La generació Dunning-Kruger

Es tracta d’una temeritat responsable de formar una generació que no només no sap, sinó que, encara pitjor, no sap que no sap.

Llicència Creative Commons

Josep Oton

La mitologia clàssica ens presenta la història de Pigmalió, rei de Xipre, que tenia el propòsit de casar-se, però no trobava una esposa adequada. Aspirava a un nivell de bellesa i de perfecció poc freqüent. Frustrat, va renunciar a contraure matrimoni i dedicà el seu temps a l’escultura per així compensar la solitud d’una vida sense parella. Finalment, va crear una estàtua tan bella que es va enamorar de la seva obra. La deessa Afrodita, commoguda pels sentiments del monarca, li va dir: “mereixes la felicitat, una felicitat que tu mateix has plasmat. Aquí tens a la reina que has buscat. Estima-la i defensa-la del mal”. Llavors, l’estàtua cobrà vida i es convertí en la dona amb qui Pigmalió es va casar.

Al llarg dels segles, aquest mite antic ha servit d’inspiració en l’art i en la literatura. George Bernard Shaw va escriure una obra de teatre amb una versió modernitzada de l’argument. En aquest cas es tractava d’un professor de fonètica que volia ensenyar a parlar correctament a una florista d’origen humil. La va ajudar a perfeccionar el seu accent i a saber mantenir una conversa. Diversos guions cinematogràfics -com els de les pel·lícules My Fair Lady o Pretty Woman– han reelaborat la idea de l’escriptor irlandès.

Ara bé, aquesta idea també ha estat recollida en els estudis de psicologia social donant lloc al conegut com “efecte Pigmalió”. Aquesta expressió s’utilitza per a descriure com les expectatives d’algú relatives al rendiment d’altres persones poden condicionar els seus resultats. Aquest fenomen té especial interès per als estudis de grups, atès que els prejudicis d’un investigador poden alterar el comportament dels subjectes estudiats.

El psicòleg David C. McClelland, basant-se en els treballs de Leonore Jacobson i Robert Rosenthal, va realitzar diversos tests per a estudiar els alumnes d’una escola. Ara bé, no va comunicar els resultats reals al professorat del centre. Va  seleccionar a l’atzar un grup de nois i noies i va informar als docents que, d’acord amb l’estudi, eren persones molt dotades intel·lectualment. Tot i no ser cert, aquests alumnes falsament diagnosticats van millorar significativament en les seves qualificacions.

Segons les conclusions de McClelland, quan els docents consideren que determinats estudiants són més intel·ligents, aquests alumnes tendeixen a esforçar-se més i els seus resultats són millors. L’explicació és senzilla. Els docents amb expectatives explícites respecte als seus alumnes els tracten de manera diferent d’acord amb els seus prejudicis. Dediquen una atenció especial als estudiants que ells valoren com més capacitats i, de retruc, els motiven més. Aquests alumnes, en ser tractats de manera diferent, treballen més i resolen satisfactòriament els exercicis. D’aquesta manera, confirmen les previsions del professorat en una mena de profecia autorealitzada.

A partir d’aquest experiment, se sol aplicar la idea de l’efecte Pigmalió a la innovació educativa. Quan un grup d’investigadors / docents implementa una tècnica nova a l’aula, si bé pot fracassar per la manca experiència prèvia, també pot succeir tot el contrari: els resultats milloren de manera significativa i certifiquen la idoneïtat del mètode aplicat.

No obstant això, l’efecte Pigmalió ens adverteix de la concurrència d’altres factors: la motivació dels investigadors / docents es contagia a l’alumnat que participa en l’experiment. En un clima col·lectiu d’entusiasme, de curiositat, la novetat desperta l’atenció i, en conseqüència, tot funciona millor. Trencar amb la rutina incrementa l’interès.

Així, doncs, no es pot atribuir la millora dels resultats tan sols a l’eficàcia del nou mètode, sinó que cal tenir en compte la influència de l’ambient creat i de les expectatives compartides. En el mite clàssic, l’artista s’enamora de la seva obra i aquesta cobra vida. En la realitat, en ocasions, l’investigador s’enamora de la seva teoria i l’alumnat actua d’acord amb les seves previsions.

No obstant això, quan aquest mateix mètode s’implementa en altres grups amb altres docents, menys entusiasmats amb el projecte, els resultats no solen ser equiparables. I, en cas de ser imposat per les autoritats educatives, poden arribar a ser nefastos.

Així i tot, existeix un perill major. El revers de l’enamorament  pigmaleà és la renúncia a l’objectivitat del rigor científic, la negació de les evidències. L’alumnat pot acabar sent enganyat en fer-li creure que les seves capacitats estan per damunt de les seves possibilitats reals. És el que col·loquialment es coneix com “inflar les notes”. El sistema educatiu genera un miratge, estafa els joves i enganya la societat. Un frau en tota regla. La frustració posterior està servida perquè la realitat s’acaba imposant.

De fet, passem de l’efecte Pigmalió a l’efecte Dunning-Kruger, segons el qual algunes persones poc dotades tendeixen, precisament a causa de la seva limitació, a sobreestimar la seva capacitat per a realitzar determinades tasques. És a dir, aquells que són incompetents en una àrea determinada sovint no se n’adonen de la seva pròpia ineptitud. Aquest fenomen també es coneix com el “relat de la doble càrrega“. Conflueixen la manca de competència i el desconeixement d’aquest dèficit.

L’efecte Dunning-Kruger sol estar en funció de factors metacognitius, però el que resulta alarmant és que sigui conseqüència de la pròpia intervenció educativa. El que en un principi seria una disfunció cognitiva, que afecta  alguns subjectes particulars, es generalitza a través de les mancances d’un sistema educatiu negligent. Les autoritats acadèmiques poden maquillar els resultats per a blanquejar les seves errades. Es tracta d’una temeritat responsable de formar una generació que no només no sap, sinó que, encara pitjor, no sap que no sap.

Font: educational EVIDENCE

Drets: Creative Commons