John Wayne

Llicència Creative Commons

Andreu Navarra

L’estiu passat, amb 42 graus al carrer, era completament impossible sortir a passejar, fins i tot treure el gos era una actitud de risc, així que vaig veure força cinema. Una de les pel·lícules que més em va interessar va ser “Dark Command” (1940), amb un jove John Wayne com a cap de cartell, dirigida per un d’aquells directors llegendaris que avui ja no sonen tant, Raoul Walsh, un paio que portava l’ull tapat com John Ford, i que també es feia retratar amb un gest esquerp, autor d’una pel·lícula excel·lent una mica posterior, “High Sierra” (1941), un film de malfactors i noies dolentes, amb Humphrey Bogart i Ida Lupino; i director també ni més ni menys que “They died with their boots on” (1941), amb Errol Flynn i Olivia de Havilland.

A “Dark Command” explota una rivalitat irresoluble entre un cowboy texà, bonàs i enorme (John Wayne), i un mestre d’escola ple de replecs i nietzscheà (Walter Pidgeon). Tots dos es presenten com a candidats per exercir de comissaris a la petita ciutat de Lawrence (Kansas), tots dos pretenen la mateixa dona; el senyor Cantrell, fart de ser un lletraferit i de l’estudi, vol ser algú al país i té set de sang; en canvi, l’heroi Bob Seton només vol tornar al seu ranxo a Texas amb una dona maca i dedicar-se a les seves vaques. És una ànima pura i simple, rectilínia, i sense replecs.

Però corren mals temps, a les portes de la guerra civil: el mestre, Cantrell, aixeca una sanguinària partida de bandolers i roba uns uniformes de la Confederació. Es converteix en un senyor de la guerra local que ultratja, mata i saqueja per tot arreu; en canvi, John Wayne, que va aconseguir el lloc de Marshall, es converteix en el feble paladí de la Llei, que se les arregla com pot. Tot i que no sap llegir, és un dipòsit ambulant de bones virtuts. Un home d’acció, una figura paternalista. És valent, noble, llançat, generós, romàntic, com no enamorar-se d’un bonàs tan franc i tan simpàtic; l’altre, Cantrell, és tot un profesaure: un renegat, depressiu, sediciós, impulsiu, llepat, sàdic i vil. Amic de calabossos i masmorres, mai no actua a cara descoberta. És un fingidor i una ànima torturada, corrompuda per la lectura. No cal avançar qui acaba triomfant en aquesta pel·lícula plena de candor i persecucions.

Se m’acut que la figura de Bob Seton, és a dir, el xèrif John Wayne, és com la LOMLOE: un recull de bonances que s’erigeix ​​com a policia de l’ànima per al bon govern de la ciutat. Un bon salvatge rousseaunià versió Texas, que ho fia tot al bon fons humà i no a les lleis impertinents, que promet un Paradís a la Terra d’harmonia i concòrdia política. En realitat, és un vell mite d’origen calvinista: ens ha de salvar la fe, l’important és creure, caminar i creure. Seguir lluitant per tornar al ranxo texà, la Terra Promesa, on l’equitat humana preval perquè el treball lliure recompensa tothom.

Tot i això, les coses en la realitat no són tan senzilles. Les apel·lacions als bons costums i l’emmotllament passiu als usos de l’obrer tipus Antic Règim, dòcil i familiar, al món d’avui només condueixen únicament a un espai col·lectiu autocolonitzat. Ningú no sembla gaire interessat a parlar de disciplina burocràtica, de desigualtat real o de guetos geogràfics fabricats. A l’Amèrica del Nord de 1870 se sabia ja que si es volien trens que arribessin a l’hora, o es volien transportar grans quantitats de ferro a Boston, Filadèlfia o Nova York per construir els primers gratacels amb estructura d’acer, es necessitaven universitats serioses, personal eficient, una administració decent i proporcionar algun tipus d’oportunitat a la població més dinàmica.

El que és difícil no és reduir l’educació a un ridícul receptari moral, sinó traçar plans estratègics a trenta anys vista, organitzar les vies polítiques viables i aconseguir que flueixi una informació útil i civilitzadora; el que és difícil és construir un país habitable, consolidar institucions públiques, preservar-les del saqueig generalitzat, elevar el nivell mitjà científic i cultural de la gent, exigir polítiques del concret i no xocs continus de problemes abstractes que desemboquen en histèria i irrealitat. Tot això ja és més complex i el nou flamant “Marshall” de la ciutat de Lawrence, a Kansas, s’hagués atabalat davant d’un pla de desenvolupament econòmic sostenible o un projecte de campus tecnològic a les àrides praderies que els colons intentaven llaurar amb escàs èxit . Fer plans de regadiu, ordenar arxius i cartografiar la zona, treure els fills de les minories dels orfenats de la mort, ensenyar literatura i filosofia, això excedia les ambicions d’aquells homes que ho fiaven tot al rifle i a les gònades.

No valia la pena esprémer-se molt el cap, vaja. Així que seguim somiant la contemplació de les Rocalloses sense posar-nos a pensar com arreglem els problemes concrets dels nostres joves. Tot per la Joventut però sense la Joventut! No fos que ens passéssim de rosca…

Font: educational EVIDENCE

Drets: Creative Commons