Júlia Ojeda: “Perquè hi hagués immersió real caldria que aquesta fos voluntària”

Per què no funciona la immersió lingüística? Conversa amb Júlia Ojeda. / Foto: cortesia de l’autor

Llicència Creative Commons

Giovanni Pelegi Torres

Segons totes les dades, el català viu una situació de retrocés social. A Catalunya l’última enquesta d’ús social de la llengua publicada el novembre de 2025 pel Departament de Política Lingüística i per Idescat conclou que el català sols és la llengua habitual de menys del 25% dels habitants de l’àrea metropolitana de Barcelona i que les úniques zones on aquesta xifra supera el 50% són les menys poblades del país.

A l’ensenyament, aquestes dades són molt vivencials. Són molts els centres en què el català no és ni de bon tros la llengua habitual entre l’alumnat, però també és cada cop més freqüent veure que l’alumnat desisteix de parlar català amb el professorat, o l’augment de la docència en castellà. Sembla clar que ara que es compleixen més de quatre dècades de l’inici de la immersió, els seus resultats no han estat els esperats en un inici.

Quines repercussions té aquest canvi de paradigma accelerat? S’hi pot fer alguna cosa? Com afecta això la feina del professorat especialista? Tinc ocasió de parlar d’aquestes i altres coses a una cafeteria de Sants amb la Júlia Ojeda (Granollers, 1994). Investigadora postdoctoral a la Universitat de les Illes Balears i dedicada als estudis literaris, combina la seua carrera acadèmica amb la política a Alhora. Ojeda, defensora de la implementació d’una doble xarxa escolar inspirada en el model basc, creu que aquesta és l’única manera per garantir una autèntica immersió lingüística, subratllant-ne la voluntarietat com a element essencial.

Com veus la situació del català a l’ensenyament?

En un retrocés clar directament relacionat amb el retrocés general de la llengua en tots els àmbits. La immersió no funciona perquè no és real i clarament hem de canviar de model. Hi ha gent que segueix pensant que el problema és que la immersió no s’aplica i que només amb una ampliació de recursos i amb un reforç de la immersió total ja tiraria, però això és perquè no han fet la feina de fons de cartografiar en quines zones ha funcionat la immersió, en quines no i per què.

“Segons les dades que tenim, la immersió ara mateix és real aproximadament al 15% de les escoles i al 17% dels instituts”

Per què la immersió no és real?

He de començar explicant-ho amb un aclariment metodològic. A diferència del que portem pensant des dels anys 80, el sistema actual no és d’immersió lingüística, sinó de conjunció lingüística. Si la majoria demogràfica del centre parla català, el castellà queda reservat a l’assignatura de castellà i a un ús puntual quan és necessari en termes pedagògics. Llavors sí que hi ha immersió. Però si la llengua d’ús normal és el castellà, que és la realitat majoritària dels centres públics, el que hi ha és una convivència bilingüe i diglòssica: el català, a classe i el castellà al pati o amb els amics. Això tècnicament no és immersió. Segons les dades que tenim, la immersió ara mateix és real aproximadament al 15% de les escoles i al 17% dels instituts.

En quines?

On la situació de majoria demolingüística de fora de les aules es compleix també dins les aules. La immersió real només es dona en centres on hi ha majoria de catalanoparlants, les Terres de l’Ebre i alguna zona més, o on hi ha un equip directiu amb prou força perquè la immersió, com a mètode, es pugui aplicar com a tal. Aquest segon cas és interessant perquè és on la política d’immersió té un impacte clar. Allà tens alumnes que tenen la llengua catalana com a L2, de segon aprenentatge, i és a través de tècniques immersives que l’escola aconsegueix que aquesta L2 sigui la llengua principal entre l’alumnat, que són majoritàriament L1 en altres llengües, sigui el castellà o no. Aquest sistema de tècniques immersives requereix d’un seguit d’eines per les quals el sistema educatiu actual no està dotat.

Per què dius que no n’està dotat?

Perquè el sistema actual estableix una vehicularitat compartida que desemboca en una progressiva castellanització de l’escola, com a conseqüència de la realitat lingüística de la majoria dels centres. Estem tots molt entossudits amb què el problema és que la immersió no s’està aplicant bé però no és veritat, és que la immersió en la majoria dels casos no s’ha arribat a aplicar mai. On es va aplicar aquesta realitat? A Santa Coloma de Gramenet als anys 80. Per què? Perquè les famílies de Santa Coloma de Gramenet van reclamar massivament que el català fos introduït a les aules dels seus fills de majoria castellanoparlant. Llavors, què va passar? Que va haver-hi una connivència absoluta entre les famílies, els equips directius i els recursos de l’escola. El problema actual és que aquestes iniciatives s’han anat degradant en àrees on s’havien aplicat a l’inici el model immersiu i també on la demolingüística era a favor del català, però el català ha anat retrocedint en general, no només a l’escola. Com més retrocés de català al carrer, més retrocés de català a les escoles.

“El català ha anat retrocedint en general, no només a l’escola. Com més retrocés de català al carrer, més retrocés de català a les escoles”

Per tant, parlem d’una qüestió de recursos i de mètode?

No. Aquí està l’aspecte clau: per a garantir la immersió necessites no només de tècniques immersives i de formació sociolingüística per al professorat, sinó sobretot el beneplàcit de les famílies (i en conseqüència, de l’alumnat) del claustre i de l’equip directiu. La immersió només pot existir si és voluntària i desitjada, com quan les famílies de Santa Coloma de Gramenet van dir que volien una escola 100% català perquè, si no, els seus fills no l’aprendrien.

Amb això li fas la volta a un argument que de vegades s’ha sentit al voltant de la idea de la llibertat educativa. Però dius que és voluntària.

Perquè hi hagués immersió real caldria que aquesta fos voluntària. Només si hi ha un acord entre el claustre i les famílies aconsegueixes que els mecanismes i els recursos que la direcció de centre i el claustre necessiten aplicar per a la immersió real no siguin qüestionats, sinó que siguin acceptats i volguts. Sols així evites la segregació.

Quina segregació?

El model actual està provocant que les famílies que volen garantir que els seus fills tinguin una escolarització 100% en català vagin a cercar escoles públiques o concertades sovint lluny dels seus barris. I aquesta dinàmica redunda en la segregació econòmica, perquè molts van a la concertada, però també genera segregació cultural i ètnica provocada per una dinàmica de pressió lingüística sobre les famílies conscienciades.

“La via impositiva en termes d’immersió lingüística o en termes de pedagogia lingüística sempre és un arma de doble fil que t’acaba retornant”

I llavors què se n’hauria de fer?

Una doble xarxa escolar inspirada en el model basc. Agafar el mapa dels centres educatius de Catalunya i començar amb 30, 50 o 100 centres independentment de la geografia o del barri i on hi hagi dues premisses bàsiques: la primera, un equip directiu decidit a aplicar un sistema d’immersió amb els mecanismes, els recursos i el pla lingüístic necessari; la segona, el vistiplau de la comunitat educativa. Llavors, allà, desplegues un pla: poses vetlladors lingüístics en els espais informals, en els menjadors, intervens en les dinàmiques sociolingüístiques dels alumnes, etcètera. Insisteixo, sempre i quan hi hagi voluntat per part de la comunitat educativa d’aquell centre, si no és inviable i és viscut clarament com una imposició. La via impositiva en termes d’immersió lingüística o en termes de pedagogia lingüística sempre és un arma de doble fil que t’acaba retornant.

On creus que estarien els centres inicials que durien a terme aquesta immersió real?

Jo crec que hi ha zones on és molt complicat perquè el català, allà, és una realitat demolingüística absolutament allunyada. Aquests no, perquè no hi ha capital lingüístic per a generar els referents horitzontals necessaris entre l’alumnat. Però alhora que et dic això, també valdria l’argument contrari: hi ha centres amb moltes famílies que tenen com a llengua inicial una llengua estrangera (l’àrab o l’urdú, per exemple), com ara a Olot o a les Terres de l’Ebre, on la immersió real potser trobaria un encaix perquè hi hauria conscienciació. Tot depèn d’això.

I això no generaria un sistema de competència entre els centres?

Sí, però aquesta és la idea. En lloc de matxacar l’alumnat perquè parli català, cosa que genera molta frustració entre el professorat, el sistema assumeix la realitat i fa un exercici de transparència, en general. També caldria implementar un sistema d’avaluació perquè puguem saber el nivell acadèmic real de l’alumnat a tots els centres de Catalunya.

El Departament sempre s’ha negat a fer públics els resultats de les proves acadèmiques, les anomenades competències bàsiques, filtrats per centres.

Perquè els hi cauria la cara de vergonya… El fracàs acadèmic en termes globals és molt evident. I el fracàs de la immersió també, però no ho volen veure. Caldria aplicar un sistema anual de certificació del nivell lingüístic als centres. Evidentment, cal deixar de regalar el C1 de català al final de l’ESO. Això ja fa que d’alguna manera se li atorgui valor a la llengua. I clar, després caldria valoritzar el coneixement del català per a aconseguir determinades feines. Això tancaria el circuit necessari per a valoritzar-ne l’aprenentatge vinculat al nivell acadèmic.

“També caldria implementar un sistema d’avaluació perquè puguem saber el nivell acadèmic real de l’alumnat a tots els centres de Catalunya”

I aquest sistema de doble xarxa no suposaria un replegament per al català?

Sí i no. Implica ser realistes. Necessitem garantir que del sistema educatiu públic surtin filòlegs catalans, historiadors, sociolingüistes, traductors de català, escriptors en català… Cal insuflar una formació que garanteixi un relleu i fortificar la base lingüística en termes poblacionals. Quan parlem d’un sistema d’immersió lingüística no parlem només de llengua, parlem d’un sistema de valors, parlem d’una mirada al món, parlem d’una manera d’explicar la història, una manera d’explicar la literatura, un sistema de país,… El que passaria seria que tindríem dues xarxes, una exactament igual a l’actual i una altra realment immersiva. Seria un sistema molt menys segregador que l’actual perquè la diferenciació de models se centraria en la voluntat de la comunitat educativa, no tant en la realitat econòmica i sociolingüística dels centres, quan en alguns territoris l’una i l’altra estan relacionades.

Creus que ací podria passar una cosa pareguda a Euskadi, en què famílies i docents han apostat per la xarxa immersiva fins al punt de fer-la esdevindre majoritària?

Els estudis al País Basc ens diuen que aquest sistema funciona i que efectivament se’n crea una competició virtuosa que estén el compromís i la voluntat necessaris per a la immersió real, perquè al capdavall aquesta és garantia d’una millor educació. Ara bé, als bascos els ha costat 40 anys arribar al 80% d’immersió real. Òbviament l’administració en té una responsabilitat i ha de treballar. Ha de desplegar molts recursos, sobretot en contextos d’alta complexitat lingüística i cultural: formació per al professorat, vetlladors i monitors d’extraescolars també formats,… L’alumnat ha de poder socialitzar fora de l’aula tot incorporant el català com a llengua d’oci i de vida. I realment, és una qüestió de precisió en inversions. En lloc de malbaratar recursos, com passa ara, en formacions per al professorat més aviat absurdes, podríem invertir-los aquí.

I tot plegat com deixaria la concertada i la privada?

Lingüísticament parlant, a Catalunya actualment tenim tres xarxes: una minoritària d’immersió, una majoritària de conjunció (aquestes dues, repartides entre la pública i la concertada) i una xarxa internacional (sols al sistema privat, amb immersió en una llengua estrangera). A aquests últims els deixem estar perquè van a banda. Pel que fa a la concertada, jo crec que si per alguna raó s’han de mantenir els concerts, sols seria perquè anirien condicionats a fer una immersió real i de manera transitòria. L’aspiració hauria de ser un model 100% públic, accessible i universal. Però és veritat que a l’inici del desplegament d’una autèntica immersió, la concertada pot ser una aliada. Pensa també que molta competició entre la pública i la concertada ve donada per motius lingüístics, una competició que minvaria molt amb un sistema de doble xarxa pública.

“Molta competició entre la pública i la concertada ve donada per motius lingüístics, una competició que minvaria molt amb un sistema de doble xarxa pública”

Creus que aquesta proposta podria trobar-se amb l’oposició del professorat? Malgrat que el sistema actual puga ser més segregador que una doble xarxa, la percepció podria ser la contrària.

Segurament. Però mira, cal tenir clar que la doble xarxa no es faria seguint criteris socials, lingüístics, geogràfics o de demografia. Si les AFA i els claustres volen, es fa. Si no volen, no es fa. I no es mira res més. Sense el complet recolzament de tota la comunitat educativa, el sistema no funciona. Per tant, si el professorat estigués en contra, no es podria fer. És una proposta pensada per a construir-se de baix a dalt, totalment democràtica i que aposta per la sobirania dels claustres i per un model de gestió de centre democràtic, contrari a l’actual. Si tu tens una comunitat educativa forta i compromesa, el sistema educatiu guanya en general, en qualsevol tema. T’evites molts confictes, a tots els nivells, no només lingüístic. Cal dir també que aquesta proposta és completament factible dins del marc legal actual.

A banda d’això, creus que caldria canviar més coses del sistema educatiu actual?

Clarament la intenció d’una doble xarxa que posés negre sobre blanc com està la situació de la immersió hauria d’anar acompanyada del retorn d’un model de transmissió de coneixements i de l’abandonament de les competències. Passar de coses abstractes i que no funcionen a coses tangibles, en general. Caldria canviar també el format del màster de formació del professorat, que actualment és desastrós. És d’una titulits absurda que amplia la branca pedagògica sense tindre en compte els continguts. Això és més extrem encara a la formació de la primària. La reducció del català  i de les matèries científiques al batxillerat és un escàndol i va encaminada a reduir la fortalesa del sistema educatiu.

Font: educational EVIDENCE

Drets: Creative Commons