Esbós d’una utopia: les missions pedagògiques durant la Segona República

Llicència Creative Commons

Soledad Bengoechea

El 17 de desembre de 1931, els components de la primera missió que havia posat en marxa el Patronato de Misiones Pedagógicas arribaven a la petita població segoviana d’Ayllón. En arribar a la localitat, aquelles missioneres i missioners (així se’ls deia), la majoria joves, es van trobar amb mirades reticents o interrogatives, ulls sorpresos, celles arrufades, mostres de curiositat, gestos suspicaços, manifestacions d’alegria, salutacions de benvinguda, carreres i salts dels més petits, apropament contingut. Els testimonis gràfics, fotografies sobretot, però també algun documental que ha arribat fins a nosaltres, ens mostren aquesta barreja de sensacions i de sentiments que van viure aquells vilatans en el primer contacte amb aquell grup de persones tan peculiars procedents de les ciutats. I el mateix va passar als 7.000 pobles i llogarets que van visitar.

Vegem com es va gestar tot allò. Si en alguna cosa es va caracteritzar el govern de la II República espanyola, a més de les seves polítiques econòmiques i socials que van afavorir amplis sectors de la pagesia, treballadors i classes populars, va ser pel seu interès a bandejar l’analfabetisme i la incultura d’una Espanya endarrerida i pobra (es calcula que uns deu milions d’espanyols, sobretot de les zones rurals-d’un total aproximat d’una mica més de 23 milions, eren analfabets). En aquest marc, el 29 de maig del 1931, es van fundar les Missions Pedagògiques. Era un projecte llargament acaronat per la Institución Libre de Enseñanza i, molt especialment, pel director i fundador del Museo Pedagógico Nacional, Manuel Bartolomé Cossío, alumne i col·laborador de Francisco Giner de los Ríos. Cossío va ser capaç d’unir les voluntats d’intel·lectuals de procedència diferent al voltant d’un projecte comú, focalitzat, principalment, en el món rural.

Rodolfo Llopis, com a director general al Ministeri d’Instrucció Pública, va dissenyar i posar en marxa aquest projecte. Com ell mateix va deixar escrit, va potenciar les missions pedagògiques amb un doble objectiu: d’una banda, per sensibilitzar culturalment l’Espanya més profunda; de l’altra, per portar els valors republicans a l’Espanya tradicionalista i rural, que era esquiva la República. Aquest gran pedagog i polític així ho reconeixia a l’abril de 1931 en assenyalar que “les urnes reflecteixen la realitat de la societat espanyola. Les grans ciutats són republicanes, mentre que el camp segueix aferrat a la tradició”. El seu objectiu, i el de molts altres intel·lectuals, era clar: calia conquerir ideològicament el camp per a la República; i en ser una empresa molt complexa aquest repte no podia recaure exclusivament a les escoles i al seu professorat; així van sorgir les missions pedagògiques: “S’havia d’anar als pobles a portar allò que la civilització crea i només en gaudeix la ciutat”.

Convocats per Cossío, president del Patronat de les Misiones Pedagógicas, s’arribarien a reunir de 500 a 700 voluntaris de diversos orígens: mestres, professors, artistes i joves estudiants i intel·lectuals. Entre ells hi havia: la filòsofa María Zambrano, el cineasta José Val del Omar, el poeta Luis Cernuda, el dramaturg Alejandro Casona, el músic Eduardo Martínez Torner, el pintor Ramón Gaya i una nodrida «infanteria» d’entre la qual més tard sortirien els noms de Maruja Mallo, María Moliner, Diego Mar Clotet, o l’acadèmica Carmen Conde i el seu marit Antonio Oliver. Tots ells van aportar els seus diferents sabers des dels seus camps respectius, conformant un gran projecte interdisciplinari, la majoria lligat a la pedagogia.

Mariners de l’entusiasme —com s’hi referia Juan Ramón Jiménez als i les “missioneres”— personalitats com Antonio Machado, María Luisa Navarro o Pedro Salinas, van tractar, tal com es recull al número 150 de la Gaceta de Madrid del 30 de maig de 1931, “de portar a la gent, amb preferència a aquells que habiten en localitats rurals, l’alè del progrés i els mitjans de participar-hi, en els seus estímuls morals i en els exemples de l’avenç universal, de manera que tots els pobles d’Espanya, fins i tot els apartats, participin dels avantatges i els gaudis nobles reservats avui als centres urbans”.

El mateix Cossío deia: “l’acció de les Missions abastava tres aspectes: 1. El foment de la cultura general a través de la creació de biblioteques fixes i ambulants, projeccions cinematogràfiques, representacions teatrals on no hi havia un teatre construït, concerts, un museu ambulant, etc. 2. L’orientació pedagògica als mestres d’escoles rurals. 3. L’educació ciutadana necessària per tal de fer comprensibles els principis d’un govern democràtic a través de xerrades i reunions públiques. Portar a la gent, amb preferència a les que habiten localitats rurals, l’alè del progrés i els mitjans de participar-hi, en els seus estímuls morals i en els exemples d’avenç universal, de manera que els tots els pobles d’Espanya, fins i tot els apartats, participin als avantatges i gaudis nobles avui encara reservats als centres urbans”.

Potser el més significatiu de les Missions per a la gent d’aquelles zones rurals, allunyades dels centres culturals, fos la col·lecció de llibres que portaven els voluntaris i les biblioteques ambulants, que es renovaven periòdicament. Fins al 31 de març del 1937, es van repartir 5.522 biblioteques, que en conjunt sumaven més de 600.000 llibres. Eren diferents tipus de biblioteques: estaven dotades amb llibres la distribució dels quals es feia segons el nombre d’habitants de cada població: les localitats de menys de mil habitants rebien al voltant de cent cinquanta volums; entre tres mil i deu mil habitants rebien uns tres-cents llibres; pobles o ciutats el nombre de persones de les quals superava les deu mil comptaven amb cinc-cents llibres o més. Això no obstant, als pobles petits, sobretot, es van trobar dificultats per dur a terme aquesta política bibliotecària: si el polític local o el cacic no estaven d’acord amb la instal·lació d’una biblioteca pública –generalment, gent contrària al Govern republicà–, el seu desenvolupament era molt difícil. En aquests casos, les autoritats locals no donaven cap suport –locals, equipaments, etc.- i els mestres, encarregats generalment de la biblioteca quan no hi havia bibliotecaris, temien les represàlies en cas d’acceptar la “missió”. Per això, entre novembre del 1933, en què les dretes polítiques van guanyar les eleccions, i el febrer del 1936, en què va triomfar el Front Popular, a aquells joves “missioners” els va ser més complicat tirar endavant el seu projecte.

D’altra banda, al llarg d’aquells anys, el Coro y Teatro del Pueblo va realitzar 286 actuacions, i les Exposicions Circulants de Pintura del Museu del Poble, van poder veure’s a 179 localitats.

Com acabo aquell gran projecte? Al punt de mira de les forces franquistes estaven, sens dubte, les Missions Pedagògiques. D’aquesta manera, a partir del juliol del 1936, i fins que la guerra va finalitzar, l’aviació franquista i les tropes del seu exèrcit van destruir de manera sistemàtica escoles, museus, biblioteques, universitats, centres socials i casas del pueblo.

Com va passar en altres àmbits de la Segona República espanyola, després del 1939 l’exili va ser el destí de moltes de les persones que havien format part de les Missions Pedagògiques. Però no totes es van exiliar. La majoria van patir en les seves pròpies carns algun dels mecanismes de repressió posats en marxa pel nou règim: presó, depuració professional o desterrament van ser el destí d’aquelles dones i homes que durant un temps van recórrer, plens d’il·lusions, pobles recòndits del territori espanyol.

Font: educational EVIDENCE

Drets: Creative Commons