El senyor de les mosques revisitat

Detall de la coberta del llibre de William Golding / Imatge: Alianza Editorial

Llicència Creative Commons

Víctor Mercado

Si hi ha una època gloriosa, d’afirmació o negació d’un mateix, prolixa en  experiències límit i altres empreses de subjectivació, aquesta és la de la infància i l’adolescència. Etapes de transició cap a l’adultesa idealitzades beatíficament per poetes, filòsofs i místics, i també per la contracultura, que va buscar invertir del tot el Complex d’Èdip: «el trauma que trenca la simbiosi paradisíaca dels nens amb la mare, i els ensenya a viure sense ella», a conformar-se amb menys. I per això, afirma també Simon Reynolds que, «des del “take your desire for reality” [fes que els teus desitjos es converteixin en realitat] dels situacionistes al “we want the world and we want it NOW” [volem el món i ho volem ja] de Jim Morrison, l’ímpetu antiedípic de finals dels seixantes va ser alhora poètic i psicòtic». Reivindicar la mare i, amb això, la tornada al paradís. Com si el paradís o la societat fossin possibles sense el límit castrador imposat al jo en la seva dialèctica d’identificació amb l’altre. Talment com si en l’adult, l’altre no representés també en el nen/a una mena de temptació per a, afirma Freud, «satisfer la seva agressivitat, per a explotar la seva capacitat de treball sense retribuir-la, per a aprofitar-lo sexualment sense el seu consentiment, per a apoderar-se dels seus béns, per humiliar-lo, per ocasionar-li patiments, martiritzar-lo i matar-lo».

Un bon exemple d’aquest ric mosaic d’horrors, que posa en perill la teoria rousseauniana del «bon salvatge» és El senyor de les mosques de William Golding, un clàssic que ha superat la prova del temps i en posa a prova el nostre, en què s’han remogut tants límits. La història és ben coneguda: després d’un accident aeri, un grup de nens procedents d’una escola militar britànica ha d’organitzar la seva existència a una illa deserta sense adults; però aviat sorgeixen les friccions entre els qui representaran, respectivament, la civilització i la barbàrie, i en la guerra hobbesiana de tots contra tots, l’horror vacui derivat de la por i de l’absència de Llei s’estén per l’edènica illa com una taca d’ombra que ens fa venir una riallada volteriana. I és que Rousseau, a diferència de Voltaire, que tenia una visió molt menys ingènua de la naturalesa humana, creia que l’ésser humà no tocat per la civilització Occidental vivia en un estat de gràcia semidivina, sota un principi de realitat no repressiu que cabia sota unes fulles de figuera. Però vet aquí que ni tan sols aquests fulls estaran d’acord amb Rousseau; perquè els primers habitants d’un suposat ordre no repressiu són precisament la prova que tot i que el principi del plaer no ha de ser substituït pel de realitat, el mal segueix vigent en nosaltres, com ens ensenya també el concepte grec d’hibris.

El senyor de les mosques, epítet de Belcebú, és el mal encarnat a les mil mosques que voletegen a l’entorn del cap d’un porc senglar clavat al mig de la jungla en una pica dels caçadors. El cap simbolitza també la barbàrie humana, la catàstrofe de la cultura, el passat subhistòric, fins i tot subhumà; la bestialitat dionisíaca alliberada: tot allò que s’ha hagut de suprimir per garantir la civilització. Escrita el 1954, amb el terror de la Segona Guerra Mundial encara ben viu, la novel·la és una al·legoria d’aquella violència que en endavant marcaria indeleblement les següents generacions. Un altre símbol remarcable és la closca del caragol. Qui la posseeix té dret a parlar sense ser interromput pels altres. Representa la unió i l’ordre, allò que d’un temps ençà hem perdut a les aules de secundària, on la pel·lícula, fidel a l’obra de Golding, és més que recomanable, sobretot a primer de l’ESO.

El, 6 de novembre, Dia Internacional contra la Violència i l’Assetjament Escolar, vaig llegir que la ministra d’Educació declarava en un missatge a les xarxes socials que «les aules han de ser sempre entorns segurs per als alumnes i les alumnes», i em dic: què fàcil és de dir i què difícil de fer. Si insultar o pegar un professor surt de franc, sobretot quan el docent no és reconegut com a figura d’autoritat pública —cas de Catalunya, però també d’altres comunitats—, quant costarà pegar o insultar un company? Ens ha d’estranyar que els centres educatius no siguin entorns segurs? Avui les famílies surten al carrer, exigeixen una Llei. Però també hem de constatar que generació rere generació, des d’aquella seixanta-vuitista beneficiària de valors educatius particularment laxos (Theodore Roszak dixit), la consistència de la «noció de pare» que permet diferenciar entre dos llinatges diferents és cada vegada més feble. Per tant, cal preguntar-se què vol dir ser pare, i també de pas i sobretot, què significa educar.

Font: educational EVIDENCE

Drets: Creative Commons