(II) La tertúlia de Pombo: l’aire d’un altre temps

Llicència Creative Commons

Eduardo Alaminos

Sobre el Cafè de Pombo i la tertúlia pombiana, l’escriptora i periodista Carmen de Burgos, coneguda com a Colombine, va exposar diverses consideracions que podem situar en un doble pla; el de la seva realitat física i emocional i el de la sociabilitat i el significat que va tenir. Va dedicar aquelles línies tant al Cafè concret com al primer llibre que Ramon Gómez de la Serna, amb qui va compartir vida, literatura i viatges, va publicar sobre ell i la seva tertúlia, Pombo (1918).

Al diari Heraldo de Madrid (16 de gener de 1916, núm. 9.177, pg. 3.) a la columna que escrivia sota el títol “Femeninas”, es lamentava de la manca de llocs que servissin de “refugi a la dona per tal que pugui descansar enmig del tràfec de la ciutat amb una mica de llibertat i distracció […]. No hi ha entre nosaltres –escriu– el costum que la dona faci vida de Cafè […] no tenim aquestes cases de te, democràtiques, de les que és ple Londres, i en les quals es barregen els diversos públics de la ciutat a determinades hores […]. Tampoc no tenim aquí aquests Cafès de França i d’Itàlia, tan brillants i plens de llibertat, on la dona entra, surt, llegeix i escriu, sense cridar l’atenció […]. Aquí les dones que més concorren als Cafès són les dones artesanes […]. La dona sent aquesta objecció tradicional en nosaltres que impedeix la convivència amb els homes. Com a màxim, gosen entrar en algun d’aquests Cafès, discrets, apartats, plàcids, que conserven la tradició de les seves ciutats”. Per artesanes hem d’entendre artistes.

La resta de l’article se centra més aviat en la realitat física, humana i emocional del Pombo quan el compara amb altres Cafès europeus. Aquells Cafès que, en paraules de George Steiner, definien el que fou l’Europa de llavors, espais de sociabilitat, on s’escrivia, filosofava i xerrava amb llibertat. Dels joves que van passar per Pombo, Tomás Borrás subratlla que “van aprendre llibertat”[1]. “Cafès –escriu Colombine– com aquest vell Cafè Flexing, de Bruges, on es guarden els records de Rubens, i aquest Cafè Greco, a Roma, el Cafè dels artistes, que conserva el seu aspecte romàntic i primitiu enmig de l’esplendor moderna de la ciutat, i que només es pot comparar amb el nostre admirable Cafè de Pombo, misteriós i recòndit, en què sembla que hi ha un tresor ocult, i a l’interior del qual es pinta un quadre de Manet, de Cézanne, de Degas, o de Renoir”.

Probablement aquestes últimes paraules de Colombine van propiciar a Ramon la idea que Pombo –el seu Cafè– “misteriós i recòndit” –a la manera de les vitrines d´orsianes carregades de records i anècdotes– hauria de tenir també el seu quadre referencial, seguint la pauta dels artistes citats, que amb tanta fortuna havien anat creant la iconografia moderna i psicològica del Cafè: sobretot Manet i Degas. Una altra qüestió és per què va triar un artista com José Gutiérrez Solana.

Amb el pseudònim de Perico el dels Palotes, un altre dels diversos que va utilitzar Carmen de Burgos, va publicar anys després també a l’Heraldo de Madrid (8 de juliol de 1918, núm. 10.076, pg. 2) un article en què ressenyava dos llibres de Ramón apareguts en aquest mateix any, Muestrario i Pombo.

A propòsit d’aquest darrer, Colombine aborda el significat d’aquella tertúlia. “Pombo –escriu– és un llibre de grup, un llibre ple d’històries privades i secretes; però que desmentint allò que es podia preveure davant d’un llibre així resulta un llibre també per a tothom, i que corregeix la idea que només de generalitats i abstraccions ha d’estar ple l’Art. Aquest llibre, en què es veu viure una tertúlia d’artistes i amics, més que d’una manera professional, d’una manera humana i senzilla, té un encant fins i tot per a aquells que els desconeguin del tot. […]. De tal manera és estrany el valor que pren el seu ambient reproduït amb integritat, amb les seves puerilitats, les seves paradoxes i fins i tot els seus badalls, que és indubtable el valor que anirà prenent aquest llibre passat el temps, encara que molts noms es tornin completament desconeguts. Aquells que ja no trobaran ni el lloc de la tertúlia, trobaran en aquest llibre l’aire d’un altre temps […]. L’antic Cafè i botilleria de Pombo es converteix en aquest llibre en una cripta plena de densos efluvis de l’esperit dels homes, de les coses, del que és inefable, del temps, de l’ambient, i resulta un local abrigat i suggeridor”.

Els dos articles de Colombine reflecteixen, en essència, la temporalitat tant del Cafè de Pombo com de la tertúlia ramoniana. El segon gairebé podríem considerar-lo també complement o resposta a l’extensa i sentida semblança –etopeia– que en Ramon va fer a Pombo sobre l’escriptora, una biografia condensada, que culminava amb aquesta expressió: “Que bé li senta Pombo (Sobretot quan va vestida de ras Liberty)”.

___

[1] Ramón Gómez de la Serna. Descubrimiento de Madrid. Edición de Tomás Borrás. Madrid, Ediciones Cátedra, 1992: 16.

[2] Fernández Romero, R. (2012). “Madrid era una fiesta. La escritura autobiográfica de Jacinto Benavente: Memorias de un madrileño (1934) y Recuerdos y olvidos (1959)”. Hecho Teatral, (12), 5-33.

_______

(I) Retrats d’una tertúlia: Pombo

Font: educational EVIDENCE

Drets: Creative Commons