Instituts-Escola: el Neverland educatiu català

Allargar indefinidament l’estada de les futuribles generacions adultes al Neverland de Peter Pan és robar-los el futur. Foto: nini kvaratskhelia. / Pixabay

Llicència Creative Commons

Xavier Massó

Vaig començar el batxillerat amb 10 anys. Havíem deixat enrere l’escola i vam passar de ser els grans dels petits a convertir-nos en els petits dels grans. Tot un ritual de trànsit. Nous companys, nous professors, nous estudis… És clar que sempre hi ha qui prefereix ser cap de sardina que cua de rap, però sabíem que ja érem dels “grans”, o ens ho pensàvem. I això ens feia patxoca. Eren 4 anys a l’escola i 7 a l’institut.

Després va venir el model EGB→BUP/FP, 8 anys d’EGB, a l’escola, i 4 (BUP+COU) o 5 (FP1+FP2), a l’institut. Actualment, amb el model LOGSE, són 6 anys de Primària, a l’escola, i 4 d’ESO i 2 de Batxillerat o CFGM, a l’institut. A grans trets, doncs, 6 d’escola i 6 d’institut.

Aquests agrupaments mai no són arbitraris; almenys d’entrada, responen a la intenció d’adaptar-se a les etapes «naturals» del creixement i maduració intel·lectual i psíquica de l’alumnat, d’acord amb la idea de l’educació com un recorregut progressiu, de menys a més, tant pel que fa a l’edat com als continguts curriculars. Talment hi ha també elements del propi ideari educatiu que incideixen en aquest procés per tal d’orientar-lo cap a l’assoliment dels objectius establerts. I si resulta que des de l’ideari no s’ha llegit bé la realitat sobre la qual s’aplica, llavors l’invent se’n va en orris. Altrament dit, si pensem, per exemple, que mai no s’ha d’obligar els infants a aprendre a multiplicar, perquè creiem que forçar-los afecta negativament la seva estabilitat emocional, perquè estem convençuts que ja n’aprendran pel seu compte o perquè considerem que aprendre a multiplicar no és important, el que passarà aleshores, simplement, serà que ningú aprendrà a multiplicar.

Teníem, doncs, que a l’actual sistema educatiu s’està sis anys a l’escola i sis a l’Institut. Però a Catalunya, sempre tan educativament innovadora, això té data de caducitat. De fet, ja ha caducat.

Ja fa un temps que els experts educatius àulics catalans van detectar que del pas de l’escola a l’institut poden sorgir greus traumes, d’aquells que deixen seqüeles psíquiques indelebles: canvi de companys, canvi de mestres a professors, agrupació per matèries o assignatures i, atenció, correcció de les errades amb bolígraf vermell (!). I ara! On s’és vist això? «Corregir» i «vermell»: un còctel demoníac. Però que no havíem quedat en reintroduir socialment «le bon sauvage» del gran Rousseau? I ara que ja quasi ho teníem, ai las, se’n van a l’institut, els posen en un aulari i els fan seure, callar i prestar atenció a unes explicacions que no els interessen per a res… Fatalment traumàtic per a qualsevol ésser amb un mínim de sensibilitat.

I és que els docents de Secundària, no se sap per quins set sous, segueixen encara pensant, en ple segle XXI –quines coses, oi?-, que a l’escola es va a aprendre a llegir i escriure i a entendre allò que es llegeix i s’escriu, a sumar, restar, multiplicar i dividir, a més d’altres facècies que, com és ben sabut, en res ajudaran a l’estabilitat emocional de la mainada. I, és clar, després de sis anys retallant papallones de cartolina i fent rotllanes, practicant l’ortografia «natural», preparant la festa del solstici d’hivern, el Carnestoltes i les colònies d’estiu, resulta que no els ha quedat temps per a res més. I de comprensió lectora i aritmètica elemental no és que vagin precisament sobrats, sinó tràgicament faltats. El trauma està servit. Com es pot posar remei a una aital aberració?

El Departament d’Educació ja fa anys que té la solució, i l’ha anada  «implementant» -ai, aquesta paraula taumatúrgica- al llarg dels darrers anys, fins convertir-la en una realitat. Però, compte, aquí res no és el que sembla. No s’ha intervingut ni s’ha fet res per tal de garantir que a Primària s’ensenyi i s’aprengui el que se suposa que hi correspon. No. Tot just al revés. Qui fa el que no toca és l’institut. L’aposta ha estat suavitzar i alentir aquesta transició tan pertorbadora perllongant l’estada dels alumnes al centre de Primària durant tota l’ESO. És a dir, convertir l’ESO en una extensió de la Primària. D’això se’n diu instituts-escola.

És a dir, en essència, escoles de Primària que organitzen i imparteixen ESO sota el model i els criteris de Primària, als quals s’han d’adaptar els professors de Secundària que els cau la dissort d’un institut-escola com a destinació: projectes, àmbits, aprenentatge per descobriment, flipped classroom, aules que semblen espais habilitats per a una revetlla, pantalles i tota mena d’experiments pedagògics a dojo. Així els alumnes no s’adonaran que han canviat d’etapa. Això, com a mínim, cal reconèixer que ho estan aconseguint.

Cal afegir també que el professor de Secundària destinat a un institut-escola està en una situació no solament pitjor professionalment, sinó també laboralment. Professionalment, pel control inquisitorial comissionat per a la detecció i erradicació de tota possible desviació herètica de l’ortodòxia pedagogista; laboralment, perquè no és estrany que se’ls posi l’horari de Primària -si reclama, queda assenyalat- i jornada lectiva partida. Això per no parlar dels mestres de Primària que imparteixen ESO, cosa que és manifestament il·legal, amb l’entusiasta complaença de l’Administració. Un autèntic territori comanxe...

… I un pas de gegant cap a la primarització de la Secundària i la culminació del somni humit tan llargament cobejat pels pedagogistes i algun sindicat: el cos únic docent. Tant hi fa que sigui amb els claustres i les famílies en contra. Nocturnitat i llei de l’embut. I diem que aquesta és l’aposta perquè, ho sento, no veure-ho és ser orb: ja fa anys que la pràctica totalitat de centres de «nova» creació són exclusivament instituts-escola. Des que ERC té la Conselleria. Sí, ERC ja no hi és, cert, però hi ha alguna diferència?

I per acabar-ho d’adobar, a l’ideari pedagogista «dogmàtic» se li afegeix l’interès economicista «pragmàtic»: hi ha davallada demogràfica i força aules de Primària ja fa temps que s’estan buidant d’alumnes. El mateix efecte, com és obvi, s’està projectant sobre la Secundària. Però no, en comptes d’aprofitar-ho per posar ordre tant a Primària com a Secundària i, per exemple, abaixar les ràtios, el que s’està fent és tancar línies de centres públics, a Primària i a Secundària. Mentrestant, se segueix convocant oposicions de Primària. A on aniran a parar és prou clar: al cos únic docent hi sobren els de Secundària.

Potser sí que començar el Batxillerat amb deu anys era prematur. No dic pas que no. Se’ns tractava com adults quan ni tan sols érem adolescents. I probablement en certs casos fos traumàtic.  Però d’això ja fa molts anys, és aigua passada. I si resulta que ara la cosa va de tractar els adolescents i adults com a infants, doncs què voleu que us digui: per a aquest viatge no calien alforges.

Potser sí que a alguns se’ls va robar la infantesa. Però allargar indefinidament l’estada de les futuribles generacions adultes al Neverland de Peter Pan és robar-los el futur. A Neverland el temps no corre; al nostre món sí. Si arribes massa aviat, sempre et pots esperar; si arribes massa tard, has perdut el tren.

Font: educational EVIDENCE

Drets: Creative Commons