CARA A CARA AMB

Esther Vera i García, periodista i politòloga, directora del diari Ara

Esther Vera: “No he fet res sense esforç”

Llicència Creative Commons

David Rabadà

Ser directora del diari Ara des de l’any 2016 és un gran repte en un món, el periodístic, força ple de testosterona. Esther Vera va estudiar ciències polítiques i periodisme per després dedicar-se durant molts anys a la informació internacional. D’aquesta manera va esdevenir corresponsal a París i Washington, per posteriorment treballar a la ràdio, a la televisió i a la premsa escrita.

Com vas descobrir la teva passió pel periodisme?

M’ha agradat sempre llegir diaris i explicar les coses. Era la típica que portava la revista dels campaments d’estiu o de l’escola. En fi, m’agrada llegir i escriure i crec que el que busco és intentar comprendre.

Què creus que hauria de ser més important en la teva feina. La vocació o la professió?

Només la vocació no sosté una carrera de més de trenta anys. Però sense passió per l’ofici tampoc es va gaire lluny. És un equilibri entre professionalitat i passió per la feina. No són termes excloents.

“M’ha agradat sempre llegir diaris i explicar les coses. Era la típica que portava la revista dels campaments d’estiu o de l’escola”

Has assolit ser una de les poques dones dirigint un diari, gairebé l’única a Catalunya. Què t’inspira la paraula esforç?
No he fet res sense esforç. Probablement ho vaig aprendre en una família treballadora amb uns pares i uns germans que tenien l’esforç i la cultura com els motors vitals.

El passat dia 12 de setembre vas presentar l’últim llibre de Gregorio Luri, Prohibido Repetir, que parla molt dels errors educatius en el nostre país. Com vas arribar a conèixer a en Gregorio?

És una història preciosa. Compartim una absència profunda. Vam trobar-nos professionalment perquè jo volia que algú amb la seva llibertat i rigor intel·lectual escrivís al diari. En un dinar formal ens vam adonar que la meva germana Íl·lia havia sigut també amiga seva. Ens vam adonar en una conversa formal que va acabar en una càlida i gegant abraçada.

Si haguessis de definir a en Gregorio amb dos adjectius, quins serien?

Rigor i valentia intel·lectual.

Durant la teva carrera professional has estat en diferents països. En quin t’hi haguessis quedat més temps? Per què?

A tot arreu s’aprenen coses. Rússia m’entusiasma. Però una cosa és anar de vacances o temporades, i l’altra a viure i treballar. El meu ideal d’equilibri vital és Europa, però a les grans ciutats nord-americanes de l’Est també hi estaria encantada.

Quines relacions positives establiries entre el teu èxit professional i la teva formació educativa a l’escola i l’institut?

No vaig anar a escoles d’elit, però vaig aprendre algunes coses i a respectar els altres. Vivíem a Badalona i em van ajudar a entendre el món. Sobretot vaig aprendre a casa on la curiositat era infinita i on aprendre era una manera de viure i de trobar sentit a la vida.

“Podem acompanyar, posar el focus i obrir debats, però quan es tanca la porta de l’aula per omplir-la d’alegria, es perd el saber, i aquí ja no hi podem fer res”

Al respecte de l’actual sistema educatiu, i si hi haguessis estat format en ell, hauria fet això millorar o empitjorar el teu present professional? Per què?

Doncs no ho sé. Depèn de l’escola i dels mestres, que finalment són l’important. Si trobes un mestre que et traslladi la passió per aprendre estàs salvat. A les escoles on vaig anar era bàsic treballar i memoritzar com una manera de posar graons en el coneixement sota un ordre i disciplina. Malauradament soc una mica pessimista amb la situació educativa actual. Vet aquí que m’hauria agradat molt portar a la meva filla a l’escola pública, però no confio que li pugui traslladar grans volums de coneixements.

Com creus personalment que el periodisme hauria de contribuir a la millora de l’actual sistema d’ensenyament? I com l’ensenyament hauria de contribuir a formar ments crítiques que valorin la importància democràtica d’una premsa rigorosa i lliure?

La nostra part és exigir qualitat, rigor i mitjans a les administracions i formació, dedicació i responsabilitat al professorat.  Podem acompanyar, posar el focus i obrir debats, però quan es tanca la porta de l’aula per omplir-la d’alegria, es perd el saber, i aquí ja no hi podem fer res.

Font: educational EVIDENCE

Drets: Creative Commons