Eugenio d’Ors, defensor d’Azorín

Llicència Creative Commons

Andreu Navarra

El maig de 1915, Eugenio d’Ors publica a la revista madrilenya La Lectura un important assaig de desgreuge i homenatge a la figura literària de José Martínez Ruiz, “Azorín”. Però comença d’una manera excèntrica, amb un d’aquells excursos radicals que en ell són tan habituals, i que són com a trucs de prestidigitació que només entén qui hi presta una atenció especial.

El primer que troba el lector d’aquest assaig és un retrat del despatx de Joan Maragall, on hi havia dos retrats, un de Giner de los Ríos i un altre, dedicat, de Miguel de Unamuno. I després escriu sobre el krausisme d´un dels mestres de Maragall, Josep Soler i Miquel. Per què? Per relacionar els embrions de classicisme noucentista que es podien rastrejar a l’obra de Maragall i, per paral·lelisme, a la d’Azorín, company de promoció: “Res no comprendrà de la història moral d’Europa en aquests últims temps qui no parteixi del principi que el Nou-cents significa una violenta reacció contra el que es va anomenar—i convé que se segueixi anomenant per antonomàsia- la “Fi de Segle”. Però moltes coses se li escaparan a qui no atengui que en la “Fi de Segle” s’hi trobava ja en arrauxada gestació el Nou-cents…”.

Així, doncs, l’excurs és una manera de presentar el moll de l’os del text: la idea que Azorín és, com Maragall, un impulsor de les idees noucentistes, però des d’una posició inicialment simbolista. Anava desencaminat? Diríem que no, tenint en compte la influència posterior que Azorín exerciria sobre els narradors racionalistes, els poetes ultraistes i sobre el «ramonisme». D’Ors considera l’estil azorinià d’una modernitat absoluta, neta de boires romàntiques i desvaris post romàntics: “En fi; una manifestació nova i deliciosa d’igual designi, una revelació d’aquest culte tan ardent a la llum sense penombra, de la passió pel que és viu, net i nu, de la voluntat, sempre alerta a percebre, recollir i fixar els llampecs de significació, les trobem en el sistema d’exegesi dels clàssics que ha inventat Azorín. També ell punxa el pensament del vell autor a qui examina, en tres o quatre dels seus moments de corrent més ràpid, de trajectòria més reveladora”.

D’Ors arriba a considerar Azorín com una ànima germana. La precisió azoriniana la relaciona amb la seva pròpia tendència a la miniatura, la brevetat i el conceptisme que caracteritzen les gloses: “També ell omet – sap ometre, amb un do d’economia suprem- el vessament en què el pensament s’adorm; més ben dit, el vessa de nou en un declivi imprevist, en què més aviat pot acostar-lo a la nostra sensibilitat d’homes moderns, treballada per les més subtils experiències i remoguda per les millors cultures”.

Azorín acabava de publicar Al margen de los clásicos, i D’Ors sent una gran necessitat de relacionar la seva metodologia racionalista i abreujadora amb l’estil característic d’Azorín: “Aquests textos curts, que junts agafarien en un parell de pàgines, versos solts, frases disperses, s’estenen, cobren àmplia significació, ens vénen a ferir, a treballar-nos, a subvertir-nos en les nostres preocupacions, els nostres anhels, les nostres passions d’última hora.” Per a Eugenio D’Ors, el Petit Filòsof no era només un estilista, sinó també un pensador, i per això es capbussa en la qüestió del significat últim de la depuració azoriniana. El “perill” que assenyala D’Ors en la crítica del seu amic és la caiguda en el subjectivisme: els personatges examinats per Azorín acaben assemblant-se massa a ell, perquè en realitat els considera miralls.

Com han arribat tots dos escriptors al 1915? Què els preocupa, en quin punt es troben? D’Ors acaba de perdre les seves oposicions a càtedra a Barcelona, ​​injustament, el 1914: Ortega i Azorín el van convidar a Madrid a ser homenatjat i a pronunciar una conferència a la Residència d’Estudiants (“De la amistad y del diálogo”, un dels seus textos més memorables i celebrats). Azorín ha defensat a capa i espasa una posició aliadòfila des de l’inici de la Gran Guerra, en canvi D’Ors ha preferit presentar-se com un neutralista a ultrança, encara que simpatitza amb els alemanys, i defensarà una postura pacifista, perquè considera que la guerra és un enfrontament civil dins d’un mateix “Imperi” europeu. Un “Imperi” on Alemanya haurà d’acabar portant la veu cantant.

D’Ors ha intentat traslladar-se (sense èxit, perquè demanava massa diners) a la revista España, i ha intentat dimitir de tots els seus càrrecs a l’administració catalana, també fracassant, perquè Prat de la Riba (germanòfil convençut, per cert) no li ha acceptat la dimissió. Azorín porta uns anys escorat cap a la dreta conservadora, ha trencat amb Maura i ha acceptat públicament que La Cierva sigui el seu patró i mecenes. Molts li critiquen que la política reaccionària hagi arruïnat la seva rebel·lia i el seu estil literari. Però D’Ors acudeix en ajuda del seu amic i escriu:

“-Per què Azorín condescendirà de vegades amb els seus fustigadors fins a explicar per un canvi de criteri el que en ell podria ser explicat simplement per un mudament en el camp de l’atenció? “Ahir vaig ser revolucionari –ens diu en aitals ocasions l’escriptor dilecte i colpit-; avui sóc conservador: així m’ha treballat la vida…”Per què no dir: Vaig ser ahir i sóc i avui home en qui els valors de sensibilitat s’han fet suprems. Injustícia i desordre ofenen igualment la meva sensibilitat. Digues-me un dia amb preferència per traduir la meva irritació davant la injustícia; ara gaudeixo més de traduir la meva irritació davant del desordre?”. Ho ha explicat Francisco Fuster, l’especialista en Baroja i Azorín a la seva recent biografia de l’escriptor alacantí.

En el seu article (en realitat una sèrie de nou gloses) D’Ors es va proposar no només desagreujar el seu amic (com el seu amic l’havia desagreujat a ell l’any anterior), sinó renovar la seva pròpia proposta estètica, diagnosticar el caràcter d’una obra ja fonamental i difondre la filosofia azoriniana.

En definitiva, D’Ors converteix Azorín en un mirall de les virtuts noucentistes, intentant encertar-la pel que fa a les claus de l’obra de l’alacantí: “Modernitat exclusiva. Europeïtat nostàlgica. Amor a la naturalesa cultivada. Amor al treball elemental. Sociabilitat amable. Epicureisme en la simplicitat. Protesta contra la injustícia. Protesta contra el desordre…”. Els articles orsians tan llargs i tan exhaustius no són habituals. Com sempre, no se li va poder negar sagacitat ni capacitat de síntesi.

Font: educational EVIDENCE

Drets: Creative Commons