Fracàs escolar: el triomf de la voluntat i l’escola placebo

Ens estem carregant el sistema educatiu i universalitzant el fracàs, escolar i de tota la societat quant a projecte. / Imatge generada per IA

Llicència Creative Commons

Xavier Massó

Culpablement o no, l’error més gran que es comet en abordar la sempre enutjosa qüestió del fracàs escolar consisteix, al meu parer, en anteposar els desitjos a la realitat i en la voluntat de sotmetre-la a la idea, tant si es deixa com si no. Això des de la convicció que l’altura moral dels principis adduïts és suficient per tal que la seva proclamació com a reals produeixi l’efecte taumatúrgic de transformació de la realitat en el sentit legislat per aquests ideals. Com si estiguéssim construint un pessebre de Nadal. I si la realitat se’ns resisteix, la certesa moral d’estar en el bon camí ens legitima per a seguir negant-la obstinadament, cada cop més culpabilitzada.

Com Don Quixot, convençut de ser víctima d’un maligne encantament en veure la seva inigualable Dulcinea convertida en una ruda camperola. El que està terminantment prohibit és preguntar-se si aquests principis no seran potser totalment o parcialment inadequats a la realitat sobre la qual els apliquem, perquè això seria qüestionar-los en la seva totalitat; almenys en el model d’absoluts en què ens estem movent, on la idea és ella mateixa origen i destí. Tampoc el centre d’interès és el sistema educatiu, sinó un dels seus epifenòmens, ni la idea funciona com el referent regulatiu que ens podria permetre seguir críticament avançant, en comptes de deixar-nos encallats en la contumàcia, sinó com un imperatiu incondicional.

Podríem considerar-ho el triomf de la voluntat sobre la realitat. Un triomf vanament vanitós i en tot cas remès únicament a l’àmbit de l’estrictament declaratiu. Una cosa així com decretar el dret a ser feliç pel procediment de prohibir no ser-ho. Ni tan sols és una victòria pírrica, sinó imaginada i sobre un enemic igualment inexistent que cal tanmateix inventar. Un error molt en sintonia amb la idea tan estesa avui dia i d’acord amb la qual n’hi ha prou de desitjar ser alguna cosa per aconseguir ser-ho. La primacia del merament declaratiu sobre la realitat efectiva. Una carrinclona confusió entre moral i coneixement, entre bé i veritat. La dita popular ho expressa molt més prosaicament: del dit al fet hi ha un bon tret.

Tot i això, no és el mateix una mentida que un error. Una mentida és el falsejament conscient de la realitat coneguda; un error és el resultat d’un raonament o d’un càlcul equivocat. La mentida pertany a l’ordre moral, al discurs pràctic; l’error a l’ordre del coneixement, al discurs teòric. Però, és clar, les mentides d’uns persegueixen induir a l’error els altres. Si un polític o un pedagòcrata garanteixen l’èxit escolar universal, estan mentint; si algú els creu, està en un error. Jugar amb això és una immoralitat.

Des de les primeres vacunes (E. Jenner, 1796) i antibiòtics (A. Fleming, 1928) sabem que hi ha individus al·lèrgics a aquest o aquell antibiòtic o vacuna. En el cas de la penicil·lina, per exemple, al voltant d’un 10% de la població[i]. Un percentatge no gens negligible. Ara bé, no es va saber d’aquestes al·lèrgies fins que es van emprendre campanyes massives de vacunació o es va generalitzar l’ús d’antibiòtics entre la població, l’efecte global dels quals, vist en perspectiva, no es pot considerar sinó positiu. Igualment, que una part de la població no pogués beneficiar-se de la vacuna de la verola, o fins i tot que tingués fatals conseqüències per a alguns haver-se-la inoculat, no va significar la retirada o la prohibició de la vacuna. Entre d’altres raons perquè si s’hagués procedit a proscriure-la haurien continuat morint per milions, al·lèrgics i no al·lèrgics. Avui dia la verola es considera erradicada, la qual cosa ha acabat al capdavall beneficiant a uns i altres[ii].

Proclamar que cal acabar amb el fracàs escolar és una declaració de principis, com ara dir que cal acabar amb la verola; posar fil a l’agulla en aquesta tasca és una qüestió pràctica que requereix de mètode, de coneixement, d’informació i d’anàlisi prèvia condicionada a la naturalesa de la realitat sobre la qual volem aplicar-la. És a dir, fins on sigui factible i sempre conscients del limitat camp de les nostres possibilitats. Voler no és necessàriament poder; saber potser tampoc, però s’hi atansa més; no serà condició suficient, però sí necessària. O això, o acceptem que el ruc flautista de la faula era un refinat melòman.

Posem que el fracàs escolar sigui com una «al·lèrgia», o al·lèrgies, al sistema educatiu. D’acord amb això, el primer que cal reconèixer és que el fracàs escolar és una cosa real i que, per més desitjablement que aconseguim reduir-lo, sempre n’hi haurà en un cert percentatge, almenys mentre la naturalesa humana segueixi sent la que és i l’escola el que hom suposa que ha de ser, és a dir, una vacuna i no un mer placebo. I el segon, que així com hi ha fracàs escolar evitable, també n’hi ha de desgraciadament i fatalment inevitable. Assumir això no agrada a ningú, és clar, però aquí no estem parlant de gustos ni de preferències.

Amb tot sempre subjecte a revisió crítica segons els resultats que es vagin obtenint, del que es tracta en relació amb el fracàs escolar és de proveir els remeis i pal·liatius al cas per habilitar alguna sortida digna, o la seva superació sempre que sigui possible, i els revulsius que permetin superar les raons que amenacen de desembocar en aquest fracàs. Però no oficialitzar-ho sota eufemismes capciosos ni regalar-se en el victimisme. En altres paraules, si a un alumne els exàmens li produeixen estats de pànic, el que necessita no és que se li donin per bons i se l’eximeixi de fer-ne, sinó aconseguir que aprengui a controlar i superar aquesta por.

Tampoc no hauríem d’oblidar quelcom que, per més evident que sigui, se sol negligir massa sovint: el fracàs escolar és un epifenomen, un efecte col·lateral, si ho preferim, del sistema educatiu. Si desnaturalitzem l’escola per evitar el fracàs escolar, aleshores no és vacuna, sinó placebo, i això és com tallar-se el coll per una migranya. Si decretem, per exemple, la reducció de continguts, l’aprovat general o la promoció automàtica de curs, estem fent-nos trampes al solitari, i enganyant els usuaris del sistema, els alumnes. I encara que pugui semblar una bajanada haver-ho de palesar, només sabrem que hi ha fracàs escolar si es dóna el context en què aquest es produeix. No hi ha al·lèrgics si no hi ha vacunes. I el que no serveix és prohibir les vacunes per evitar saber que hi ha al·lèrgics o perquè el fet que n’hi hagi contradigui les nostres teories o els nostres desigs.

Si per evitar el fracàs escolar s’hagués convertit des d’un bon principi el sistema educatiu en una farsa com la que avui dia s’hi està representant, no s’hauria descobert mai que hi ha població al·lèrgica a les vacunes o als antibiòtics, perquè no hi hauria ni vacunes ni antibiòtics; seguiríem amb la verola, amb la pesta bubònica i amb els bruixots que invocaven la pluja amb les seves danses al ritme del raüc de les granotes. En definitiva, seguiríem en la ignorància de la qual alguns no volen que ens en desempalleguem.

I sí, hi ha culpes, culpables i conxorxes, i víctimes; però de tot això ja en parlarem un altre dia. Quedem-nos de moment amb la idea que el fracàs escolar és un problema que cal combatre amb tots els mitjans al nostre abast; però també que és el fracàs escolar el que s’ha d’adaptar d’alguna manera al sistema educatiu, i mai incondicionalment al revés. Fora d’aquesta perspectiva, ens estem carregant el sistema educatiu i universalitzant el fracàs, escolar i de tota la societat quant a projecte.

___

[i] https://www.aaaai.org/tools-for-the-public/biblioteca-de-condiciones/biblioteca-de-alergia/alergia-a-la-penicilina-%C2%BFque-debe-saber

[ii] El 1980, la OMS va certificar l’erradicación de la verola a tot el planeta.   https://es.wikipedia.org/wiki/Viruela

Font: educational EVIDENCE

Drets: Creative Commons