Gabriel Bertotti: “Borges és Déu”

L’escriptor Gabriel Bertotti. / Foto: Cortesia de l’autor

Llicència Creative Commons

Andreu Navarra

Gabriel Bertotti (Bahía Blanca, Argentina, 1963) viu a Mallorca, és autor de diversos llibres inclasificables. Acaba de reeditar la novel·la Luna negra (Sloper).

Comencem per la peripècia de la mateixa de Luna negra. Com va néixer i es va publicar aquest text per primer cop?

Va néixer en els meus anys de rodamón per la Península venent granotetes a les Festes (des de la Magdalena fins al Pilar), a les reclusions hivernals a Cadaqués i Tenerife, al cau impermeable del «Xino» de Barcelona, ​​quan ningú imaginava que s’acabaria anomenant el Raval, i al meu reinici existencial a Porreres, a Mallorca. L’anava escrivint en paperets, tovallons i fulles soltes, reescrita després en una màquina d’escriure electrònica, i corregida fins a l’extenuació a l’ordinador monocrom del fill petit d’un amic, amb un teclat apegalós de melmelada, a Bahía Blanca. Tot complint un periple obligatori i iniciàtic feliçment deixat enrere. Va ser finalista del Primer Premio Jóvenes Narradores de Tusquets i va passar per l’agència literària d’Antonia Kerrigan fins que dotze anys després d’haver estat acabada va caure a les bondadoses mans de Toni Xumet, que la va publicar en una editorial que va alçar el vol massa alt, Editorial El Sol de Ícaro, fins que després de l’edició de Luna negra el 2012, va caure abatuda pel Katrina de les crisis econòmiques.

Com definiries Eva Mariscal, el teu protagonista?

Com a una barreja d’Eva acabada de sortir del Paradís i Lilith, encara humida però no humiliada per atrevir-se a cavalcar un Déu.

Com és el Buenos Aires per on passegen els teus personatges? Què els passa?

És l’únic Buenos Aires real, el de ficció, el recordat, i per tant inventat en base a les experiències tan semblants als somnis viscudes en els primers anys del retorn de la Democràcia entre 1983 i 1990, i el dels anys nefastos de Menem, quan tots estaven hipnotitzats per una falsa prosperitat que ocultava un apocalipsi zombi que anys després derivaria cap el triomf dels no morts representats per Milei. L’equació és ignominiosa: desapareguts versus zombis.

Què opines de Borges i Aira?

Borges és Déu i Aira el bufó de les cançons de Dylan.

“Tornar, sí, però un tornar diferent. Res a veure amb Volver i amb Gardel. Res de viatge al passat, a recuperar un temps perdut. Al Narigón es donava un procés de corriment, de comprensió” (p. 97). Comenta-ho…

La casa de la infància era en realitat una caseta. Els pares no eren tan bondadosos. Moltes mirades eren obliqües i no horitzontals. Un lloc mitològic on es torna amb la convicció que no hi haurà l’ombra i que les portes s’obriran al revés. Reconstruir el passat, des de la literatura o mitjançant un viatge amb avió, et dóna el privilegi atorgat als viatgers al Temps, però també una estricta obligació: no actuar ni interactuar, no tocar ni canviar res perquè el retorn et serveix per comprendre i és un acte de pur egoisme existencial que deixa una ferida oberta en els que s’hi van quedar i mai no van poder-ne sortir. Cal comprendre que un és un fantasma que adquireix certa materialitat que caduca amb un passatge d’avió o amb les primeres llums de l’alba.

Com és el disseny temporal de la teva novel·la?

És un caos organitzat. La interacció entre la simultaneïtat de les coses que succeeixen alhora i l’organització successiva de les categories del cervell. El fil temporal va de Juny del 93 fins als fets que es narren a la tercera part, un any després, però en aquest Buenos Aires mític, tots els temps són simultanis, i en girar per una cantonada per la qual no hauries d’haver passat et topes de cara amb els repressors del Procés, els personatges d’una novel·la incommensurable de Bioy Casares o els fantasmes sense nom.

Com interpretes el final de Luna negra?

No l’interpreto.

Parlem de Passar el rato, que vas publicar fa dos anys. És filosofia, poesia, narrativa, o tot al contrari?

La resposta perfecta està continguda a la segona pregunta.

Què opines de Nietzsche?

Un Profeta i un Poeta i un Músic que va fer el camí invers de les Bacants i que va immolar la seva part humana per consagrar-se com el Déu de l’excés i del canibalisme, persistint durant deu anys en una mirada buida digna de Dionisos, en qui s’havia convertit gràcies als cucs sifilítics que van perforar el seu cervell.

“No hi ha relat sense curiositat ni coneixement” (p.45)?

Em remeto als Grecs. Tot Plató i Aristòtil.

L’obra d’art com a resolució d’un misteri (p. 297). És així?

Des d’Èdip Rei és possible que sigui així.

Una pregunta d’actualitat: “Anglaterra té Falstaff, Espanya Torrente. No és una broma, és una reivindicació i un elogi” (p.230). Ho creus de debò?

No.

Els escriptors són estafadors?

Sí. Però aquesta resposta és equivalent a la de la Paradoxa del Mentider.

A més, sento informar-te que mentre llegies les meves respostes et vaig robar la cartera, en la qual, curiosament, hi vaig trobar un cargol.

Font: educational EVIDENCE

Drets: Creative Commons