La instrucció pública segons Jovellanos

Llicència Creative Commons

Andreu Navarra

Desterrat a Mallorca, el 1802, Gaspar Melchor de Jovellanos, l’escriptor i projectista més important de la nostra Il·lustració, va escriure una Memòria sobre educació pública de continguts encara sorprenents: “La instrucció que trastorna els principis més certs, la que desconeix totes les veritats més santes, la que sosté i propaga els errors més funestos, aquesta és la que al·lucina, extravia i corromp els pobles. Però aquesta no anomenaré jo instrucció, sinó deliri. La bona i sòlida instrucció és el seu antídot; i aquesta sola és capaç de resistir el seu contagi i oposar un dic als seus estralls; aquesta sola ha de reparar allò que aquella destrueix, i aquesta sola és l’únic recurs que pot salvar de la mort i desolació els pobles contagiats per aquella. La ignorància els farà la seva víctima, la bona instrucció els salvarà tard o d’hora; perquè el domini de l’error no pot ser estable ni durador; però l’imperi de la veritat serà etern com ella”. Ja ho veiem: una instrucció dissolvent i falsària pot destruir un país, i només l’antídot de la solidesa racional i l’esforç col·lectiu sostingut el podrà reconstruir.

Un tòpic habitual de l’apologètica de l’educació competencial o lomloista és el que rebaixa la importància de l’educació formal per exaltar “l’educació de la vida“ o l’aprenentatge espontani que, diuen, es produeix fora de les aules. Es tracta d’una de les postveritats més preocupants del pedagogisme, ja que tanca el camí del pensament teorètic a tot aquell alumnat que no gaudeixi d’avantatges intel·lectuals a casa seva. Escrivia Jovellanos, el 1802: “La instrucció adquirida per aquest mitjà de comunicació casual és merament pràctica. Ningú per ell no podrà pujar fins a aquelles veritats teòriques que constitueixen els veritables coneixements; ningú per ell no s’ha fet fins ara geòmetra, mecànic ni astrònom. I ara bé, amb aquesta sola instrucció, a quants errors no estaria exposat el general, el magistrat, el pilot, el maquinista i l’arquitecte?”. Ho tenen clar les nostres autoritats educatives? O continuaran enfonsant l’alumnat més necessitat de coneixements estructurats a les castes més baixes de la nova societat tecnofeudal i neoestamental?

El 1956, l’historiador Miguel Artola va assenyalar que un dels trets fonamentals del pensament de Jovellanos, i per extensió el de tot filòsof il·lustrat, era l’extensió de la universalitat jurídica. A la societat de l’antic règim, un dels trets de la “societat estamental” era “la possessió d’un estatut jurídic, fet que suposa la desigualtat davant la llei, el pluralisme jurídic”. Per això la LOMLOE és tan aberrant, tan antiil·lustrada, perquè es proposa impedir que l’alumnat no privilegiat superi l’estat del saber útil i superficial, reservant per a una exigua elit econòmica l’excepcionalitat intel·lectual: l’accés a la cultura i a la ciència avançada, l’exempció a través del pagament de quotes segregadores o de matriculació a centres de titularitat estrangera, on l’elit té accés a oradors, filosofia, literatura i economia, relegant la majoria social al consum de succedanis digitals de qualitat ínfima i sense contingut racional. El pobre ha d’educar les seves emocions, “empoderant-se” com si l’escola fos un llibre d’autoajuda, mentre l’emancipació ciutadana només els podran assolir els fills d’una minoria exigua.

Escrivia Artola, el 1956: “Tot el programa educatiu, tot l’esforç cultural i tota la influència política dels il·lustrats estan projectats cap a la realització de la reforma, que en termes moderns es designa com a trànsit de la societat estamental a la societat classista” . A la societat tecnofeudal, no hi ha res a reformar. Tot ho han solucionat ja cinc empreses imperi que han salvat la Humanitat i l’han traslladat a un estat de felicitat immillorable. Les utopies ja s’han complert o estan a tocar: dubtar-ne o resistir-se a la integració és un acte d’obscurantisme retrògrad o ludisme suïcida.

L’educació “classista” (la “meritocràcia” tan odiosa entre la pseudoesquerra desinformada) era dolenta, però… ho és millor l’estamental, una altra vegada? Què pot aportar als ciutadans de demà el conformisme absolut, la naturalesa religiosa de l’Homo economicus, només amb els somnis de portar algun dia una vida de milionari ociós? El sistema ja s’encarrega de tant en tant de triar a l’atzar una nul·litat i regar-la amb milions d’euros o dòlars: així els milions d’alienats poden continuar pensant que sense cap estudi, esforç o activitat conegut un podrà accedir a la utopia daurada, el paradís de la visibilitat infinita. L’argot competencial, com l’Escolàstica cap al 1750, és un nou laberint carcerari, una neollengua de domini que es retroalimenta de realisme absolut. Però la realitat desmenteix aquestes utopies socials i les desemmascara.

Escrivia Jovellanos, el 1802: “Les fonts de la prosperitat social seran moltes; però totes neixen d’un mateix origen, i aquest origen és la instrucció pública… Ella és la matriu, la primera font que proveeix aquestes fonts… Amb la instrucció, tot es millora i floreix; sense ella, tot decau i s’arruïna en un Estat”. Amb una facilitat increïble han aconseguit convèncer-nos que l’única font de riquesa és la riquesa de i per a l’altre, el mannà que esperem prendre si ens integrem als dispositius digitals, que són maquinàries de concentrar capital i rendes, purs engranatges extractius al servei d’un imperi transterritorial i desmaterialitzat. Però la mineria no és la nostra prosperitat. Els seus privilegis tenen molt a veure amb la nostra mendicitat, amb les esquerdes a les parets de les nostres escoles.

Ens hem tornat a ficar, voluntàriament, mitjançant les revolucions competencials, en un nou Antic Règim, estamentalment ordenat. Els malsons propis d’una societat incapaç d’organitzar-se, cuidar i crear no trigaran a arribar-hi per a quedar-se i disparar els nivells de malestar. Ha passat a França, ha passat als Estats Units. Però va arribar un moment en què ni els mateixos absolutistes van creure que sense el programa liberal podrien mantenir algun tipus de vertebració social o progrés. Quan va resultar possible consolidar els valors democràtics i prestacionals pactats, les elits van decidir curtcircuitar el motor de la instrucció pública per tornar a degenerar. El que sembla increïble és que amb les dades reals dels resultats catastròfics d’aquesta revolució neoliberal a la mà algú segueixi creient a les utopies estupiditzants dels nostres polítics.

Font: educational EVIDENCE

Drets: Creative Commons