Elogi de l’hipòcrita (Sympathy for the Devil)

Llicència Creative Commons

Xavier Massó

A vegades es necessari i forçós que un home mori per un poble. Però mai no ha de morir tot un poble per un home sol: Recorda sempre això, Sepharad”

(Salvador Espriu, La pell de brau XLVI, 1960)

Ens ho recordava sàviament el poeta, avui oblidat, com tants altres, després del cruel saqueig i devastació de la Literatura als nostres currículums escolars. Hi ha veritats incòmodes que ho són encara que no ens agradi. Com la continguda en aquests versos. No ens parlen precisament d’educació ni de res en particular, però en això consisteix precisament la seva grandesa. En tot cas, no sembla que sigui un text massa compatible amb certs relats quotidians, com ara, per exemple, el de l’escola inclusiva, almenys tal com està concebuda avui: sense cap mena de límit.

Vivim temps hipòcrites, tan hipòcrites que es resolen socialment en un cinisme sistèmic el relat del qual s’imposa a una realitat que es dóna per cancel·lada. Molt especialment en qüestions educatives, estem cada cop més acceleradament immersos en una nova versió de la clàssica doble moral victoriana. Ja no com a escenificació de la farsa conscient, sinó adaptada al rigorisme propi de la fase superior de l’esperpent: la solemnització del grotesc; una tragèdia grega representada per una xirigota de carnaval. Ara no n’hi ha prou amb el fingiment més o menys dissimulat en què es resolia la hipocresia victoriana; no, ara s’exigeix ​​la incondicional interiorització del relat a ulls clucs. No s’hi val fingir. “L’enveja de la virtut va fer Caín criminal. Glòria a Caín! Avui el vici és el que s’enveja més”, deia un altre gran poeta: impossible expressar-ho millor. O ‘Sympathy for the Devil’, que cantaven els Rollings Stones.

I si no basta amb el fingiment hipòcrita és perquè les contradiccions entre la realitat i el relat estan al límit i amenacen de fer miques el discurs que el sosté. Com a ‘1984‘, la genial distopia d’Orwell, no n’hi ha prou amb respondre que hi ha set dits a la mà que ens estan mostrant si sabem en són cinc: hem de creure sense fissures que n’hi ha set, amb la més absoluta convicció. Sempre hi ha hagut hipocresia i sempre hi haurà engany, però si ens les estem tenint amb un relat trampós des del mateix moment en què no admet més contrast que amb si mateix, l’efecte és anàleg al de legalitzar la moneda falsa: s’esdevé impossible distingir la veritat de la mentida; el bé, del mal; el particular, de l’universal. La nit en què totes les vaques són negres, que deia Hegel… La indiferenciació en què tot s’hi val.

Ens vantem públicament d’una escola inclusiva que no exclou ningú sota cap concepte i això es decreta axiomàticament com a bo per absència del mal, que ni hi és ni se l’hi espera… Un redemptisme carrincló que ens abandona a la indistinció en un camp abonat per a dogmàtiques doctrinàries tenyides de carrincloneria, que obvien la realitat i la condició humana, alhora que la donen per bona tot desentenent-se’n perquè no encaixa en el bell constructe ideal. A veure, hi ha gent tòxica de qualsevol edat. Pretendre el contrari és, o no haver-se assabentat de res, o instal·lar-se cínicament a l’esperpent. I no fer-hi res és donar-ho per bo, també pel que fa al mal que pot causar a les seves víctimes.  Frivolitzar amb el mal i el dolor humà no sembla la millor manera de posar-hi remei.

A la farsa li correspon la hipocresia; a l’esperpent, el cinisme. La diferència no és fútil. L’hipòcrita no dóna o no cal que doni necessàriament per bo el relat; l’assumeix com una convenció que burla en benefici propi; sap que està representant una farsa, però no se li acudiria mai convertir-la en dret públic. Perquè sap que la moneda falsa necessita que n’hi hagi de curs legal, com la mentida necessita de la veritat per poder ser mentida. Conserva en aquest sentit una cert rastre de moralitat. Al cínic, en canvi, això no li serveix. Ha transitat de la hipocresia al cinisme en el convenciment, com deia Chesterton, que els seus anhels personals són un dret i els drets dels altres un abús. Per això està paradoxalment molt més necessitat de fonamentació que l’hipòcrita. L’hipòcrita s’aprofita de la convenció que segueix prenent com a referent ineludible; el cínic, en canvi, ha de convertir el seu desig en dret, com a coartada per escapolir-se de la realitat tot decretant-la diferent de com és, segons li convingui.

I qui dia passa, any empeny. No falten abnegats propagandistes que públicament es manifesten partidaris fervorosos de l’aplicació del model inclusiu sense cap límit a les escoles, però que en privat es guarden prou de portar-hi els seus fills, alhora que denigren els que públicament denuncien la inclusiva com un projecte social eugenèsic combinat amb una agressió de classe. Canten impúdicament les virtuts d’un model del qual en defugen com d’una pedregada: predicar sense anar a la processó, se’n diu també.

Potser no sigui l’opció més heroica, però talment sí la més lògica davant d’una aital dissociació entre el relat públic i el privat. En un espai públic caracteritzat per un marc comú explícitament cínic i doctrinari -en la línia del que expressa Chesterton-, l’àmbit del que és privat s’esdevé el refugi d’una hipocresia hipertrofiada com a reacció a la creixent pressió d’un espai públic envaït pels infinits espais privats, tan sincrètic i heteròclit que ja pràcticament només conserva de «públic» el nom. El significant sense significat. Com quan Bertrand Russell es preguntava si és vertadera la proposició «el rei de França és calb».

En allò públic, el lloc per a l’escenificació, tenim la Sympathy for the Devil. Compassió i/o simpatia, empatia pel diable, com a sublimació del tabú pel procediment de trivialitzar-lo, ignorant-lo o atribuint-li un caràcter estrictament «tècnic» i contingent, banal. La qual cosa es tradueix alhora, i paradoxalment, en una pulsió malaltissa pel mal que tenalla i impedeix entendre’l, afrontar-lo i tractar de posar-hi remei, almenys dins del possible.

La recepta per a la tranquil·litat de males consciències, sovint desassossegada,. A les societats victorianes era el famós «assegui un pobre a la taula», el dia de Nadal, que avui és l’exigència del «posi un assetjador a la seva escola». Però ningú, o ningú amb un mínim de sendedi, vol que els seus fills comparteixin un mateix espai a mercè d’assetjadors, eventuals violadors i psicòpates campant al seu aire als centres educatius públics. Per tant, serà que sí, però tota vegada que no sigui l’escola dels seus fills. No ho oblidem, seguim en el marc «comú» del cinisme social: tot molt bé, però noli em tangere: a mi (i als meus) ni tocar-me. O el que és el mateix, campi qui pugui. Qui pugui econòmicament, és clar.

El premi de consolació per a unes classes mitjanes en decadència i socialment inhibides que creuen haver trobat en el cinisme social el seu últim refugi contra la proletarització a què estan abocades, essent el mateix model que promou la més sincrètica inclusió la coartada moral que les manté per ara (només) aparentment fora de perill, malgrat que sigui al preu de destruir l’educació pública. Com aquell que en caiguda lliure des d’un quinzè pis, li van preguntar com li anava quan passava pel setè i va respondre: “per ara, bé”.

Talment hi hagi fins i tot una cert aire de justícia poètica en un constructe tan atrabiliari: l’esquerra pijoprogre i woke convergint amb la seva detestada Margatert Tatcher, a seu torn pionera de l’escola inclusiva des del ja llunyà 1979. Ves qui ho havia de dir!

Tal vegada alguns al qui repugni el model cínic apel·lin a l’Evangeli en defensa de l’escola inclusiva, per la necessitat de recuperar per sobre de tot l’ovella esgarriada: “Quin home d’entre vosaltres, si té cent ovelles i en perd una, no deixa les noranta-nou al desert i va a buscar la perduda fins que la troba? I quan l’ha trobada se la posa a les espatlles ple d’alegria i, arribant a casa, convida els amics i els veïns dient-los: “Veniu a celebrar-ho amb mi: he trobat l’ovella que havia perdut”. Jo us dic que, igualment, hi haurà més alegria al cel per un sol pecador que es converteix que no pas per noranta-nou justos que no necessiten convertir-se”, (Lluc 15, 3-7).

Serà així a l’Evangeli, on la salvació va de transcendència: les ovelles que es mengi el llop van al cel. Aquí, en la humana, massa humana i mundana immanència, no és així. I tot sabent que el llop està sempre a l’aguait, ens sembla molt temerari, una irresponsabilitat històrica i una immoralitat, deixar abandonades a la seva sort les altres noranta-nou ovelles. Per això estem amb Espriu, perquè, malgrat que no ens agradi, a vegades, és forçós i necessari…

Font: educational EVIDENCE

Drets: Creative Commons