Els vells

Llicència Creative Commons

Edatisme, ahir i avui

Andreu Navarra

No resulta fàcil valorar o quantificar el que han fet les editorials Adesiara i Edicions de la Ela Geminada a l’hora de recuperar, dignificar i tornar a posar en circulació clàssics catalans dels segles XIX i XX. Sense la Ela Geminada seria gairebé impossible trobar les novel·les i relats de Joaquim Ruyra, Prudenci Bertrana i molts dels de la seva filla Aurora, encara més imprescindibles; i sense Adesiara no disposaríem d’edicions actualitzades de Santiago Rusiñol, Pous i Pagès, Domènec Guansé, Pompeu Gener, Teresa Pàmies i un nombre ben elevat d’autors que ja només podíem trobar a les llibreries Re-Read, i això si érem més ràpids que altres falcons lletraferits.

Últimament també Barcino s’ha dedicat a posar en circulació obres fonamentals de Narcís Oller, Dolors Montserdà o Raimon Casellas, i podem dir que mai no es farà prou per a recuperar aquestes obres i també que cal agrair que un segell (en aquest cas Adesiara) s’arrisqui a reeditar un drama com Els vells (1903), representatiu d’un tipus de teatre que va tenir molt d’èxit a la Barcelona de principis de segle XX i que havia quedat completament oblidat.

Ignasi Iglésias és un clàssic del republicanisme obrer català. Això és el primer que cal dir, i per tant no podem permetre que continuï criant pols a les biblioteques on cada cop va menys gent. Nascut el 1871 a Sant Andreu del Palomar, va conviure amb el teatre modernista d’Adrià Gual i Santiago Rusiñol, i també amb el tardoromanticisme de Guimerà, però representant una línia ibseniana i civil totalment pròpia. Gemma Bartolí, que ha prologat i editat el text, ens explica com s’incardina aquesta obra en el regeneracionisme del tombant de segle i el teatre d’idees amb què va innovar el poeta obrer que era Iglésias. Un altre encert és haver col·locat l’article que li va dedicar Joan Maragall, on defensa l’obra de l’andreuenc perquè la considera, precisament, el tipus d’obra social impregnada d’amor civil que necessitava la ciutat de Barcelona.

Ara bé, Els vells, estrenada al Romea i publicada el 1903, és una obra universal? No podem dir que es tracti d’una obra perfecta, i no tenia aquesta intenció. Els vells presenta un cas d’injustícia social i retrata fidelment les classes obreres del pla de Barcelona de la seva època, però és una obra on tothom plora massa i on tothom és massa pur i massa bo. Als personatges principals els manca profunditat i contradiccions (excepte en Xelet, que és un gandul astut que pretén viure del sou del fill, i que no porta males intencions d’una manera absoluta); Els vells és una obra lacrimògena que podria haver presentat una estructura més complexa.

Tanmateix, calia reeditar-la com a testimoni d’una època i d’unes reivindicacions totalment representatives. El cas és senzill: Joan i Valeri són filadors experts i han estat acomiadats de la fàbrica pel sol fet d’ésser ja vells. No hi ha cap tipus de previsió social ni protecció per als desvalguts: alguns dels companys acomiadats estan pensant en suïcidar-se per a no esdevenir una càrrega per a la família. L’Agustí, que estima l’Engracieta, s’hi vol casar però té dubtes: la vida de l’obrer és tan desgraciada que no vol portar fills al món. El quadre és angoixant i verídic. El text, senzill i directe, dramàtic i planer. L’editora, Gemma Bartolí, acaba el seu pròleg amb una reflexió oportuna: tornem a viure temps d’un edatisme fastigós i gairebé totalitari. De tant en tant apareixen polítics brètols que recomanen l’eugenèsia contra les persones grans… Temps inhumans de 1900 que tornen amb la seva cara més brutal i deshumanitzada.

Tenia raó Maragall i el millor de l’obra és la seva tesi social, que es basa en l’amor intergeneracional? El valor del teatre d’Iglésias es posa en el seu lloc just quan es compara amb el teatre echegarayà que venia omplint els escenaris des de feia dècades. L’austeritat absoluta d’Iglésias devia significar un autèntic bàlsam en un segle que venia indigestat de romanticismes tipus El puñal del godo; a l’escena calia tornar a la realitat i tornar també a la llengua popular. Més megalomania tridentina ja no tenia cap mena de sentit.

L’any 1901, Ignasi Iglésias havia editat El cor del poble i, amb posterioritat, va estrenar i publicar Les garses, l’any 1905. L’arribada del Noucentisme el va convertir com a molts coetanis en un marginat literari, i no va escriure res més fins el 1926, i llavors ja s’havia passat a la comèdia de costums burgeses (La llar apagada). L’any 1909 va ser escollit regidor a l’Ajuntament de Barcelona per la Unió Federal Nacionalista Republicana, la formació dirigida per Pere Coromines que intentava impulsar un catalanisme d’esquerres i simpaties obreres.  Iglésias es va convertir amb rapidesa en un símbol civil, i és justament el que hauria de continuar sent amb l’ajuda de la nostra atenció.

Títol: «Els vells».

Autor: Ignasi Iglésias (Edició de Gemma Bartolí)

ISBN: 978-84-9809-578-4

Editorial: Adesiara

Idioma: Català

Nombre de pàgines: 175.

Data de publicació: juliol de 2024

Font: educational EVIDENCE

Drets: Creative Commons