- Opinió
- 16 de desembre de 2025
- Sense comentaris
- 7 temps de lectura
La gran jubilació
LA GRAN ESTAFA. Secció d’opinió a càrrec de David Cerdá
S’està gestant silenciosament un terratrèmol al cor de l’educació: l’èxode massiu de docents veterans que sostenen les nostres aules des de fa dècades. Desinterès polític, precarietat vocacional i envelliment demogràfic propicien un buit que amenaça no només la continuïtat del sistema, sinó la mateixa transmissió de l’ofici d’ensenyar. I malgrat que les alarmes fa anys que sonen, seguim actuant com si el relleu s’anés a produir automàticament.
La generació del baby boom es comença a jubilar massivament: s’estima que en els propers deu anys més de cinc milions de treballadors més grans de cinquanta-cinc anys es retiraran, afectant de manera destacada l’educació, entre d’altres sectors. Segons l’informe de la Fundació Conocimiento y Desarrollo, un de cada tres professors es jubilarà a la universitat pública; el SEPE informa que només el 8% dels professors de primària tenen menys de trenta anys, mentre que gairebé el 40% dels de secundària superen els cinquanta. I el lector pot estar ben segur del difícil que s’ha tornat ensenyar, el desprestigi social del professorat i el declivi de l’educació no animaran el personal a ser part d’aquest reemplaçament, crisi demogràfica apart.
Deixem de banda que un professor amb trenta anys de servei ha passat per milers de classes, centenars de cohorts d’alumnes i múltiples reformes curriculars, de manera que aquesta riquesa metodològica i humana no es reemplaça d’un dia per l’altre. El relleu generacional coincideix amb aules més diverses: alumnat migrant, necessitats educatives especials i bretxes socials fruit de la creixent desigualtat. Els nous docents necessitaran una formació molt més robusta que la rebuda fa dècades, i això no ha passat. No cal dir que en un país el curt terminisme del qual s’ha exacerbat per la polarització política i la inanitat dels governants, el relleu necessari no s’ha gestionat.
Parlar de jubilacions no és parlar només de números, sinó de la pèrdua de certa cultura professional. Es retiren els que van aprendre a sobreviure a retallades, modes pedagògiques i reformes educatives canviants, els que han vist el millor i el pitjor de l’escola pública, els que han sostingut centres amb una barreja de paciència, autoritat i sentit comú. Els que se’n van no són éssers de llum i acumulen també els seus defectes, i s’espera de les noves generacions que solucionin els problemes que van deixar les precedents. Però aquesta descompensació en el relleu palesa un sistema que durant anys ha descansat més en la inèrcia del compromís individual que en la planificació col·lectiva.
A les oposicions del 2025 per a Secundària i Formació Professional (FP), aproximadament el 24 % de les places convocades no s’ha cobert. Seguim distrets amb debats superficials mentre l’estructura trontolla i s’hi multipliquen les esquerdes. La societat demana a l’escola que compensi desigualtats, curi ferides socials i formi ciutadans crítics i futurs professionals competents, però no assumeix que tot això requereix mestres formats, reconeguts i acompanyats; suficients mestres. Aquesta gran onada de jubilacions no és una anècdota demogràfica, sinó el capítol final d’una era d’un país que ha viscut de la vocació aliena sense preguntar-se si les generacions següents voldran o podran sostenir el mateix esforç. El relleu no es pot improvisar; exigeix una mirada àmplia, un compromís polític i una comunitat educativa que entengui que la qualitat no es decreta: s’ha de cultivar.
Llegim a l’Informe Mundial de l’Educació 2023 de la UNESCO: «El futur de l’educació depèn de la capacitat dels sistemes per atraure, formar i retenir els millors mestres, no simplement més mestres». Un advertiment que no hauríem d’entendre com un lema a què aspirar, sinó com un diagnòstic urgent, perquè, sense uns carreus professionalment sòlids, tot projecte educatiu es converteix en retòrica buida. Cada generació de docents que no aconseguim atraure avui és una generació de ciutadans que demà pagarà el preu de la nostra desídia. Millorar les condicions salarials, especialment en zones rurals, serà fonamental per atraure més joves. És cert que hi ha quelcom especial i poderós en el fet d’educar, i cal crear les condicions per tal que aquest quelcom faci reviure la vocació i estimuli la professionalitat. A la universitat, caldrà combinar la contractació de joves investigadors amb el retard voluntari de la jubilació de catedràtics clau. Això permetria preservar línies de recerca i alhora obrir espais a noves generacions. Perquè passi, caldrà fer moltes coses en els propers anys; caldrà posar-s’hi de valent i actuar amb lleialtat no partidista, amb sentit d’Estat.
Les solucions, en tot cas i una vegada més, no les podem esperar de la política convencional. La societat civil ha de buscar-ne les vies; la salvació vindrà d’un amor a la polis candent, real i quantiós, en què les famílies, en el tracte de mestres i centres, tindran un paper decisiu. Tot i que aquesta «gran jubilació» planteja un repte monumental, també és una oportunitat històrica per reintegrar a la professió docent el seu prestigi social. Condorcet deia que l’educació és el mitjà pel qual la societat pot ser millorada contínuament; si el relleu docent falla, allò que veurem interrompre’s no serà una carrera professional, sinó la possibilitat mateixa que la societat avanci i prosperi.
Font: educational EVIDENCE
Drets: Creative Commons