La direcció dels centres públics a Catalunya: un viatge d’anada… I tornada?

Partim d’un model de direcció autoritària, submisa i lleial a l’administració. / Foto creada per IA.

Llicència Creative Commons

Felipe J. de Vicente Algueró

No es pot separar el model de direcció de centres educatius a Catalunya del model espanyol, ja que la normativa bàsica de l’Estat ofereix poques alternatives. Tot i així, Catalunya ha apostat per algunes variants significatives del marc espanyol. Durant la Segona República, per exemple, la Generalitat va poder crear els anomenats Instituts Escola. El més important va ser el del Parc de la Ciutadella, que va regir-se per un Patronat ad hoc i va poder establir un pla d’estudis propi diferent del de la resta dels instituts. Això no obstant, es va haver de sotmetre a determinades condicions legals. Per exemple, a secundària el cos docent havia de disposar de catedràtics numeraris de Batxillerat, que eren nomenats pel Patronat en comissió de servei, tot i que que els pagava l’Estat. Així mateix, el director també el nomenava el Patronat, a diferència dels altres centres públics que eren nomenats per l’Estat. Aquest seria el primer i efímer antecedent d’un model de gestió catalana d’un marc estatal.

A l’àmbit de l’ensenyament primari és on hi ha hagut diversos intents d’introduir una direcció més o menys professionalitzada. La Reial Ordre de 10 de març de 1911 i el Reglament de les Escoles Graduades del 1918 són els primers intents d’exigir alguns requisits als directors de les escoles graduades, com ara tenir experiència prèvia. Amb la Segona República es van establir més requisits com ara un exercici escrit sobre un text de pedagogia, el desenvolupament d’un tema sobre legislació i organització escolar i l’exposició d’una lliçó davant d’un grup d’alumnes. Mentre als centres més grans els mestres intervenien a l’elecció del director, als més petits els nomenava l’administració. En tot cas, l’autoritat del director era molt limitada i sotmesa a la “Junta de Professors”, el que avui dia és un claustre.

Als anomenats instituts d’ensenyament mitjà, el director era sempre un catedràtic, però tenia poca capacitat de control sobre la resta de catedràtics. Entre el 1901 i el 1938 els catedràtics podien proposar una terna al Ministeri. La direcció només tenia funcions purament administratives i era nomenada pel Ministeri d’Instrucció Pública. La Ley de Enseñanza Media de 1953 va regular més la funció del director, que ostentarà la Prefectura superior de tots els Ensenyaments i serveis del Centre o que hi estiguin adscrits. El director es concep com un representant directe del Ministeri que el nomena i davant del qual ha de retre comptes.

La Llei de 1953 va dissenyar un model de director que va tenir un llarg recorregut a la legislació posterior: es concep el director com a part de l’Administració, com a autèntic representant del Ministeri, que el nomena i el situa jeràrquicament sobre la resta de membres del claustre. El seu nomenament no tenia límit (durava fins que se’l cessava). Podia nomenar el cap d’estudis, escoltat el claustre, i proposar el nomenament d’un sotsdirector i un secretari. I una característica molt important: era responsable de seleccionar i nomenar els professors interins, obrint la porta a l’amiguisme i l’arbitrarietat. La seva autoritat era important, encara que sotmès sempre a un control estricte per part de qui l’havia nomenat. Òbviament, a Catalunya es va seguir rigorosament aquest model, tot i que a finals del franquisme la fidelitat política començava a defallir i van ocupar càrrecs als instituts catedràtics cada vegada menys identificats amb el règim.

Mentre que als instituts no s’exigia cap requisit professional o preparació específica per a la direcció, a l’ensenyament primari es va anar obrint pas un model una mica més professional. La Llei d’Instrucció Primària de 1945 fomentava el perfeccionament professional del mestre, per la qual cosa el Ministeri podia concedir llicències d’estudis per a cursos de preparació de directors. Però el 1965 es fa un nou: es va crear  el cos de directors escolars, de curta durada perquè la Llei General d’Educació del 1970 el va suprimir.

Centrant-nos en l’ensenyament secundari, en arribar la Transició el model seguia sent el mateix: el Ministeri nomenava els directors i d’aquests en depenia el nomenament dels interins. Aquest model va anar suscitant cada vegada més protestes, sobretot gràcies al poderós moviment dels anomenats PNN (professors no numeraris). El govern va començar a obrir la mà i va permetre que els claustres presentessin ternes per al càrrec de director que, això sí, havia de ser catedràtic. Tot i que aquesta mesura era limitada, va permetre una certa renovació dels càrrecs directius, sobretot a Catalunya, i en determinats centres que es van convertir en emblemàtics. Però el sistema va fer implosió i es va arribar a un model totalment assembleari: el director era nomenat pel claustre (convertit en una mena de parlament), la durada del mandat acabava sent d’un any, amb la consegüent inestabilitat, i no es demanava cap requisit ni preparació específica, ni tan sols antiguitat. En alguns centres, les eleccions anuals de directors eren precedides per veritables campanyes electorals i, normalment, s’elegia qui menys podia complicar la vida al professorat. Aleshores l’Administració va assumir el nomenament del professorat interí.

A Catalunya, qualsevol model que no fos l’assembleari era fortament rebutjat. Estava de moda la “cogestió”, el model antiautoritari i la participació no només del professorat, també de pares i personal administratiu a l’elecció del director. El 1976, la coordinadora estatal de PNN, amb gran pes entre els interins catalans, havia proposat un “Projecte de gestió interna dels centres”. L’associació Rosa Sensat, llavors molt potent, era la gran defensora de l’anomenada escola autogestionada o democràtica. En alguns centres es va aplicar unilateralment aquest model, per exemple, a l’Institut Patronat Ribas, on la inspecció de Batxillerat no va poder restablir un cert ordre i va quedar durant un temps gairebé amb un model anàrquic. En una ocasió el mateix inspector en cap de Batxillerat, que va intentar parlar amb el professorat, va haver de sortir per una finestra.

Aquest model de direcció, que havia nascut com a resposta al model autoritari franquista (tot i que ja estàvem en democràcia) derivava d’una filosofia molt clara: el director no seria mai un representant de l’Administració ni part d’aquesta. La  direcció d’un centre era un simple mandat del claustre que era qui decidia i el director executava, fins i tot, si calia, contra la mateixa Administració, que només podia controlar els centres a través de la inspecció i amb prou feines.

La Llei Orgànica de l’Estatut de Centres Escolars (LOECE, 1980) va intentar posar ordre en aquest model introduint una semiprofessionalització. El director era nomenat per l’Administració mitjançant un concurs de mèrits entre professors numeraris, que valorava el consell de direcció del centre, la inspecció i la Delegació Provincial del Ministeri. Aquest sistema pràcticament no va arribar a implantar-se, ja que la llei va ser ben aviat derogada.

El 1985, amb l’arribada dels socialistes al poder, la Llei Orgànica d’Educació (LODE) va voler canalitzar una mica el model assembleari, sense eliminar-lo completament, ja que els impulsors de la Llei estaven molt influïts pel model d’escola autogestionada. Amb aquesta llei, l’autèntica gestió del centre l’exercia el consell escolar (nova creació de la llei) al qual se li atribuïen àmplies competències, inclosa la de triar el director, que podia ser qualsevol professor, sense més requisits que un any d’antiguitat al centre i tres a la docència.

En definitiva, el model LODE seguia sent l’assembleari, encara que l’assemblea fos ara el consell escolar. Això no obstant, el poder del claustre era gran, atès el seu pes al consell. El director seguia sent un representant del centre, no de l’Administració, que es limitava a ratificar el seu nomenament per un màxim de tres anys. Malgrat que podia semblar autogestionari, va ser un fracàs a la pràctica. Molts centres, cada cop més, es trobaven sense candidats al càrrec de director. Hi havia poca gent disposada a convertir-se en un simple executor del consell escolar a canvi d’un petit complement econòmic. Davant d’aquesta situació, el mateix govern que havia aprovat la LODE, va aprovar una altra nova llei el 1995: la Llei Orgànica de Participació, Avaluació i Govern dels Centres Escolars (LOPEGCE). La llei no va modificar les competències dels consells escolars, que seguien dotats de la capacitat de nomenar el director i gestionar a la pràctica els centres. Va millorar el complement econòmic i va establir una “acreditació” per ser director, que s’obtenia per formació o per haver exercit prèviament algun càrrec. S’havia acabat l’època en què qualsevol podia ser director, ara s’exigia, almenys, algun tipus de preparació, alhora que el mandat de director s’allargava a quatre anys.

Va ser justament a Catalunya, on el model d’escola autogestionària havia arrelat més i, potser per aquesta raó, que va aparèixer un fort moviment a favor d’una direcció professionalitzada: l’associació Axia, formada per càrrecs directius d’institut que advocaven per homologar el model de direcció espanyol a l’europeu, professionalitzat a pràcticament tots els països. Des dels partits d’esquerra, les seves propostes van ser vistes com a reaccionàries, desqualificades sense pràcticament debat. Amb Convergència i Unió, aleshores governant la Generalitat, hi va haver més diàleg, sense que es decidís, però, a donar-li suport públicament. En canvi, les tesis d’Axia van trobar millor acollida al Partit Popular, que va arribar al govern el 1996, tot i que sense majoria absoluta per a canviar la legislació vigent, és a dir, les dues lleis suara esmentades i la LOGSE (Llei Orgànica d’Organització del Sistema Educatiu, 1990), que no havia introduït cap modificació en el model de direcció.

Però, el 2000, amb la majoria absoluta, el PP estava en condicions de fer la seva llei. Es van iniciar una sèrie de contactes entre el Ministeri d’Educació, la titular del qual era Pilar del Castillo, i Axia. El 2001 es va celebrar a Madrid un Congrés sobre direcció escolar que va servir de plataforma per a les idees d’Axia. Va ser precisament un català, director d’un institut, que va assumir la ponència final, que era una defensa de la direcció professionalitzada.

El 2002 es va aprovar la Llei Orgànica de Qualitat de l’Educació (LOCE) que contenia un nou paradigma en el model de direcció i liquidava el model assembleari o semiassembleari anterior. L’accés a la funció directiva es faria per selecció basada en un concurs de mèrits, que seria valorat per una comissió formada per representants de l’administració i, almenys, en un 30%, per representants del centre (tot i que la Llei no ho expressava, es podia entendre que aquests representants eren designats pel claustre i el consell escolar). El model s’assemblava força al de la injuriada LOECE. En el desenvolupament posterior, seria un terç de representants del claustre elegits especialment amb aquesta finalitat, un altre terç de representants del consell escolar que no fossin professors del centre i, el darrer terç, representants de l’Administració.

La llei introduïa un canvi conceptual (que segueix vigent) força significatiu: els directors ja no eren elegits, si no seleccionats. A més, es configurava clarament al director com un representant de l’Administració, se li atorgaven més competències, i se n’allargava el mandat per períodes de tres anys, renovables. Una altra novetat de la llei van ser els requisits, més exigents que a la LOPEGCE: més antiguitat i, sobretot, haver superat un curs de formació. És a dir, es professionalitzava la direcció (almenys parcialment) per primer cop a Espanya. Això era exactament el que reclamaven els directors catalans d’Axia. Per cert, a la resta de comunitats es van anar creant associacions de directius similars a Axia, fins a configurar el fort lobby de FEDADI (Federació d’associacions de directors d’institut).

Tot i les fortes crítiques i oposició a la LOCE, sobretot perquè els seus detractors consideraven que tornava al model d’escola autoritària, en tornar els socialistes en poder i aprovar la LOE, Llei Orgànica d’Educació (2006), van mantenir el model de selecció de directors, tot matisant algunes coses de la llei anterior, però conservant substancialment el model. Mantenia la professionalització i la selecció per concurs de mèrits. Incrementava el pes de la comunitat educativa a la comissió de selecció. Disminuïen les funcions executives. Compartia el govern del centre amb el consell escolar i el claustre. Donava preferència als candidats del centre, tot i que admetia que s’hi presentin candidats que no fossin professors del centre. Entre els requisits s’hi afegia la presentació d’un projecte de direcció, una novetat que havia de tenir conseqüències importants. El mandat del director era per quatre anys renovables. El director podia imposar sancions, facultat que havia desaparegut amb la democràcia i que s’ha convertit en una forma important de subtil pressió de les direccions sobre el professorat.

Les lleis posteriors, la Llei orgànica de millora de la qualitat educativa (LOMCE, 2013, del PP) i la Llei orgànica de modificació de la Llei orgànica per la qual es modifica de la Llei orgànica d’educació (LOMLOE, del PSOE, 2023) mantenen substancialment el mateix model, tot variant amb matisos les competències dels consells escolars. Però hi ha un punt que sí que té una gran rellevància: la composició de la comissió que ha de procedir a valorar els mèrits dels candidats a director i, en conseqüència, procedir a la seva selecció. La LOMCE trenca l’equilibri entre representants de l’Administració, el consell escolar i el claustre en favor d’una sobre-representació de la participació de l’Administració, que pot copar més de la meitat dels membres de la comissió. Tot i la aferrissada oposició de la Generalitat a la LOMCE, el Departament d’Ensenyament es va afanyar a aplicar el canvi en la composició de la comissió de selecció: dels 9 membres que la componien, 5 eren nomenats per l’Administració i 4 representaven el consell escolar i el professorat (DECRET 29/2015, de 3 de març, de modificació del Decret 155/2010, de 2 de novembre, de la direcció dels centres educatius públics i del personal directiu professional docent). La intenció estava clara: qui decidia quin candidat seria seleccionat era l’Administració, i aquest ha estat i és el desideràtum de la Generalitat.

La LOMLOE va retornar a l’equilibri d’un terç administració, un terç consell escolar i un terç professorat. Per descomptat, totes les lleis des de la LOCE conceben el director com a representant de l’Administració. Però aquest model, a Catalunya, té matisos importants. Al concurs de mèrits, els mèrits objectius sumen un màxim de 40 punts, mentre que els subjectius són 60 punts. És clar, doncs, que aquests últims són decisius. I encara més: el projecte de direcció es valora fins a 40 punts i la “capacitat de lideratge” (que es basa en una entrevista amb el candidat), 20 punts. El projecte de direcció és clau; i vet aquí que el marge més ampli permet fer una selecció més ideològica que objectiva.

En els criteris per puntuar el projecte de direcció figura: El plantejament de l’atenció educativa a l’alumnat en el marc d’un sistema inclusiu, i que contempli la coeducació i la perspectiva de gènere, la concreció de les estratègies de coeducació per una educació no sexista i les eines per a la prevenció i el tractament dels diferents tipus de violències al centre educatiu. La relació del projecte de direcció amb els objectius del sistema que hagi definit el Departament d’Educació i Formació Professional. (Resolució EDF/47/2025, de 13 de gener, per la qual es convoca concurs de mèrits per seleccionar el director o directora de diversos centres educatius dependents del Departament d’Educació i Formació Professional). Curiosament, ara s’exigeix ​​als directors plena adhesió a la “perspectiva de gènere” i als dogmes pedagògics imperants, i a la Llei del 1953 hi deia: la dirección se ajustará a las normas del Dogma y de la Moral católicos y a los principios fundamentales del Movimiento Nacional.

Si la finalitat és tenir uns directors afins i identificats amb la ideologia pedagògica imperant, doncs ja ho tenim. Però a Catalunya s’ha fet un pas més cap a models del passat. Es tracta del Decret 39/2014, del 25 de març, pel qual es regulen els procediments per definir el perfil i la provisió dels llocs de treball docents (decret de plantilles). Segons aquesta norma: La direcció del centre públic intervé en la definició dels requisits específics exigits per ocupar determinats llocs de treball de la plantilla docent del centre, d’acord amb el projecte educatiu i el projecte de direcció, (art. 2.2). Ras i curt: els directors poden crear llocs de treball específics amb uns requisits igualment específics. Aquests llocs no surten a concurs públic, sinó que es cobreixen mitjançant nomenament “a dit”, això sí convenientment disfressat amb una anomenada “comissió de valoració”. El resultat del decret de plantilles és la provisió de llocs de treball que, a la pràctica, es fan de manera arbitrària afavorint l’amiguisme. Només cal crear una plaça singular amb uns requisits que, casualment, només els reuneixi un sol candidat. El sistema és pervers ja que afavoreix les lleialtats personals al director, guanyar-se la seva benvolença i esperar que creï un lloc ad hoc.

Aquí tenim el resultat final: sembla que en lloc d’una direcció veritablement professional (hi ha exemples a Europa) s’opta per una altra d’autoritària en què es valora sobretot l’afinitat del candidat amb l’administració de la qual es converteix en un agent. El projecte de direcció esdevé el mecanisme decisiu de selecció i filtre de candidats. Realment és necessari un projecte de direcció quan els centres ja tenen el projecte educatiu i les normes de funcionament? No seria més lògic que el candidat expliqués com milloraria o implementaria el projecte educatiu de centre? Aquest és més participatiu en la seva elaboració i menys manipulable, a diferència de l’altre, que sí que ho és. Algú pensa que un projecte de direcció que no sigui prou woke i que no inclogui un bon nombre de referències als àmbits, projectes, competències i argot pedagogista passaria el filtre? A més, per a ser renovat al càrrec, els directors han de ser avaluats per l’Administració. Serà avaluat positivament si no ha estat fidel complidor del que volen els qui l’han anomenat? S’introdueix, per tant, un sofisticat, però eficaç, mitjà de cessament del qui no sigui prou afí. El projecte de direcció, d’haver-n’hi, s’hauria de subordinar al projecte educatiu de centre, però succeeix al revés, així l’administració s’assegura que aquells centres més renuents a les modes pedagògiques se sotmetin, via projecte de direcció, a la ideologia pedagògica imperant.

Partíem al començament d’un model de direcció autoritària, submisa i lleial a l’administració, amb capacitat per triar el professorat interí i amb àmplies facultats, però que podia ser cessat si no era afí a qui l’havia nomenat. Després d’un llarg recorregut i amb tot un sofisticat llenguatge de suposada professionalitat, no hem tornat al punt de partida?

Font: educational EVIDENCE

Drets: Creative Commons