Els superprofes

Imagen creada por IA

Llicència Creative Commons

Llúcia Màrquez

Qui no ha somiat alguna vegada amb tenir súper poders? Volar, ser invisible, tenir una força extraordinària, llegir la ment dels altres, teletransportar-se… És evident que els superherois americans de Marvel i DC, sorgits al segle XX, van convertir aquests somnis impossibles en icones que encara avui defineixen la cultura popular: Superman, Batman, Spiderman, Wonder Woman, els X-Men, una autèntica colla de figures increïbles, perfectes i sempre a punt per lluitar contra el mal i salvar la població.

Aquests herois de capa i màscara no són, però, una invenció moderna. El professor Joseph Campbell, mitòleg i especialista en narrativa universal, descriu a L’heroi de les mil cares (1949) el mite universal de l’heroi: algú que abandona el món ordinari, supera proves extraordinàries, venç forces fabuloses i retorna transformat per oferir un do a la comunitat. És una estructura narrativa poderosa, universal, repetida fins a l’infinit al llarg de la història en mites, llegendes, còmics i pel·lícules. El problema comença quan aquest relat heroic deixa de ser ficció i s’instal·la en professions reals, com la docència.

Fa temps que la nostra professió, la dels professors i professores, ha canviat profundament. És un fet contrastat que s’ha devaluat, tant econòmica com socialment. Ja no som un col·lectiu respectat ni admirat per la societat —i molt menys reconegut pels nostres alumnes—, i les nostres tasques han augmentat tant que, avui dia, el que menys fem és allò per al qual ens hem format i preparat: ensenyar.

Però encara costa molt que nosaltres mateixos reconeguem que passa alguna cosa molt greu en l’ensenyament públic, i molts de nosaltres hem assumit, sovint de manera inconscient, un complex de superheroi. Com Spiderman, assumim que cada fracàs de l’alumne és responsabilitat nostra: “si no se’n surt, és que no ho he fet prou bé”. Com Superman, projectem una fortalesa constant, encara que el sistema ens sotmeti a condicions impossibles: aules sense climatització, equips informàtics que fallen o espais massa petits per gestionar un grup. Com Wonder Woman, hi posem recursos propis —hores, energia, diners— i normalitzem l’autoexplotació com a compromís professional. I així, capa rere capa, el límit entre feina i sacrifici personal es va esborrant.

Aquest relat heroic té un cost elevadíssim en termes de salut mental i benestar. Davant d’un sistema educatiu sobrecarregat, burocratitzat i mancat de recursos, el discurs del superprofe transforma un problema estructural en un fracàs individual: “Si no arribo a tot, és culpa meva”. El malestar es privatitza, la queixa es culpabilitza i el cansament es viu com una feblesa personal. Quantes vegades ens hem assegut a una reunió d’equip per explicar i compartir, preocupats i angoixats, problemes amb un grup o amb un alumne que no rendeix, només per sentir, entre línies, el pensament unànime del claustre: “Això et passa perquè no ho saps fer bé”? I tornem cap a casa capcots, frustrats i esgotats, amb la nova missió impossible: “millorar per poder convertir-me en un superprofe”.

Cal que tots i totes ho tinguem clar: aquest heroisme docent no és abstracte, té formes molt concretes. Es tradueix en hores de treball dedicades a burocràcia pedagògica interminable: excels, informes i comentaris individualitzats que consumeixen temps sense impacte real en l’aprenentatge. Inclou també adaptacions constants d’exàmens i activitats que, sense recursos suficients, dilueixen les especialitats i buiden de contingut el currículum. Es concreta en guàrdies i vigilàncies, hores extres, disponibilitat permanent fora de l’horari laboral, i en la gestió de la disciplina i confrontacions o agressions a l’aula. Tot això ens converteix en herois sense capa, amb una responsabilitat enorme, sovint assumida sense cap compensació econòmica ni reconeixement professional. En conjunt, construeix un model de superprofe que sosté el sistema a base de treball invisible i renúncies personals.

No hem de confondre la vocació amb la professió. La docència pot ser vocacional, però no és un sacerdoci. Quan la vocació es fa servir per justificar sobrecàrregues, precarietats o l’assumpció de tasques que no ens corresponen, deixa de ser un valor i esdevé una eina d’explotació. El mite del professor salvador —aquell que pot “canviar vides” a qualsevol preu— amaga una veritat incòmoda: sense condicions materials dignes i sense respecte per la professionalitat, no hi ha educació de qualitat possible.

Mentrestant, es normalitza l’excés sota el discurs del “compromís”. El bon professor és el que sempre hi és, el que aguanta, el que no protesta. Una mena de Capità Amèrica de l’institut, fidel a la missió passi el que passi. Però aquest heroisme quotidià té conseqüències clares: burnout, desmotivació i abandonament de la professió; pèrdua d’autoritat docent, perquè qui ho assumeix tot acaba sense límits clars; i, sobretot, falta de responsabilitat de l’administració, que pot continuar exigint sense garantir recursos ni condicions dignes.

No vivim en una pel·lícula i, malauradament, no podem salvar el món amb els nostres súper poders. La docència no és una epopeia individual, sinó una professió que requereix estructures sòlides, condicions laborals justes i respecte. La nostra funció principal és ensenyar i transmetre coneixements amb rigor i exigència acadèmica.

És hora, companys i companyes, de treure’ns la màscara i reivindicar-nos tal com som: professors de secundària especialitzats, amb dret a condicions dignes i reconeixement. Quan deixem de fer de superherois, el sistema deixarà de sostenir-se amb sacrificis invisibles i, potser, alguna cosa començarà a canviar. És el moment de tornar a posar el seny al centre: sense capes, ni súper poders; amb els nostres límits clars i els nostres drets garantits.

Font: educational EVIDENCE

Drets: Creative Commons