Joan Carles Marset: “L’escola no pot ser l’espai on formar-se ideològicament”

Joan Carles Marset a la Biblioteca Pública de Nova York, 2025. Foto: Cortesia de l’autor

CARA A CARA AMB

Joan Carles Marset, director del Servei de Publicacions de la UAB

Joan Carles Marset és geòleg i editor, i ha desenvolupat la seva carrera professional al sector editorial. Exerceix com a director del Servei de Publicacions de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB), on coordina la producció de les publicacions acadèmiques i científiques d’aquesta Universitat i supervisa projectes editorials institucionals. Paral·lelament a la seva tasca professional en l’àmbit universitari, també és una figura destacada en el moviment laic i ateu a Catalunya per la seva contribució a la difusió de l’ateisme, la promoció del pensament crític, la defensa la llibertat de consciència i la lluita per la laïcitat de les institucions públiques.

Ha estat vicepresident d’Ateus de Catalunya i membre del Consell Executiu de la Unió d’Ateus i Lliurepensadors d’Espanya, i és autor de diversos assaigs, entre els quals destaquen Ateísmo y laicidad (Los Libros de la Catarata, 2008), una obra on planteja com la laïcitat és l’únic marc coherent possible per a l’organització social i política des d’una interpretació atea de la realitat, i on també tracta diverses qüestions relacionades amb la separació entre l’Estat i les institucions religioses, la llibertat de consciència i l’impacte de la laïcitat en la societat contemporània. També és autor del llibre Probablemente Dios no existe (Ediciones del Bronce, 2009) —escrita conjuntament amb Gabriel García Voltà—, on aborda els fonaments de pensament ateu i explica els efectes de la seva visió del món sense creences religioses i lliure d’elements sobrenaturals. Conversar amb ell esdevé un mar de calma, lògica i coneixements.

Què el va portar a ser el director de Servei de Publicacions de la UAB?

Sempre he tingut interessos molt diversos i en algunes èpoques el més complicat per a mi ha estat triar el camp específic al que dedicar-me, perquè implicava inevitablement deixar-ne de banda altres que també em resultaven igualment atractius. Al seu moment vaig estudiar geologia, filosofia, música, i en el món del llibre vaig trobar una mena d’equilibri entre alguns d’aquests interessos diversos i contraposats.

En el sector editorial tens l’oportunitat de treballar amb obres literàries, obres d’assaig de temàtiques molt variades i, per descomptat, amb llibres científics i acadèmics, sobretot en l’àmbit universitari. És un tipus de feina que lliga força amb aquesta manera transversal d’enfocar les coses, potser una mica “renaixentista”. També he de reconèixer que el llibre te una aureola cultural molt atractiva, això de dedicar-te a difondre el coneixement… potser ara això no és tan evident, perquè s’han multiplicat els canals per la transmissió de continguts però, quan jo era més jove, treballar en l’àmbit de l’edició era sens dubte una forma d’introduir-te directament en el món de la cultura.

Pel que fa a la meva trajectòria, de fet vaig començar la meva activitat professional com a professor de ciències naturals i de música durant un parell d’anys, però gràcies a la meva formació científica em va sortir l’oportunitat de treballar en una editorial de revistes tècniques i, després d’algunes breus experiències en editorials comercials, l’any 1989 vaig entrar a la UAB com a cap de producció de publicacions. Amb el temps vaig fer un màster d’Edició a la UB, un altre màster de Gestió Universitària a la UAB… Finalment l’any 2008 vaig accedir al càrrec de director del Servei de Publicacions.

Quins són els criteris que hauria de tenir un bon editor en l’elecció d’una obra?

El primer que ha de tenir en compte un editor a l’hora de triar una obra és l’originalitat i la qualitat del contingut. Cal preguntar-se què aporta aquella obra respecte el que s’ha publicat abans i per què val la pena realment publicar-la. Amb el temps i l’experiència pots desenvolupar una certa intuïció per detectar la qualitat d’un llibre, aprens a destriar “el gra de la palla”… però per prendre una decisió encertada el que necessites sobretot és el suport d’experts que, potser no saben tant d’edició, però sí de la matèria sobre la que tracta aquell llibre concret. És fonamental doncs comptar amb un bon equip de col·laboradors que t’assessorin sobre la temàtica específica de cada obra, perquè tu mai pots arribar a saber prou de tot.

“No és el mateix valorar una obra literària, on cal tenir en compte l’estil, el ritme, el lèxic, la trama… que un assaig, un llibre de caràcter tècnic, un manual universitari o una obra científica”

En l’àmbit acadèmic i universitari per exemple és fonamental que l’obra passi per una revisió d’experts, que identifiquin els punts susceptibles de millora o bé que descartin la seva publicació si no compleix uns criteris mínims de rigor. Tot això potser pot semblar bastant evident, però no sempre és tan senzill, perquè no és el mateix valorar una obra literària, on cal tenir en compte l’estil, el ritme, el lèxic, la trama… que un assaig, un llibre de caràcter tècnic, un manual universitari o una obra científica, on el més important es la claredat, la precisió de la informació… Malgrat tot, si l’obra al final resulta avorrida i monòtona tampoc complirà la seva funció, i aquí torna a jugar un paper important l’editor, que més enllà del contingut ha de saber veure si aquella obra captivarà el públic al qual va dirigida.

Com integra, o no, la seva experiència en Ateus de Catalunya amb la seva tasca professional?

L’experiència en àmbits i activitats diferents sempre ajuda a enriquir la teva visió de les coses i et dona més bagatge. En aquest sentit, suposo que el fet d’haver col·laborat en nombrosos projectes relacionats amb la difusió de l’ateisme i la defensa de la laïcitat m’hauran aportat més matisos i coneixement, però la veritat és que sempre he procurat mantenir completament separades la feina i les meves conviccions, perquè les meves idees o militància no interfereixin en la meva activitat professional.

No em semblaria honest, ni ètic, utilitzar el meu càrrec a la Universitat per promoure les meves conviccions personals. Entenc que treballo per una institució plural i democràtica, amb uns òrgans de govern legítims que marquen les decisions polítiques i que la meva obligació és fer la meva feina amb professionalitat i sense biaixos de caràcter partidista o ideològic.

Aporta l’ateisme una perspectiva plural a l’àmbit acadèmic?

Sempre hi ha hagut una presència més o menys explícita en l’àmbit acadèmic de persones que fan bandera de la seva creença religiosa, sobretot catòlica. Quan jo estudiava recordo alguns companys de l’Opus Dei que s’acostaven discretament per intentar compartir la seva fe, amb ànim proselitista, és clar, però d’aquelles converses en van sortir algunes amistats i, fins i tot, experiències interessants. La meva opinió és que davant d’això no sols és convenient, sinó recomanable, fer visible en el món acadèmic i universitari que també hi ha persones no creients.

La societat és plural i per tant és important normalitzar el fet que els ateus o no creients estan presents en tots els estaments, i no sols això, sinó que quantitativament formen un dels col·lectius més nombrosos. A més, hi ha un factor alhora peculiar i interessant a tenir en compte, per reflexionar, i és que en l’àmbit acadèmic les persones sense creences religioses estan sobre-representades en proporció al conjunt de la societat, és a dir, hi ha molts estudis, totalment rigorosos, publicats en revistes científiques acreditades, que demostren com els acadèmics, i especialment els científics, son significativament menys religiosos en general que la mitjana de la població.

“Hi ha un biaix marcat en el sentit que quan més formació té una persona, menor tendeix a ser el seu nivell de religiositat”

Hi ha un biaix marcat en el sentit que quan més formació té una persona, menor tendeix a ser el seu nivell de religiositat. Per tant, evidenciar aquest fet, que respon a una realitat contrastada, s’hauria de veure com una cosa normal. Això no treu òbviament que a la universitat, i a tot arreu, hi ha persones amb profundes conviccions religioses, que son excel·lents científics i investigadors, i d’una humanitat encomiable.

I com va esdevenir ateu? Es va allunyar de la religió o va ser a través de la reflexió personal?

A diferència de la majoria de persones atees o no creients amb les qui he tingut l’oportunitat de tractar i debatre al llarg del temps, especialment durant la meva etapa de militància, jo no puc dir que hagi estat mai creient de debò i després hagi abandonat la religió. Sens dubte hi ha un component generacional en això, perquè molts ateus convençuts que he conegut es van allunyar de la religió durant el franquisme, quan la influència de l’Església catòlica a la societat era molt intensa, inclús claustrofòbica, i aleshores es van adonar que aquell discurs no encaixava amb les seves idees, però jo era encara era molt jove quan va morir el dictador i estic convençut que tot allò no em va influenciar gaire.

En el meu cas, les meves conviccions com a no creient parteixen sobretot d’una base racional. Recordo que, de petit, vaig anar a algunes classes de catequesi per preparar la comunió, i tot allò que ens explicaven sobre Jesús i l’Església em semblava incomprensible, incoherent… per creure’s tot allò calia tenir una cosa que en deien fe! Però aquella fe per mi era massa etèria, i jo buscava respostes intel·ligibles. Les primeres lectures de fragments dels evangelis em van convèncer que allí alguna cosa trontollava, i van fer que mai acabés de sentir-me còmode en aquell context. Em vaig quedar amb ganes d’aprofundir més i al cap dels anys algunes lectures, com ara les Dotze proves de la inexistència de Déu, de l’anarquista Sébastien Faure, en el fons un llibre de lògica elemental pel que no cal tenir una gran formació, o les obres de Sartre i Nietzsche, entre d’altres, em van anar confirmant el que sospitava, que des d’un punt de vista racional la idea de Déu no es sosté.

“La religió evidentment no te fonament racional, sinó emocional, com la majoria de les coses importants a la vida, i que per això és capaç d’arrossegar multituds”

Després he acabat entenent que la religió evidentment no te fonament racional, sinó emocional, com la majoria de les coses importants a la vida, i que per això és capaç d’arrossegar multituds. L’ésser humà en el fons és més emocional que no pas racional, però això no fa que siguin certes les afirmacions de la religió. S’ha d’entendre que la religió pot ser útil en moments difícils per donar resposta a alguns dels neguits més importants de l’ésser humà, com la mort, i també ho va ser en el passat per cohesionar la societat, i aquesta és la base del seu èxit.

Però si de debò volem construir un futur millor hem d’abstreure’ns de receptes simples i narcòtiques i ser capaços de mirar la realitat a la cara: reconèixer que no hi ha cap Déu, que la mort és la nostra fi i que no hi haurà una vida posterior, que solament les persones ens podem ajudar les unes a les altres, que l’oració és un cant buit a l’espai, que hem d’aprofitar per fer realitat en aquesta vida els nostre projectes i il·lusions, que entre tots hem de col·laborar per construir un món més just on puguem conviure en harmonia o, si més no, tolerar-nos… Hem de partir d’una concepció fàctica de la realitat si volem avançar, perquè el somni, el desig, la fe en una transcendència que existeix, ens poden donar confort temporal, però no solucionaran mai els problemes reals de la humanitat.

Espanya es defineix com estat aconfessional. En què es diferencia un estat laic d’un aconfessional?

La principal diferència és que un Estat laic considera que la religió és un afer privat de les persones i, per tant, que no és competència seva, més enllà de garantir el dret a la pràctica religiosa, sempre que respecti els drets i les llibertats de tots els ciutadans. Tampoc atorga als fidels cap mena de privilegi pel simple fet de sostenir unes creences determinades. L’Estat aconfessional, o no confessional, seria en canvi aquell que no promou o defensa cap religió concreta, però sí que considera les creences religioses com un afer valuós per la societat i, per aquest motiu, estableix formes de cooperació amb les diferents confessions religioses. Aquest és el model que hi ha actualment a l’Estat espanyol, on l’article 16.3 de la Constitució estableix clarament que «cap confessió tindrà caràcter estatal», però a continuació diu que «Els poders públics tindran en compte les creences de la societat espanyola i mantindran les consegüents relacions de cooperació amb l’Església catòlica i les demès confessions».

“Per descomptat, Espanya no es pot considerar en cap cas un Estat laic”

En una lectura rigorosa, es podria plantejar inclús si el fet d’esmentar de forma preeminent l’Església catòlica, i establir la necessària cooperació de l’Estat amb ella a la Constitució, no acosta Espanya fins i tot més a un model de relació confessional, amb l’Església catòlica en una situació privilegiada, que no pas a un model d’Estat aconfessional. Per descomptat, Espanya no es pot considerar en cap cas un Estat laic. No entraré ja en el detall dels acords de l’Estat amb la Santa Seu, que formalitza els privilegis de l’Església catòlica en l’ordenament jurídic de l’Estat espanyol a través de tractats internacionals, o en la Llei Orgànica de Llibertat Religiosa de 1980, que estén alguns d’aquests privilegis a altres confessions.

Malgrat això, també hem de recordar que alguns països del nostre entorn que sovint considerem com referents democràtics son explícitament confessionals, com per exemple Anglaterra, on el rei és el cap de l’Església anglicana, o Dinamarca, on l’article 4 de la Constitució diu que «L’Església evangèlica luterana és l’església nacional danesa i gaudeix, com a tal, del recolzament de l’Estat». Jo em preguntaria si aquest enunciat és compatible amb un règim veritablement democràtic, i on queden aleshores els drets dels no creients, agnòstics o ateus.

Com creu que el pensament crític i la llibertat de consciència han de tenir més presència en els plans d’estudi?

El pensament crític és la capacitat de posar en qüestió les veritats acceptades i d’intentar trobar l’explicació més sensata i raonable davant de qualsevol fenomen, deixant de banda tota mena de prejudicis, per tant és la base del coneixement. Només quan hi ha llibertat per pensar es pot avançar en el coneixement de la realitat. Per contra, l’absència de pensament crític ens porta cap al dogma i, en conseqüència, cap a l’obscurantisme i la negació de la llibertat.

“En l’àmbit acadèmic, el pensament crític és la clau de volta per avançar en qualsevol recerca i generar coneixement nou”

En l’àmbit acadèmic, el pensament crític és la clau de volta per avançar en qualsevol recerca i generar coneixement nou, en definitiva, per contribuir al progrés de la societat i el benestar dels éssers humans. Per la seva banda, la llibertat de consciència és el dret de les persones a sostenir les seves pròpies creences o conviccions sense interferència de cap autoritat externa. John Stuart Mill deia que la llibertat de consciència era «la llibertat en el sentit més ampli de pensar i de sentir, la llibertat absoluta d’opinions i parers sobre qualsevol matèria pràctica o especulativa, científica, moral o teològica». Per això, totes les disciplines acadèmiques i científiques haurien de fomentar en els seus plans d’estudis el pensament crític i la llibertat de consciència, perquè sense apertura de ment i llibertat de pensar, sense capacitat d’anàlisi crítica, només ens queda el dogma, la incultura, i la submissió a l’integrisme més retrògrad i intolerant.

Creu que la transmissió de coneixements reals i contrastats esdevé fonamental per tal que els alumnes desenvolupin un pensament crític encertat?

Sens dubte. Al meu entendre sols es pot parlar de coneixement “real” quan és contrastat, sinó podem parlar de creences, d’intuïcions, d’opinions —amb més o menys fonament—, però mai de coneixement. Si una afirmació no pot ser provada, si no tenim arguments realment consistents per defensar-la… aleshores no tenim cap raó per mantenir-la. Bertrand Russell va dir que «El fet que una opinió hagi estat àmpliament sostinguda no és cap evidència que no sigui completament absurda», i tenia raó. Fins i tot sovint és més fàcil que s’estengui una idea absurda, sobretot si és cridanera —avui en dia ho podem veure a les xarxes socials—, que una altra de sensata. Per això és fonamental que el estudiants aprenguin a treballar amb criteris científics i siguin rigorosos a l’hora d’investigar, que no tinguin por de preguntar-se per les raons de les coses. Allò que plantejava Kant «atreveix-te a pensar!», que va esdevenir el lema oficiós de la Il·lustració.

Quina és la diferència entre la religió i l’ateisme?

La diferència entre la religió i l’ateisme parteix precisament d’aquesta confrontació. L’ateisme no és la posició del que “creu” que Déu no existeix —com va descriure Dostoievski a Els dimonis—, sinó del que considera que no hi ha evidències raonables que permetin sostenir l’existència de Déu. Mentre les religions basen la seva creença en la fe, que no necessita evidències perquè està més enllà de la raó. És una diferència radical, metodològica. La conclusió és evident per qui la vulgui veure…

Com descriuria la importància de la laïcitat en l’educació?

El fet de promoure una educació laica és essencial per formar persones amb esperit crític i una mentalitat oberta al coneixement. El sistema educatiu hauria de formar els estudiants en coneixements positius i en els valors cívics i democràtics que siguin patrimoni comú de la nostra societat. L’escola no pot ser l’espai on formar-se ideològicament.

“En la mesura del possible hauríem de vetllar perquè l’escola, o els centres eductius en general, no estiguin segrestats per la ideologia”

Per quines raons?

Bàsicament per dues raons, si plantegem l’educació com un camp de batalla entre ideologies contraposades aleshores mai serà possible arribar a un consens mínim per formar als nostre joves i infants, i tots en pagarem les conseqüències. D’altra banda, hem de ser conscients que l’educació mai estarà completament lliure d’influències ideològiques, però en la mesura del possible hauríem de vetllar perquè l’escola, o els centres eductius en general, no estiguin segrestats per la ideologia.

A l’escola, a l’institut, inclús a la universitat, s’ha d’estudiar el fenomen religiós, per descomptat, igual que el pensament ateu, a l’assignatura de filosofia, per exemple. Una cosa molt diferent és que s’imposi una assignatura de religió confessional impartida per professors que han de donar exemple de la seva fe, seleccionats pels bisbes amb l’únic objectiu de trametre unes creences determinades i uns valors morals que no tenen per què ser compartits. Després l’Església pot dir que no és així, que ells expliquen totes les religions i parlen de valors universals… però què diríem si hi hagués una assignatura de comunisme que la donés una persona designada pels membres del Comitè Central del partit comunista de torn! Una aberració, no? Doncs estem en el mateix!

De vegades es diu que no es pot conèixer la història, o l’art, sense la contribució de l’Església catòlica a aquestes disciplines. És clar que no, però una cosa és estudiar història o art i una altra molt diferent fer apologia a classe d’una religió concreta, obviant tots els seus aspectes foscos. S’ha de llegir, escoltar opinions, contrastar arguments…  Si parlem de religió parlem també de la misogínia de l’Església, de la inquisició, de les croades, de com durant al setge de Besiers, a la croada albigesa, el legat papal va dir allò de «Mateu-los a tots, que Déu ja reconeixerà els seus!» i aleshores van assassinar sense contemplacions vells, dones, nens… unes 10.000 persones! Per descomptat que barbaritats se n’han fet a totes bandes, en alguns països que es declaraven “ateus” com l’antiga URSS o la Xina de Mao les matances tenen poc a envejar a les comeses en nom de la religió.

Així doncs, què ensenyem a l’escola?

A l’escola ensenyem doncs història, art, química, economia, i valors cívics i democràtics, i deixem millor les creences a banda.

Li poso un dilema: llibertat d’expressió religiosa o laïcitat institucional pública?

No veig cap dilema en aquesta sentència. La llibertat d’expressió abasta totes les esferes, tant la religiosa com la no religiosa, per tant una persona que defensi realment la laïcitat també ha de vetllar per la llibertat de les persones religioses a poder expressar les seves creences. Això no s’ha de confondre amb la pretensió de moltes confessions religioses d’intentar imposar l’ensenyament de la religió i dels seus valors en l’àmbit educatiu que, per definició, hauria de ser laic, és a dir lliure d’interferències religioses o no religioses.

“La laïcitat institucional pública és el principal mecanisme per garantir la llibertat d’expressió de tothom independentment de les seves creences i conviccions personals”

La laïcitat institucional pública és el principal mecanisme per garantir la llibertat d’expressió de tothom independentment de les seves creences i conviccions personals. La laïcitat es basa en tres principis bàsics: la igualtat de drets de tots els ciutadans, la llibertat de consciència, que evidentment permet a tothom formar-se les seves pròpies conviccions, religioses o no, i l’estricta separació entre l’Estat i l’Església.

Què aconsellaria als estudiants universitaris per tal de millorar el seu futur professional i personal?

És una pregunta difícil de respondre perquè és molt oberta, però jo els diria que, si la saben aprofitar bé, l’experiència d’estudiar a la universitat és una etapa magnífica on poden adquirir coneixements especialitzats, habilitats de caire més general, submergir-se en una vida social apassionant, créixer com a persones i preparar-se per tenir en el futur una carrera professional més gratificant, o inclús brillant. En definitiva, per obrir-se les portes a una vida millor i més satisfactòria. Per tant, és una oportunitat única que haurien de saber aprofitar en la mesura del possible.

Una recomanació personal, tot i que jo no vaig poder gaudir-la a la meva època simplement perquè no existia: que aprofitin l’oportunitat de fer una estada Erasmus a l’estranger, els obrirà la possibilitat de conèixer altres realitats, amb persones d’altres països i cultures, noves formes d’aprenentatge i, si tot va bé, els permetrà viure una experiència magnífica que recordaran tota la vida, començar a viure de forma independent… Vaja, que s’esforcin per treure’n el màxim profit i gaudeixin de l’oportunitat d’estudiar, que pot ser una època dura però també tremendament gratificant.

I per últim, té algun projecte professional en el seu futur immediat?

Bé, he de dir que d’aquí poc menys d’un any m’arribarà la jubilació i, per tant, a aquestes alçades la meva principal aspiració a nivell professional, més que emprendre grans projectes nous, és deixar acabats els que ara mateix tinc en marxa. Bàsicament la reorganització de les edicions de la UAB per millorar els procediments de producció i que els llibres que publiquem puguin optar a obtenir el segell de qualitat en edició acadèmica, un reconeixement que acredita la qualitat dels continguts i de l’edició. D’aquesta manera els nostres autors, majoritàriament acadèmics, podran utilitzar les seves publicacions com a mèrits per obtenir les acreditacions corresponents a les agències oficials d’avaluació de la recerca, com ara l’ANECA o l’AQU.

Més enllà d’això, la veritat és que també tinc molts projectes personals a la vista per aquesta nova etapa vital que s’acosta: escriure diversos llibres sobre ateisme, genealogia i història familiar – una altra de les meves aficions -. També m’agradaria fer un llibre per explicar, i segons la meva opinió, què fem en aquest món i com l’organització social i política pot contribuir a dissenyar a un futur millor per a l’espècie humana, en harmonia amb els altres éssers vius, per descomptat.

Finalment, quan acabi aquests projectes més immediats potser m’animaria a escriure també alguna novel·la. Suposo que després de tota una vida treballant amb llibres em penedeixo una mica de de no haver tingut més temps per dedicar-me jo mateix a escriure tot el que m’agradaria, i per això espero disposar de temps per poder fer-ho en un futur proper.

Font: educational EVIDENCE

Drets: Creative Commons