És beneficiós llegir en veu alta a classe?

Alberto Escalante Varona, Universidad de La Rioja

La nostra tradició cultural dona més pes a la lectura individual i a l’escriptura que a l’art del discurs oral. En escoles i instituts, es preval l’ensenyament de la comunicació escrita sobre el text oral o la lectura en veu alta. De fet, sembla que, com a activitat a l’aula, escoltar una persona (alumne o docent) llegir en veu alta és una activitat antiquada o avorrida amb poca utilitat pedagògica.

No obstant això, no sempre va ser així: en el passat, l’oralitat era el registre principal per a la comunicació erudita, política i acadèmica. Alberto Manguel ens assenyala que a sant Agustí, en el segle IV, li resultava estrany que sant Ambrosi s’aïllés a la seva cel·la per a llegir només, en silenci, concentrat en el text. El normal llavors era la lectura en veu alta i en grup. Això, de fet, encara es manté en la litúrgia cristiana.

Els nostres temps són molt diferents als de sant Agustí. Els índexs d’alfabetització se situen a Espanya en un 98,1% de la població, i en les nostres societats occidentals la informació es registra principalment per escrit perquè així perdura, fixant-se en un suport material (paper, pantalla) que pot transmetre’s amb facilitat.

Però això no treu importància a la parla i l’escolta com a destreses de comunicació acadèmica. No només fem servir la veu per a conversar. El text escrit és un instrument que ens pot servir també per a aprendre a emprar millor l’oralitat. I així ho podem aplicar a l’aula en activitats d’ensenyament–aprenentatge.

Dictats, sí o no

Aquestes activitats no tenen per què centrar-se en els tradicionals dictats, per a molts ja passats de moda, però que encara susciten debat (per exemple a França).

En el dictat el text únicament es llegeix en veu alta per a ser escrit i no com a lectura oral per si mateixa. Però vegem altres maneres d’aprofitar els avantatges de llegir i escoltar el llegit a l’aula.

Etapa infantil: potenciar la parla

Els éssers humans emprem principalment l’oralitat per a comunicar-nos en el dia a dia. Té una sèrie de trets discursius exclusius (els seus signes lingüístics se succeeixen i es perceben en interacció simultània en temps i espai entre emissor i receptor), per la qual cosa és idònia per a la quotidianitat.

Aquesta capacitat és natural a la nostra espècie i es manifesta en dos àmbits. D’una banda, els òrgans de fonació (pulmons, laringe, cordes vocals, boca…) i audició (oïda). Per un altre, la nostra capacitat mental per a distingir els sons lingüístics i comprendre’ls, donant-los significat. Tots dos es desenvolupen a mesura que creixem.

La lectura en veu alta, com a activitat a l’aula, ha d’estar adaptada al nivell de desenvolupament de cada alumne en aquest sentit. Els textos han de ser també apropiats per a aconseguir els objectius proposats. La lectura en veu alta ens permet identificar possibles dificultats d’aprenentatge en el nen, però també compleix altres funcions formatives.

Expressió en desenvolupament

En els primers anys d’escolarització, entre els 3 i els 5 anys, pot introduir-se el funcionament de la mecànica lectora. Aquesta és l’etapa logográfica: els nens pot ser que no sàpiguen desxifrar lletres i paraules, però aconsegueixen “llegir” imatges.

A més, l’oralitat és la seva única forma de comunicació eficient, i per això ha de treballar-se a l’aula.

El nen d’aquesta edat es percep a si mateix com el centre del seu món. La lectura en veu alta es converteix així en una extensió del seu propi desig d’expressar-se. Els llibres d’aquesta etapa, en gran format (àlbum il·lustrat) i en materials manipulables (tapes toves, pop-ups) són perfectes per a aquest objectiu.

La lectura en veu alta a primària

Ja a primària, a partir dels 6 anys, s’introdueix el sistema alfabètic de relació entre el so i l’escrit. El nen comença a associar les paraules que ja sap dir amb la seva representació cal·ligràfica.

La llei educativa d’Espanya recull la “comprensió reflexiva mitjançant la lectura silenciosa i en veu alta, acompanyada d’imatges”. Això serveix, en el primer cicle de Primària, perquè l’alumne aprengui a reconèixer els trets formals de textos i reflexionar sobre el seu contingut.

En aquesta etapa la lectura en veu alta serveix per a practicar amb aquestes destreses. Connecta tots dos “mons” que el nen comença a explorar: l’oral i l’escrit. Es manté l’ús d’àlbums il·lustrats en el primer cicle i progressivament augmenta la complexitat de la lectura.

A mesura que el desenvolupament cognitiu del nen avança, les imatges deixen pas a les lletres, però així i tot perduren com un recurs molt potent pel seu caràcter visual i el seu impacte immediat.

Aquí entren també en joc les estratègies lúdiques i interactives, alhora que instructives, per a l’animació a la lectura. Els contacontes, per exemple, són molt profitosos per a treballar diferents destreses. Dramatització, gestualitat, inflexió de la veu… El text escrit adquireix total entitat en fer-se oral i públic. Tota la classe, o fins i tot tot el centre, pot formar part d’una mateixa comunitat de lectors-espectadors.

I els nens amb dificultats de parla o lectura?

Evidentment, la lectura en veu alta planteja un repte a tot l’alumnat. L’oralitat es treballa menys a l’aula com a destresa acadèmica, malgrat que ens comuniquem fonamentalment parlant i escoltant. I no només li costa a aquells que tinguin vergonya a parlar en públic.

Especialment, és un repte complex per als qui tenen dificultats de parla o lectura. Són nens conscients que hi ha una “barrera” que els costa superar per a comunicar-se amb els altres. Aquesta frustració ha de gestionar-se a classe amb empatia i pautes didàctiques ben fonamentades.

Una solució passa per generar un ambient a classe propici a acceptar aquestes dificultats. Àlbums com ¡Voy a comedte! ajuden al fet que el nen les percebi com una cosa normal i no com a motiu de burla o riure. La lectura en veu alta de textos amb “errors” pot servir per a restar-los importància enfront de tota l’aula. I això generarà confiança en els alumnes que manifestin aquestes dificultats.

Lectures en veu alta per a adolescents

I com fem amb l’adolescència? L’educació literària s’orienta a comprendre el llenguatge literari i aprendre la història d’autors i obres. La comunicació oral no s’avalua en les proves d’accés a la universitat. Hi ha buit a l’aula per a la lectura en veu alta en aquest moment?

N’hi ha, però hem de buscar-ho. L’oralitat continua sent una destresa que cal desenvolupar a l’aula. La lectura en veu alta ja no és present de manera explícita en el currículum de Secundària, però pot vincular-se a altres competències. L’alumnat ha de comprendre i produir textos orals, escrits i multimodals. El grau d’especialització formativa és superior. I a això pot vincular-se la lectura oral.

Tot text escrit té dimensió fònica: és a dir, pot ser llegit en veu alta. Això ens permet treballar l’entonació i la prosòdia (pauses, ritmes), o vincular l’ortografia amb la pronunciació. I més encara: hi ha textos d’àmbits de comunicació exclusivament oral (per exemple, programes de ràdio, debats, tertúlies…) que poden emportar-se a l’aula com a part d’activitats basades en situacions de comunicació real. Això obre un ampli ventall de possibilitats formatives.

Així que qualsevol text pot ser material vàlid, perquè el que ens interessa és fomentar la lectura en veu alta com a activitat en si mateixa. I això li revela a l’alumne les similituds i diferències que hi ha entre l’oralitat i l’escriptura, en textos que són essencialment orals i que han de produir-se segons aquest registre.

Del passat al futur

La lectura no pot limitar-se únicament a la llar, a l’aula o a les biblioteques. Els estudis en hàbits lectors constaten una realitat: cal molta més lectura com a activitat quotidiana.

I si deixem de costat la dimensió oral de la lectura, perdem no només la que va ser la seva manifestació primera en la història. També exclouríem aquella dimensió que la converteix en activitat social.

Els textos idonis per a llegir en veu alta són aquells que tenen un vessant dramàtic: obres de teatre, poesies èpiques o narracions amb predomini de l’acció. Però, en essència, tot text pot ser exposat en públic. Només així podrà comprovar-se el seu ple potencial com a instrument de comunicació col·lectiva.

Els educadors saben que la principal eina per a transmetre continguts a l’aula és la parla. I el llibre conté un enorme potencial com a dipòsit d’històries per a captar l’atenció dels lectors des de molt primerenca edat. Tots dos, parla i llibres, estan, doncs, cridats a trobar-se. Així que per què no aprofitar aquesta oportunitat?

Alberto Escalante Varona, Professor Ajudant Doctor. Departament de Filologies Hispànica i Clàssiques. Àrea de Didàctica de la Llengua i la Literatura, Universidad de La Rioja.

Aquest article va ser publicat originalment en The Conversation. Llegeixi l’original.