La educación basurizada

El cáncer de las seudociencias en educación

Llicència Creative Commons

Raó i dignitat educatives

Andreu Navarra

Arriba a les nostres mans el nou títol de l’incansable David Rabadà, La educación basurizada. El cáncer de las seudociencias en educación (Dobleuve) i el primer que hem de dir és que el contingut moderat i raonat del text contrasta vivament amb el contingut de la portada, l’enorme muntanya de llibres residualitzats i el títol radical.

Efectivament, l’estil de Rabadà s’ha assentat i racionalitzat, i fins i tot ha pres aires filosòfics. Kant, Plató, Demòcrit, Einstein, Isaiah Berlin, Jorge Wagensberg transiten per aquestes pàgines, tot i que diria que l’autor que més l’ha influït possiblement sigui Héctor Ruiz Martín, l’imprescindible neurolingüista català. Els objectius de l’assaig queden molt clars tant al pròleg de Víctor Guiu com a diversos punts del llibre. Per presentar la lectura, Guiu ha escrit que “en aquesta societat líquida on ningú presta atenció a allò més sòlid, el coneixement, hi ha centenars de magufos que s’han instal·lat al poder educatiu com una paparra. Si no la treus a temps, si no la treus com cal, pots tenir problemes”; i, sens dubte, el problema dels paràsits pedagogistes està agafant una dimensió dramàtica, perquè el pedagogisme oficial garanteix que el terraplanisme i les pseudociències es generalitzin entre nosaltres i desvirtuïn completament el significat de les institucions educatives.

Cada vegada són més els autors que hi insisteixen, però les autoritats continuen donant peixet a les falòrnies més eixelebrades. Són recents els assajos de Torres Blandina (El arte de educar estúpidos), de García Tirado (Profesorxs. Un emoji) o de Damià Bardera (Incompetències bàsiques) que ens avisen de nou sobre l’imperi dels friquis amb poder que es converteixen en els ximples útils dels qui destrueixen. La desorientació continua sent, per desgràcia, la norma, encara que la majoria de docents ja sembla que fa temps que han desconnectat d’uns deliris tan tòxics. Això no vol dir que existeixi, per ara, una alternativa política que es proposi tornar a la serietat i la responsabilitat.

Per tant, Guiu té raó quan segueix escrivint que “la societat viu en una contínua mentida en relació a l’àmbit educatiu. El més curiós és que sembla importar poc. Més enllà de PISA i de maquillatges de les dades del que alguns anomenen fracàs educatiu, vivim entre una educació brossa en la qual, segons David Rabadà, acceptem el càncer de les pseudociències que voreja la bogeria”. Conclou el nostre prologuista: “Si no els importa que l’educació s’hagi convertit en unes escombraries, si en lloc de ciència i art prefereixen la creença en els nous déus de la misèria cultural i humana a què ens estem acostant, no llegeixin el llibre. Viuran més tranquils i resaran als seus éssers de llum imaginaris”. Les coses clares i la xocolata, espessa.

Però si trieu l’altra píndola atreviu-vos a comprendre com és possible que estats sencers s’entreguin a la mitologia pedagogista abans de tractar de construir currículums racionals o d’estructurar camins pedagògics racionals, vull dir, realitzables, és a dir, educatius. Hem convertit en escombraries la nostra educació perquè la basem en postveritats reaccionàries; lliurem la nostra escola al “càncer de les pseudociències” perquè a l’Administració li seria molt enfarfegador fomentar el pensament racional i restaurar el sentit democràtic de la nostra escola. Li resulta molt més fàcil i barat continuar llogant els serveis de saltataulells i carallots que li resolen el problema de la seva imatge pèssima. Una imatge que és resultat de dècades de mentides, retallades, negligència, parasitisme, xerrameca màgica, sectarisme antiacadèmic i simple ignorància. És l’estat de coses pel qual tenim catedràtics de pedagogia dedicats a propagar les foteses més al·lucinants, o corporacions subvencionades que fomenten pràctiques i creences que avergonyirien fins i tot el Mag Rappel.

Més ens convindria escoltar David Rabadà quan escriu que “els nostres alumnes no són rates de laboratori, sinó el tresor més preat del nostre futur. Experimentar-hi pedagogies alternatives no resulta gens segur si no hi ha garanties de millora educativa contrastada” (pàg. 11); o que “per millorar l’ensenyament no cal tornar a això, sinó que cal tornar al que funciona” (pàg. 12). I és que el furor desconstructiu actual s’ha convertit en un tic infantil generalitzat, una mena de virus nihilista o venjança del neci contra tot allò racional i allò estructurat. Per a dir alguna cosa seriosa sobre educació convé atrevir-se a ser antipopular, és a dir, antipopulista: “Respecte, esforç i estudi han de ser part dels pilars que comparteixin docents i alumnes” (pàg. 109).

Amb les noves tecnologies ha passat el mateix: s’han convertit en excuses per justificar qualsevol idiotesa, qualsevol ocurrència destructiva. Com ens recorda Rabadà, “la tecnologia no educarà per si mateixa la gent, sinó que serà la gent educada la que sabrà treure més partit de la tecnologia” (pàg. 39). El ciberpopulisme rep, doncs, el que és seu, i també el famós i injuriat DUA, “un mite educatiu basat en falsedats comprovades” (pàg. 81), però que resulta molt útil als polítics perquè els permet retallar recursos a tort i a dret. Mai no ha existit més necessitat de deixar d’escoltar profecies delirants i començar a analitzar els canvis actuals amb una mica de bon sentit analític. Produeix vergonya i esglai veure el que afirmen els nostres responsables d’Educació, sense cap tipus de preparació, decòrum públic o criteri fiable.

La conseqüència més inquietant de continuar deseducant a través de somnis anarcocapitalistes, sens dubte, és l’auge dels extremismes violents, especialment les vesanies d’ultradreta, els racismes, els masclismes i el primitivisme que engendren els terraplanismes quan es converteixen en lleis orgàniques, com és el cas de la LOMLOE. En els darrers anys he arribat a llegir les coses més estrafolàries i depriments, per exemple: a un “pedagog” escriure que no era important ensenyar a llegir els nens; o a un altre il·luminat que deia que les aules havien de ser octogonals per evitar contagis de Covid, mentre la ministra afirmava que ja no eren importants els continguts perquè la IA ja era realitat. Contra aquestes ximpleries intenses cobren un valor especial llibres profilàctics com el de David Rabadà, una veu més contra la barbàrie antiil·lustrada que devora el nostre sistema educatiu i, per extensió, la nostra societat.

Títol: La educación basurizada. El cáncer de las pseudociencias en educación

Autor: David Rabadà Vives

ISBN: 978-84-127966-4-3

Editorial: Dobleuve

Idioma: Castellà

Nombre de pàgines: 133

Data de publicació: gener de 2025

Font: educational EVIDENCE

Drets: Creative Commons