Els referents es troben en perill d’extinció

Es pot transmetre un coneixement quan pràcticament hem perdut els referents?

Llicència Creative Commons

Víctor Guiu Aguilar

Fem memòria. Posem damunt la taula uns quants referents que hàgim tingut al llarg de la vida relatius a la societat, a la cultura, a l’art, a l’esport… Aquells referents que tinguem més o menys en comú. Una societat mitjanament formada que comparteix algunes històries per tots conegudes. Per exemple, els contes. Tothom reconeix i pot treure algun significat d’alguns contes clàssics com el de La Lletera; o tothom sap qui és la Caputxeta Vermella. Bé, anem més enllà. Tots podem creure que ens han ensenyat a casa alguns referents relacionats amb la bona educació: no mastegar xiclet quan t’estan parlant, no interrompre una conversa, seure correctament en una cadira, no cridar ni abandonar un espai fent enrenou… Aniré més lluny . Tothom coneix l’adreça de casa seva, quan són les festes patronals, on és l’ermita més estimada del poble, d’on ve una tradició o tal, l’equip de futbol de la seva localitat, qui és l’alcalde, no és així ? Aquests referents són necessaris a l’hora de tenir un coneixement mínim que ens permeti entendre el nostre voltant sense necessitat de recórrer una vegada i una altra a una definició. Seria semblant a explicar un acudit sense necessitat d’explicar-ho. Si ho has d’explicar deixa de ser un acudit.

Doncs bé, què em dirien vostès si els informo que vivim en una societat on els referents es troben en perill d’extinció? Una societat en què molts joves són gairebé incapaços d’aprendre’s l’adreça, on l’educació se supleix amb el lliurament d’un mòbil a una edat tendra i on la culpa mai no serà del tutor legal. Quan vam perdre el nord? Quan deixem d’observar l’horitzó sabent on érem? Quan deixem d’educar a casa per donar pas a les legions d’influencers incultes i maliciosos?

Se’ns demana als docents que imaginem un món bucòlic on ensenyar sempre sigui motivador, on siguem els apòstols d’un ramat-clientelar que necessita aprendre jugant, que mai no tindrà responsabilitat dels seus actes ja que així han estat educats. El brou de cultiu més propici per a la frustració.

Algú em pot explicar com es pot transmetre un coneixement quan pràcticament n’hem perdut els referents? Quina metàfora podem utilitzar, comuna per a tothom en una societat, quan som incapaços d’ensenyar a casa nostra allò bàsic? Com cercar exemples si citant la paraula X (substituïu aquí la x per qualsevol paraula mitjanament rara com a “col·lectiu”, “sinceritat”) s’escampa la desesperació (substituïu aquí “desesperació” per X)?

A les zones rurals espanyoles són fonamentals aquests referents perquè sense arrelament, sense un coneixement de la cultura local, difícilment podrem erigir, si és que encara es pot, una societat on els seus ciutadans vegin el seu entorn i el seu poble com un lloc construït amb les mans de la història de totes les seves famílies i dels veïns que hi van arribar. Com un lloc on viure, estimar i poder quedar-se si aquesta és la seva elecció.

La nostra societat ha convertit la cultura popular en producte. Es pensa abans a muntar el bar per als que vinguin que en el mateix procés socialitzador de la festa. El producte és tot allò on passar-ho bé. Jo i només jo. Individu supera comunitat. I societat rural és comunitat… o no ho serà.

Sense transmissió oral del que veus, del que sents, del que vas ser, com esperem remuntar? La despoblació és un problema multifactorial, però l’educació i la visió de tota la cultura popular com un producte se’n podria considerar un. Els proposo que parlin amb els fills o amb els alumnes sobre l’oci. El lleure equival a consum. Consum de festes, consum d’“ambient”, consum de “quanta gent hi haurà”, consum de masses a escala local. La resta no importa. L’opció al consum és una de les causes principals per les quals es veu el medi urbà com la panacea als nostres problemes. L’“aquí no hi ha de res” podria substituir-se per “aquí no tenim possibilitat de consumir tant com a la capital”.

La festa i la tradició, les xerrades a la taula del bar o del teleclub, la sociabilitat a través dels assajos i de sortir al carrer, els jocs en comandeta pels carrers i les places, els encàrrecs i les visites… Tot ofereix coneixement i referents necessaris per entendre’ns i entendre el nostre ambient més proper. Tot en franc perill de desaparèixer. Com citava al meu llibre “Lo rural ha muerto, viva lo rural”, un adolescent del meu poble s’assembla més a qualsevol adolescent de qualsevol lloc del món que a nosaltres quan érem adolescents. La pantalla com a educació destructiva. Seguim així, ja buscarem després culpables mentre el límit s’acaba.

Font: educational EVIDENCE

Drets: Creative Commons