Entrevista a José A. Jiménez Navarro, poeta

Llicència Creative Commons

Andreu Navarra

Aldarán, un segell que milita bàsicament a les files de la poesia, acaba de publicar Vísperas, de José A. Jiménez Navarro (Cuenca, 1960). És el seu segon llibre. Variat, polimètric, contingut. Compartim unes paraules amb aquest autor que construeix els seus textos amb una paciència desacostumada.

Claudio Rodríguez, Màrius Sampere, Blas de Otero, presències explícites a les teves pàgines…

Bé… són clàssics contemporanis. Tots tenen el do de l’ebrietat, que en diria Claudio, el poder embriagador de la seva matèria verbal, i la seva escriptura, dins de les poètiques tan diferents que van practicar, és neta, nítida. Et confessaré que el títol de la tercera part de Vísperas, Luz en vilo, va sorgir en la creença que era una creació meva que li anava bé al contingut de vida latent, en ebullició, i al protagonisme que la llum té en aquesta secció del llibre. Va ser més tard que em vaig adonar que em sonava a Blas de Otero, aleshores vaig buscar i trobar la cita, que pertany al poema “La tierra”, d’Ancia, un llibre extraordinari. No és la primera vegada que em passa: moltes de les coses que llegim les fem nostres, les interioritzem i romanen en nosaltres anys, fins que, de vegades, sorgeixen com si fossin pròpies.

«Moltes de les coses que llegim les fem nostres, les interioritzem i romanen en nosaltres durant anys, fins que, de vegades, sorgeixen com si fossin pròpies»

El que més em sorprèn de Blas de Otero actualment és que fins i tot la seva poesia que podem anomenar social, ha aguantat el pas del temps mantenint la frescor original, cosa que no passa amb gairebé cap ni un dels poetes “socials” de postguerra. A Claudio Rodríguez vaig arribar a veure’l en dues o tres ocasions. A la primera, sent jo un absolut desconegut per a ell, o precisament per això, em va posar la mà sobre l’espatlla i va caminar amb mi per un llarg passadís explicant-me confidencialment alguna anècdota personal divertida. Era un home cordial. La seva poesia, el fluir de la seva paraula, encara que no és, ni de bon tros, un poeta popular, segueix semblant-me roba estesa al sol -com ell mateix diu en un poema- agitada per l’aire de la Meseta.

Pel que fa a Màrius Sampere, dels tres que has citat, és l’únic poeta amb qui sento, personalment, alguna familiaritat, ja que vam fer una exposició amb els seus quadres -una afició que va deixar aviat- a l’Espai Betúlia de Badalona, ​​on jo vaig treballar molts anys, i vam haver de veure’ns en força ocasions. És dels poetes catalans que, tot i haver-n’hi tants i tan bons, més m’interessa. La notícia de la seva mort em va arribar estant al Marroc, entre dunes, visitant el que anomenen “la porta del desert”, la zona de Merzouga, i em va sorgir espontàniament, en català, el petit poema que apareix al llibre.

“Veig Maria Zambrano en automòbil / avançant un home fatigat”. Això vol dir el que jo crec que vol dir?

No sé què creus que significa, imagino que sí. El poema parteix d’una història que em va explicar Carmen Revilla, catedràtica de filosofia a la Universitat de Barcelona, ​​després d’una xerrada que va fer sobre María Zambrano, precisament a l’Espai Betúlia, del qual et parlava fa un moment. Sembla que, en el camí de l’exili cap a França, María Zambrano, que anava amb automòbil al costat d’altres persones, va avançar Antonio Machado, que anava a peu. Al veure el poeta que tant admirava i que, a més, era el model ètic de l’Espanya republicana, i atès que Machado no podia pujar-hi perquè ja anava ple, va decidir baixar i continuar a peu amb ell. Els següents versos del poema fan referència la “generació del sacrifici” o “generació del toro”, com anomenava la filòsofa als companys d’exili que, d’una banda, van ser sacrificats, expulsats i esborrats, per la guerra i que, d’altra banda, ateses les circumstàncies, ells mateixos, en molts casos, van decidir renunciar en part a la seva realització per tal de lluitar per la República com el més alt dels ideals.

Com va sorgir el poema que dediques a Laura Luelmo?

El cas de Laura Luelmo va tenir, com saps, una repercussió extraordinària a tot Espanya. Molta gent vam quedar esglaiats per aquella vilesa contra una mestra jove, recent destinada a un poble de la província de Huelva. Recordo que a les manifestacions que es van fer la gent exhibia pancartes en què posava: “Tots som Laura Luelmo”. No és que estigués malament com a eslògan de solidaritat, però a mi em va semblar que era un eslògan fàcil, exculpatori. El més difícil era assumir el col·laboracionisme passiu amb el masclisme i amb l’imperi de la força no destinada a una finalitat útil.

«El més difícil era assumir el col·laboracionisme passiu amb el masclisme i  l’imperi de la força no destinada a una finalitat útil»

I vaig escriure un poema molt dur amb aquesta idea, en què canviava l’eslògan de les manifestacions pel de “som l’assassí” com a part d’una reflexió necessària i profunda que apuntés cap un canvi d’actitud social. Però era un poema massa polític, massa explícit, i com que no m’agrada sermonejar ningú, es va quedar en l’actual, que és més un homenatge a la persona, i que parteix de la màgia del nom, del seu extraordinari encant sonor (Laura Luelmo) per portar-nos a l’exemple de la seva vida, centrada en l’ensenyament i l’art, i malaguanyada salvatgement  per la violència. En comptes d’oferir-la jo, la reflexió queda per al lector que senti la necessitat d’indagar. La nota que hi ha al final del llibre explicant el cas potser sigui suficient per provocar aquesta reflexió. No sé si em vaig equivocar rectificant el poema.

Com definiries la teva poètica?

Doncs no t’ho sabria amb precisió, però el primer, escriure bé, és a dir, que el lector trobi plaer en la lectura dels poemes pel simple fet que estiguin ben escrits. Després pot venir, i cal esperar que vingui, un altre tipus de relació amb el poema, però per començar, aquesta em sembla imprescindible. M’agrada la paraula neta, sòbria, precisa, ajustada, que il·lumina cap a coses substancials, que no es deixi portar cap a l’abstracció, propera sempre a éssers humans concrets, en el meu cas, molt sovint persones humils. Montale deia que la poesia ha de cantar allò que uneix l’home als altres homes, sense negar allò que el fa únic i irrepetible. És el que intento.

D’altra banda, crec que tota poesia parteix d’una voluntat de permanència i, en aquest sentit, sempre és celebració. Si volem que alguna cosa romangui –i quan escrivim un poema és sempre així– és perquè desitgem celebrar allò que el poema revela. Per a l’oblit no cal la paraula. Vísperas té una mica de cementiri personal i segurament més malenconia de la que jo voldria, però també hi ha l’èpica de la vida, entre altres, de les vides sacrificades i sòbries dels homes i dones que van formar part de la meva infància, que mai van rebre cap felicitació pel que feien, i que tenien una fe en l’esforç personal i en la solidaritat de la comunitat a què pertanyien, que jo he admirat sempre. Ara, a Vísperas, i també a Salvando las distancias, el meu llibre anterior, he volgut cantar i celebrar el seu esforç i la seva confiança en la vida; és a dir, deixar testimoni de la seva existència. Crec que podria ser un punt de partida per contrarestar l’oportunisme, l’egoisme i l’exhibicionisme que regeixen el món actual.

«Vísperas té quelcom de cementiri personal i segurament més malenconia de la que jo voldria, però també hi ha l’èpica de la vida»

D’altra banda, m’agradaria aclarir també, pel que fa a l’adjectiu “polimètric” que has posat a la teva entrada referit a Vísperas, que als meus inicis, per estudis i també per gust personal, em vaig amarar de la poesia clàssica espanyola, de manera que les rimes i la mètrica que apareixen als meus poemes són espontanis, rarament buscats. Excepte en dos poemes, a “Rondalla”, que està escrit expressament en quartetes octosil·làbiques, com les cobles de les rondalles que es cantaven als pobles castellans, i a “A una parra podada en abril”, que és un sonet perquè m’hi van portar els primers versos del poema, no he buscat mai les rimes ni les mètriques en aquest llibre.

Ja sé que avui ningú o gairebé ningú escriu amb rimes i ben pocs amb mètrica, jo tampoc no ho faig d’una forma regular ni seguint models establerts, però les rimes, i amb més freqüència una determinada mètrica, apareixen en la meva poesia segons em dicta la meva llibertat creativa, sense buscar-les, perquè el que sí que m’interessa molt és el ritme, la musicalitat dels poemes, que és, en molts casos, la que sustenta la composició. Però a més de la coherència musical, jo crec que les rimes aporten associacions valuoses i entramats que donen densitat semàntica als poemes. A mi, segurament que per aquest fons de poesia clàssica que porto dins, em sorgeixen de forma espontània, com em sorgeix espontàniament un hendecasíl·lab o un octosíl·lab; no quan parlo, òbviament, però sí quan escric poesia.

«La modernitat per si mateixa no m’interessa»

L’escriptura no és mai completament lliure, però per mi, haver d’estar eliminant les rimes que apareixen als meus poemes, seria una forma d’autocensura musical i semàntica que no estic disposat a practicar. En aquest sentit, escriure en llibertat és per mi, encara que sembli el contrari, deixar que sorgeixi la rima, si així m’ho dicta l’escriptura, tota vergada que treballi en positiu per al conjunt del poema. Les rimes, particularment l’assonant, és un tipus de carícia que practiquen les paraules entre elles. Per què negar aquestes carícies? Només cal pensar en molts romanços tradicionals per adonar-se de la naturalitat amb què la llengua castellana assumeix les rimes. Potser això doni un to antic o tradicional als poemes, però l’aspecte, en si mateix, no em sembla important, l’important és la capacitat de crear o transmetre emocions i assumptes que tinguin a veure amb la condició humana, i que aquest missatge –si volem anomenar-ho així– produeixi al lector el plaer de la complicitat, del reconeixement vital, i el plaer estètic. La modernitat per si mateixa no m’interessa.

Des del 1997 et trobem a la junta de l’Aula de Poesia de Barcelona…

L’Aula de Poesia de Barcelona la van fundar Jordi Virallonga, Eduard Sanahuja, Concha García i Federico Gallego Ripoll, amb el suport de la Universitat de Barcelona, ​​el 1991. Els dos primers hi van romandre sempre. L’Aula va tenir una funció molt important en la difusió de la poesia a la Barcelona d’aquells anys. Jo em vaig incorporar molt aviat com a soci a les seves activitats (crec que sóc el soci número 11) i després com a vocal de la junta directiva.

«L’Aula va tenir una funció molt important en la difusió de la poesia a la Barcelona d’aquells anys»

Per les activitats de l’Aula van passar pràcticament tots els grans poetes peninsulars, en totes les llengües, i alguns europeus. El cicle central eren les «Jornades de Poesia i Mestissatge», que va aglutinar, com et dic, les figures més rellevants del moment. La funció de connexió entre poetes de les diferents llengües i particularment entre poetes que escrivien en català i en castellà, que no es coneixien gaire, va ser importantíssima, i també la visibilitat que se li va donar a la poesia a la nostra ciutat. La meva tasca principal va ser coordinar el premi «Aula de Poesia» de Barcelona, ​​al qual van poder concursar obres escrites en català, castellà, gallec, portuguès i, un any, en italià, que preteníem ampliar al major nombre de llengües romàniques. Va ser un premi de prestigi perquè publicàvem l’obra guanyadora en edició bilingüe, a una editorial de cada territori lingüístic i, en castellà, a l’editorial Lumen.

Parla’ns de Caravansari, del seu ahir i del seu avui.

Tot i que molt semblant al projecte d’Aula de Poesia, en el sentit de crear ponts entre diferents llengües i literatures, Caravansari neix –el 2005– com un projecte de vocació clarament iberista, com es dedueix del subtítol de la revista Caravansari: revista de poesía en lenguas peninsulares. Ha tingut també unes Jornades bianuals que se celebraven a Santa Coloma de Gramenet, en què participaven, seguint la línia de l’iberisme, poetes en les diferents llengües peninsulars i que concloïen, igual que les «Jornades de Poesia i Mestissatge», amb un recital de tots els poetes convidats.

Seria massa extens anomenar aquí totes les persones que han passat pel consell de redacció de Caravansari, però els que han sustentat el projecte des dels seus inicis són Mateo Rello com a director, José Antonio Arcediano, que també va ser a Aula, i Edu Barbero, que s’ha encarregat de la part gràfica fins fa poc temps. Jo vaig arribar tard a Caravansari, el 2014, quan ja s’havien publicat 4 números de la revista i s’havia iniciat una sèrie interessantíssima de publicacions de fotografia i poesia. Avui dia es manté únicament la revista en format electrònic, que també ofereix la transcripció del contingut de les jornades.

Tot i que el projecte «Aula de Poesia», va ser, entenc jo, més ambiciós, sobretot perquè comptava amb més suport institucional i va tenir també dues revistes, una parlada, presencial, i una altra d’electrònica, el projecte Caravansari ha deixat, a més de la revista electrònica, que segueix viva, incorporant a poc a poc nous continguts, sis números interessantíssims, algun dels quals s’atansa a les 200 pàgines, i les publicacions de fotografia i poesia que he esmentat.

Quins autors i autores t’interessen actualment?

Si et refereixes als autors que m’interessen avui dia, et diré que, fonamentalment, els mateixos que m’han interessat sempre, ja que són inesgotables: escriptors i escriptores que considerem clàssics, i clàssics contemporanis, particularment poetes, de totes les llengües a les quals he tingut accés, majoritàriament per mitjà de traduccions i que, per quantitat, seria massa ardu anomenar-los a tots.

Si et refereixes a autors que estic llegint actualment, et puc anomenar alguns dels llibres que tinc damunt la taula, en espera de ser llegits o acabats de llegir: Devociones (Poesía reunida), de Mary Oliver; Os aviso que vivo por última vez (Anna Akhmàtova i nosaltres), de Paolo Nori; Hueso en astilla, d’Alfonso Alegre Heitzmann; Pensamiento y poesía, de Hannah Arendt; No sufrir compañía (Escritos místicos sobre el silencio), de Ramón Andrés; Diez ventanas (Cómo los grandes poetas transforman el mundo), de Jane Hirshfield; Apocalipsi segons Marta (Antologia poètica), de Marta Petreu; Los recuerdos del porvenir, d’Elena Garro; El dolor del hombre y de las cosas, de Kostas Kariotakis; En espiral, de X. L. Méndez Ferrín; El mes más cruel, de Pilar Adón; Memorias: Mi medio siglo se confiesa a medias, de César González Ruano; Com si fos una elegia, de Coloma Lleal; M’he creuat amb un home que passava (Antologia de poesia i prosa), de Joan Salvat-Papasseit; 51 Poemes, de Gai Valeri Catul; etc, etc. Crec que el més antic dels que he citat és el de Coloma Lleal, del 2001, i el més recent el de Paolo Nori, sortit en edició castellana aquest mateix mes de setembre.

«Com diu Antonio Machado, qualsevol conquesta social de la humanitat ve acompanyada, com el tret d’una escopeta, d’una reculada considerable i molt dolorosa per a l’espatlla»

Ets manriqueny? Anem a pitjor o millor?

Sóc literàriament molt manriqueny perquè les Coples a la mort del seu pare em sembla un dels grans poemes de la literatura universal. Però no sóc gens manriqueny en el sentit que pensi que “qualsevol temps passat va ser millor”, al contrari, crec que gairebé qualsevol temps passat va ser pitjor: la vida dels meus pares a la postguerra, encara que jo la celebri en els meus poemes pels valors que hi veig, va ser molt pitjor que la nostra, molt més dura; la dels meus avis als anys vint, almenys igual de dolenta o fins i tot més miserable, per no parlar, per posar un exemple més llunyà, de com tractaven les dones a l’Edat Mitjana, que podien cremar-les per bruixeria simplement per declarar que de vegades veien una aura al voltant d’algunes persones, cosa que feia pensar als inquisidors de torn que entraven en contacte amb el més enllà, mentre que, en realitat, el que significava -ho relata el neuròleg i escriptor Oliver Sacks- és que tenien migranya clàssica, és a dir, amb aura, amb al·lucinació òptica, com les que tinc jo mateix.

El que passa és que, com diu Antonio Machado, qualsevol conquesta social de la humanitat ve acompanyada, com el tret d’una escopeta, d’una reculada considerable i molt dolorosa per a l’espatlla, i sembla ser que ara el món està en plena i al·lucinada reculada.

Per a quan un nou llibre teu?

Doncs no ho sé, jo no sóc un escriptor metòdic. Com no crec que el món necessiti els meus poemes per a res, només escric quan sóc jo qui sent la necessitat de dir alguna cosa o de verbalitzar i, per tant, ordenar allò que es mou dins de manera persistent, inquietant, obsessiva. Llavors sí que no hi haurà més remei que dir-ho.

Font: educational EVIDENCE

Drets: Creative Commons