Jordi Garcia Fernàndez: “Hem trobat una molècula que redueix l’autisme en ratolins”

Jordi Garcia Fernàndez/ Foto: cortesia de l’autor

CARA A CARA AMB

Jordi Garcia Fernàndez, vicerector de recerca de la Universitat de Barcelona

Licencia Creative Commons

David Rabadà

Em presenten al vicerector de recerca de la Universitat de Barcelona durant una trobada informal i passats dos dies ens trobem altre cop en un acte de la Fundació Catalana per a la Recerca i la Innovació. Tanta casualitat ha fet que aquesta entrevista no pogués esperar.

En Jordi Garcia Fernàndez va néixer el 22 de novembre de 1963 a Barcelona. Va estudiar Ciències Biològiques a la Universitat de Barcelona, on es va llicenciar l’any 1987 per després defensar la seva tesi doctoral el 1992 sota la direcció d’Emili Saló i Boix. Després de la tesi va marxar a fer recerca al laboratori de Peter Holland a la Universitat d’Oxford. Un dels seus treballs més destacats fou la identificació d’un complex de gens, els Parahox, que poc després, i juntament amb Peter Holland, van publicar al 1998 a la prestigiosa revista Nature. Amb aquests nous gens van revolucionar i ampliar la Teoria Sintètica de l’Evolució donat que aquests intervenen en la complexitat morfològica i fisiològica del creixement dels individus des dels seus embrions. Aquesta descoberta també tindrà grans implicacions i aplicacions terapèutiques en la diabetis, autisme i d’altres malalties.

La carrera posterior del doctor Garcia el va portar de nou a la Universitat de Barcelona on l’any 2006 va esdevenir un dels catedràtics més joves, sinó el més jove, per a dirigir el departament de Genètica, Microbiologia i Estadística. També l’any 2007 va assolir ser professor investigador honorífic al Merton College d’Oxford. I des de gener de 2021 és el Vicerector de Recerca de la Universitat de Barcelona liderant el grup de recerca “Evo-Devo” (Evolution and Development) des del qual estudia com apareixen les novetats evolutives a través de la regulació i arquitectura genòmica. En fi, que la seva recerca ha estat ressenyada per la televisió i la premsa nacionals i internacionals.

La importància de tenir bons mentors i un entorn acadèmic sòlid durant la formació inicial, així com l’esforç personal en tot això, ajuda a completar una tesi d’investigació de qualitat. Amb la teva tesi titulada Aïllament, caracterització i anàlisi de l’expressió temporal i espacial de gens amb homeobox a planàries, va potenciar-se un jove biòleg. Com va influir en la teva carrera el fet de fer el doctorat sota la supervisió d’Emili Saló i Boix?

Va ser un enamorament mutu per dues raons que ens feien de nexe, la primera el fet de jugar a bàsquet, i la segona perquè era un científic jove que acabava de tornar de l’estranger havent après noves tècniques de biologia molecular, ADN, i que volia fer coses diferents. Ell no va ser el meu director de tesi sensu stricto perquè treballàvem junts al laboratori i vam estar tres anys sense cap resultat, però l’últim any van sortir uns grans resultats en gens que em van portar a publicar per primer cop a la prestigiosa revista Nature. I publicar al Nature no ha de ser forçosament d’alt nivell, ha de ser quelcom ben nou.

I després van venir més articles a Nature durant la teva estada postdoctoral a Oxford amb nous grups de recerca, noves tècniques i regenerada visió científica. Què vas aprendre durant l’estada postdoctoral a Oxford que fos clau per al teu desenvolupament professional?

Que el més preciós de la ciència és quan vols demostrar coses que no han estat demostrades abans, que tens un risc per a trobar-les i que quan les trobes és una sensació espectacular. En aquell cas a Oxford va ser trobar una de les bases genètiques de l’origen dels vertebrats en l’estudi dels gens Hox. Una altra vegada, i com en el cas del meu director de tesi, el meu supervisor a Oxford, en Peter Holland, era molt jove, sols tres mesos més vell que jo, i per tant era un apassionat amb ganes de descobrir noves troballes.

“El més preciós de la ciència és quan vols demostrar coses que no han estat demostrades abans, que tens un risc per a trobar-les i que quan les trobes és una sensació espectacular”

Amb en Peter Holland hi ha una troballa que té molta rellevància en el grup de recerca que ara lideres en Evo-Devo. La descoberta d’un clúster de gens va marcar un punt d’inflexió en la teva trajectòria i que va fer augmentar el teu reconeixement internacional. De què parlem?

Doncs parlem dels Hox i Parahox que són gens molt importants que estan implicats en el desenvolupament del cos com a base de l’Evo-Devo.

Què és l’Evo-Devo?

És una disciplina que intenta explicar com els canvis moleculars en els gens que controlen el desenvolupament embrionari han estat claus en l’evolució i complexitat futura dels organismes. L’Evo-Devo explica perquè el nostre cervell és més complex que el d’un prevertebrat.

Sent l’Evo-Devo molt important en les teories vigents de l’evolució, ¿saps si s’explica aquest descobriment durant la nostra educació secundària?

Doncs per a la majoria de professors de secundària és una lliçó desconeguda tot haver-se originat fa uns vint-i-cinc anys.

“L’Evo-Devo explica perquè el nostre cervell és més complex que el d’un prevertebrat”

Potser calen per als docents més cursos d’ampliació de continguts i menys cursos de pa sucat amb oli. En tal cas, i si volem potenciar des de l’escola investigadors en ciència d’alt nivell, recerca amb impacte i cultura científica cal establir noves prioritats professionals. En el teu cas ho vas tenir clar. Posem per exemple quan vas renunciar a liderar el projecte europeu del genoma d’amfiox l’any 2000, ¿per què vas desestimar formar-ne part?

Jo havia arribat d’Oxford a Barcelona i les condicions de ciència a les universitats d’aquí eren molt difícils a nivell d’espais, equipaments, amb l’afegir d’una càrrega docent terrible. En fi, que no vaig veure clar liderar un projecte tan gran com el principi de la seqüenciació de genomes d’aleshores. Cal recordar que el genoma humà es va publicar el 2001. Ara bé, l’any 2017 es va publicar a la portada de Nature el genoma de l’amfiox on dos alumnes meus eren signants de l’article com també jo mateix. 

Així doncs directa o indirectament vas col·laborar amb el genoma de l’amfiox. Vist això, quin seria el factor més limitant en la recerca del nostre país? Els recursos? El compromís ètic i estratègic dels polítics? Les limitacions institucionals i nacionals? Altres?

El primer és la manca de finançament i el segon la càrrega burocràtica on els caps científics fem més gestió que recerca. I afegiria una tercera que és una desconnexió entre la recerca pública i la indústria privada. Ens falta que el sector productiu espanyol es cregui que la ciència és important, que invertir en ciència és essencial a llarg termini.

“Ens falta que el sector productiu espanyol es cregui que la ciència és important, que invertir en ciència és essencial a llarg termini”

A Estats Units casar entitats públiques i privades en recerca és pa de cada dia. Recordo que el mateix Joan Oró treballant per la NASA va dir un dia que el sector públic espanyol desconfia massa del privat al fer recerca. I molts investigadors coincideixen que formar nous científics requereix dedicació i molts diners vinguin del sector públic o privat. Malauradament els bons en recerca acabeu fent en el nostre país més gestió que formació de nous talents. Com s’equilibra la gestió i la recerca amb la qualitat acadèmica i la transmissió de coneixements? En altres paraules, com es combinen les activitats de recerca avançada amb la docència universitària i la formació de doctorands i estudiants de màster?

Doncs com es pot. El meu càrrec com a vicerector de recerca m’ocupa moltes hores de gestió, això doncs el meu temps d’investigació s’ha reduït molt i tinc una persona jove que està al davant del dia a dia. Per tant he reduït recerca com també docència tot i que em segueix encantant. Quan imparteixo classes desconnecto el mòbil, no penso en res de gestió i només em centro en el que estic gaudint jo com a professor esperant que un percentatge alt dels meus alumnes també ho facin.

Com valores una base acadèmica sòlida i l’esforç per a aprendre en el món de la recerca?

L’esforç és obvi, però una base acadèmica sòlida em genera dubtes, ¿què entenem per una base acadèmica sòlida? Moltíssimes coses en recerca es fonamenten en saber trobar allò que necessites conèixer. Per tant la nova educació no sols ha de ser memorística, sinó que s’ha de saber pensar, ser crític i competencial.

Et refereixes al concepte original de competències de Jacques Delors com a conjunt de coneixements que ens permeten desenvolupar habilitats, valors i tècniques?

Sí, sí, per suposat, no pas al de les lleis educatives vigents.

I tu, com eres d’estudiant?

Jo era dolent en les matèries on s’havia d’empollar, però era molt bo en aquelles de relacionar, pensar i ser crític amb coneixements. La cultura de l’esforç en tot plegat esdevenia essencial.

“L’Evo-Devo permetrà dissenyar noves teràpies per a la diabetis, l’ELA o l’autisme”

Explica quines dificultats va haver-hi per a consolidar l’Evo-Devo en el sistema universitari espanyol?

Doncs no encaixàvem ni amb els qui estudiaven el desenvolupament embrionari, ni l’ADN, ni tampoc l’evolució. Això va generar una mica d’aïllament. L’Evo-Devo va ser una revolució a finals del segle XX perquè va permetre veure que canvis petits en gens importants en el desenvolupament van ser essencials per a inventar grans novetats evolutives com el nostre cervell o les extremitats dels vertebrats. Aquesta és la base de l’Evo-Devo on s’estudia quins gens han canviat i com ho han fet per implicar grans innovacions evolutives. En certa manera, i alguns ho diuen, som la nova “New Synthesis” de la Teoria Sintètica de l’Evolució.

I hi ha aplicacions pràctiques des de l’Evo-Devo?

Doncs la derivada d’això és que quan falla un d’aquests gens molt sovint sorgeixen malalties on l’Evo-Devo permetrà dissenyar noves teràpies per a la diabetis, l’ELA o l’autisme. En aquest últim cas hem trobat una molècula que redueix l’autisme en ratolins.

Quines tres qualitats personals són essencials durant els anys de formació acadèmica i investigació incipient per tal de tenir una trajectòria científica com la teva?

La primera passió, la segona passió i la tercera més passió. És a dir, passió elevat al cub on potenciaràs el teu interès i la teva curiositat. I tot i així, i al final molts descobriments els descriu una paraula que jo porto tatuada al costat. La veus?

Serendípia!

Exacte. La casualitat afortunada, la troballa que es produeix de manera accidental, però que no és casualitat ja que si no la busques no la trobes. El descobriment de la penicil·lina va ser una serendípia, però no el Parahox i l’Evo-Devo.

“El descobriment de la penicil·lina va ser una serendípia, però no el Parahox i l’Evo-Devo”

Com creus que el sistema d’ensenyament hauria de potenciar nous investigadors?

Primer picar-los per tal que tinguin curiositat i no metrallar-los amb dades, sinó reptar-los per tal que es facin bones preguntes. Després deixar clar que no tot està descobert. Sovint els alumnes es pensen que el llibre ho conté tot i per tant a l’aula cal destacar aquelles coses que no es coneixen prou bé i així se’ls desperta la curiositat. I finalment el professor ha de transmetre la seva passió pel que sap i explica.

I per tal que puguin assolir nivells internacionals com els que tu has assolit, ¿què aconselles?

Per a assolir nivells internacionals depèn de moltes coses. Sovint no depèn que sols tinguis passió, curiositat, vàlua i esforç, sinó que també has de tenir sort. Tu imagina que la meva tesi després de tres anys no hagués assolit cap resultat, aleshores potser no estaria on estic. Ara bé no sols la sort, també va caldre insistir i no renunciar a la primera de canvi. I més que constància va ser buscar vies alternatives que no havien estat explorades.

Per tant podem dir que va ser sort, enginy, experiència i coneixements. En aquest sentit se m’acut una última pregunta sobre enginy, experiència i coneixements. Com van els teus pares empènyer el teu camí professional? Quin esforç van fer amb enginy i coneixements? I finalment, ¿va ser per a tu el sistema públic educatiu i universitari un ascensor social?

Dels meus orígens n’estic profundament orgullós. La meva mare va venir sola a Barcelona amb disset anys des de Nerja, Màlaga, per a servir en cases de la burgesia catalana. El meu pare, nascut a Barcelona, va passar gana durant la postguerra. Vet aquí que als dotze anys va haver de deixar el col·legi per a treballar. Ell sempre es mirava un col·legi del barri de Sants on veia els nens jugant a bàsquet al pati. El somni de la seva vida fou que els seus fills anessin a aquell centre, al Montserrat. I així fou que em va poder matricular a mi i al meu germà en aquest centre, després vaig seguir en institut públic, universitat pública i beques estatals per al doctorat. El més bonic que mai no he escrit ho vaig fer en mitja plana el dia després de la mort del meu pare i ho vaig llegir en el seu funeral, i allí vaig veure a tothom plorant. Ha estat el que he escrit més des de dintre.

Font: educational EVIDENCE

Drets: Creative Commons