaping our future in a transforming world. United Nations Development Programme.

Ricardo, D. (1817). On the principles of political economy and taxation. John Murray.

Romer, P. M. (1990). Endogenous technological change. Journal of Political Economy, 98(5, Part 2), S71–S102.

Samuelson, P. A. (1948). International trade and the equalisation of factor prices. Economic Journal, 58(230), 163–184.

Schultz, T. W. (1961). Investment in human capital. The American Economic Review, 51(1), 1–17.

Schumpeter, J. A. (1942). Capitalism, socialism and democracy. Harper & Brothers.

Sen, A. (1999). Development as freedom. Alfred A. Knopf.

Smith, A. (1776). An inquiry into the nature and causes of the wealth of nations. W. Strahan and T. Cadell.

Solow, R. M. (1956). A contribution to the theory of economic growth. The Quarterly Journal of Economics, 70(1), 65–94.

TheGlobalEconomy.com (s.f). Datos de Gasto en Educación como porcentaje del PIB. Recuperado el 09-05-2025 de https://www.theglobaleconomy.com/

UNESCO. (2022). Education for sustainable development: A roadmap. United Nations Educational, Scientific and Cultural Organization.

Font: educational EVIDENCE

Drets: Creative Commons