• Opinió
  • 28 de maig de 2024
  • Sense comentaris
  • 8 temps de lectura

Epistemologia de l’Educació Física: de la ideologia al coneixement

Epistemologia de l’Educació Física: de la ideologia al coneixement

Epistemologia de l’Educació Física: de la ideologia al coneixement

Podem defensar un ensenyament de l’Educació Física basada en evidències científiques

OpenClipart-Vectors. / Pixabay

 

Llicència Creative Commons

 

Jordi Osúa

Durant aquestes setmanes s’estan realitzant a Catalunya les proves del concurs oposició per a l’ingrés i l’accés a la funció als diferents cossos de professors i mestres. Fa 25 anys em vaig trobar en aquesta mateixa tessitura i sempre recordaré el tema que vaig escollir per defensar-lo davant el tribunal amb la seva corresponent aplicació didàctica. Era el primer del temari i el títol no resultava, a priori, gaire atractiu: “Epistemologia de l’Educació Física: evolució i desenvolupament de les diferents concepcions i del seu objecte d’estudi”. L’Epistemologia és la branca de la Filosofia que estudia la teoria del coneixement i, aplicada a una disciplina, suposa analitzar-ne i justificar-ne el fonament científic.

L’elecció d’aquest tema va respondre dos motius. El primer, estratègic. Conscient de la seva dificultat, sabia que pràcticament ningú no ho defensaria i això em permetria diferenciar-me de la resta de candidats. El segon, reivindicatiu. El seu contingut atorgava un estatus científic a una matèria que tradicionalment havia estat considerada de segona categoria tant a nivell acadèmic com educatiu. De fet, als anys 90, i potser també ara, moltes persones mostraven la seva sorpresa en descobrir que per ser professor d’Educació Física calia estudiar una carrera universitària.

El camí recorregut per arribar fins aquest reconeixement ha estat llarg al nostre país. Durant el franquisme, l’Educació Física va adquirir un descrèdit important. Coneguda popularment com a “Gimnàstica”, un terme que amb el pas dels anys va tenir un significat pejoratiu, els seus continguts es basaven en la gimnàstica sueca. Una pràctica física ideal per la capacitat per transmetre els continguts polítics d’ordre, disciplina i unitat i per la facilitat d’aprenentatge i posada en pràctica per part del professorat a través de les taules reiterades.

A més, la seva dependència de la Delegació Nacional d’Esports, vinculada a la Secretaría General del Movimiento, li va atorgar un caràcter polític marcat. A diferència de la resta de matèries educatives regulades pel Ministeri d’Educació Nacional i de la formació de docents que depenia de les Escoles de Magisteri, els currículums d’Educació Física obeïen a la ideologia del partit únic i els futurs professors eren formats pels instructors de l’Academia de Mandos José Antonio, del Frente de Juventudes, i de l’Academia de Mandos Isabel La Catòlica, de la Sección Femenina (1).

Es pot dir que els docents d’Educació Física van ser precursors dels professors d’àmbits, ja que també s’encarregaven d’impartir la Formación del Espíritu Nacional, per als nois (una part important del contingut procedia de les lliçons d’educació política, física i premilitar de la revista Mandos, editada pel Frente de Juventudes) i Labores y Enseñanzas del Hogar, per a les noies. D’altra banda, la inclusió de l’Educació Física com una de les tres matèries necessàries per obtenir qualsevol títol universitari, juntament amb la religió i la política, va contribuir, encara més, al seu desprestigi acadèmic quedant a l’imaginari col·lectiu com una de les assignatures Maria que s’aprovava automàticament.

A mesura que el contingut ideològic del franquisme es va anar debilitant, la formació de les Acadèmies de Comandaments va deixar de ser de caràcter polític, premilitar i físic per ser més especialitzada fins a integrar-se a l’Institut Nacional d’Educació Física (INEF). Aquesta nova institució, responsable de la formació dels professors, va ser creada per la llei sobre Educació Física (1961), encara que no va iniciar la seva activitat fins al 1966 a Madrid i el 1975 a Barcelona. Curiosament, el primer director de l’INEF de Madrid, l’humanista José María Cagigal (2), va publicar el 1968 un article a la revista Citius, Altius, Fortius on plantejava l’Educació Física com una ciència humanista.

El pas següent en la “normalització” de l’Educació Física com a disciplina acadèmica, ja en democràcia, es va produir amb la publicació del Reial Decret 790/1981 que establia una durada dels estudis de 5 anys i la seva equivalència amb la resta de llicenciatures universitàries . El currículum s’orientava completament a la docència, tot i que amb el pas dels anys s’hi van incorporar continguts relacionats amb l’entrenament, la salut o la gestió esportiva. Com a resultat d’aquesta evolució, el Reial Decret 1423/1992 va canviar la denominació de la titulació a Ciències de l’Activitat Física i l’Esport (CAFYD) i, encara més important, va permetre l’accés als estudis de tercer cicle universitari possibilitant la creació d’estudis de doctorat. Es tractava del reconeixement implícit de l’activitat física i l’esport com a objecte d’estudi científic i un gran impuls per a la recerca en aquest àmbit. Mig segle després, l’educació física tornava a situar-se a l’alçada de la resta d’especialitats docents.

No pot ser fruit de la casualitat que, després de recuperar l’estatus acadèmic de l’Educació Física, els temaris d’oposicions publicats al BOE el 21 de setembre de 1993, encara vigents, s’iniciessin amb la fonamentació epistemològica de la matèria, una justificació potser innecessària per a altres disciplines, però imprescindible per a una matèria tan “qüestionada”. Gràcies a això, podem defensar un ensenyament de l’Educació Física basat en evidències científiques que ofereixi eines perquè els ciutadans puguin defensar-se de la manipulació ideològica oculta en alguns mites falsos o creences relacionades amb el món de l’activitat física i l’esport.


Referències:
  1. Javier Coterón López (2012). “La Educación Física en los primeros años del franquismo (1939-1945), Materiales para la historia del deporte, núm. 10, pp. 117-129.
  2. José María Cagigal (1968). “La Educación Física, ¿una ciencia?”, Citius, Altius, Fortius, nº X (1,2), pp.5-26.

Font: educational EVIDENCE

Drets: Creative Commons

Leave a Reply

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *