Jerónimo de Ayanz: científic, enginyer, soldat, espia, aventurer i inventor

Retrat de Jerónimo de Ayanz y Beaumont. Fundación Española para la Ciencia y la Tecnología, Eulogia Merle. / Wikipedia

Llicència Creative Commons

Xavier Massó

Si hagués nascut en un altre lloc hauria estat sens dubte una figura mundialment celebrada i objecte de tractats literaris, sobre la seva vida, i científics, sobre la seva obra. Va registrar i va aplicar la primera màquina de vapor cent anys per endavant de Savery, a Anglaterra, i dos segles abans que Watt la convertís en el talismà de la Revolució Industrial. A la història hi ha casos en què alguns es van emportar els mèrits d’altres; en el d’Ayanz ni tan sols això; simplement l’oblit. Un oblit que no desmereix sinó aquells que mai no el van recordar.

Jerónimo de Ayanz i Beaumont (1553-1613) va néixer a Genduláin, prop de Pamplona, ​​en una família de la petita noblesa navarresa. Va ser sens dubte un personatge excepcional: inventor, enginyer, científic, cosmògraf, soldat i espia, posseïdor, a més a més, d’una forma i força física impressionant; això últim d’acord amb allò expressat per Lope de Vega a la seva obra Lo que pasa en una tarde, presentant-lo com un nou Alcides (Hèrcules).

Als 14 anys va entrar a prestar servei a la cort de Felip II. Destinat a la carrera militar, va participar a les campanyes de Tunísia i La Goleta (1573), destinat després a Milà (1574), on va romandre uns anys i es va posar al corrent dels progressos científics del moment. Am el seu tercio va recórrer Camí Espanyol cap a Flandes, on va destacar com a enginyer militar i va participar en diverses batalles –Gembloux, Zierikzee…-. Novament a Espanya el 1579, l’any següent va participar a la campanya de Portugal, destacant en aquest cas per descobrir i desarticular un complot francès per a assassinar Felip II. El 1582 va participar a la batalla naval d’Illa Terceira. Encara el 1589 va organitzar un destacament per acudir a la Corunya i rebutjar l’atac de la Contraarmada de Drake.

Poc després (1587) va ser nomenat regidor de Múrcia, on va dirigir la fortificació del port de Cartagena. Aquest mateix any va ser també nomenat Administrador General de Mines del Regne. Es va dedicar a recórrer els jaciments de la Península i va estar a punt de morir pels gasos tòxics en una inspecció minera. Va idear la manera de millorar les penoses condicions en què es trobaven les mines. Els dos grans problemes de la mineria eren l’acumulació d’aigua a les galeries i la contaminació de l’aire. Per a evacuar l’aigua, va construir un sifó amb un intercanviador: amb l’aigua de la part superior, amb què es netejaven els minerals, va generar l’energia necessària per elevar la dipositada a les galeries inferiors per mitjà de la força del vapor propulsant el fluid a través d’una canonada, i desaiguar així les galeries inundades. Amb això estava aplicant a la pràctica la noció de pressió atmosfèrica mig segle abans del seu descobriment per Torricelli, i la dinàmica de fluids abans de Bernoulli; havia inventat la màquina de vapor. Pel que fa a l’aire contaminat, refredava aire amb neu i l’enviava a les galeries pel mateix procediment. En ser l’aire fred més pesant, refrigerava les galeries i introduïa aire fresc respirable que expulsava el contaminat a l’exterior. El primer principi de termodinàmica aplicat amb dos segles d’anticipació. I el primer aire condicionat de la història, que va posar en pràctica a la mina de Guadalcanal i també, domèsticament, a casa seva.

El 1599 va proposar davant la cort de Felip III un projecte de liberalització del rígid sistema econòmic econòmic d’explotació de les mines i organització del treball, i un programa d’obertura d’escoles d’enginyeria minera. Projectes que van ser desestimats, tot i no quedar clar si el rebuig va ser perquè no se’l va entendre o perquè se l’havia entès massa bé; la modernització i la ciència començaven a no estar ben vistes en una Espanya ja aleshores cada cop més replegada sobre si mateixa.

Poc després, potser assumint que la cosa no donava més de si, va abandonar les activitats públiques i es va dedicar a l’explotació privada de la mina de Guadalcanal (Sevilla), de plata, i un jaciment d’or prop de l’Escorial.

La llista dels seus invents, a més a més de la màquina de vapor, és interminable. Va construir equips de busseig provats amb èxit, una bomba de compressió, un forn per obtenir aigua destil·lada a bord d’un vaixell, balances de precisió, una brúixola que indicava la declinació magnètica, l’estructura d’arc per a les preses dels embassaments, forns per a operacions metal·lúrgiques… Consten fins a 48 invents en el «Privilegio de invención», el registre de patents d’aleshores. Invents que es van avançar en més d’un i dos segles als que es realitzarien a Anglaterra amb la revolució industrial, on van obtenir millor acollida i continuïtat.

A la Biblioteca Nacional hi ha un document de diverses pàgines, imprès el 1612, en què explica els seus treballs d’experimentació científica -amb una missiva adreçada a Emanuel Filiberto de Savoia-, amb tractats sobre la compulsió d’elements, l’existència del buit, el moviment perpetu, l’esfera de foc i la caiguda dels cossos. També va dissenyar un submarí, el mecanisme del qual s’ignora, però que pel que sembla va arribar a construir i pilotar ell mateix, tot i que d’això últim no hi ha proves.

Va morir als seixanta anys a Madrid, el 23 de març de 1613, probablement per causa d’una intoxicació contreta en alguna mina. Va ser enterrat a la catedral de Múrcia. Ni els seus aconseguiments ni la seva obra van tenir continuïtat. Potser si s’hagués atès el seu programa d’escoles d’enginyeria tot hauria estat molt diferent, i potser mai ningú no hauria hagut de justificar la sequera científica espanyola amb aquell pretext jactanciós que va ser el “Que inventen ellos!”.

Font: educational EVIDENCE

Drets: Creative Commons