El conte geològic gomerenc

Llicència Creative Commons

David Rabadà

Per a explicar l’evolució volcànica d’una illa a les Canàries cal comprendre’n tot el context. La hipòtesi més acceptada actualment és que l’arxipèlag canari és el producte d’un punt calent a través d’un moviment de placa lent (d’1,2 a 2,5 cm/any) sobre una litosfera gruixuda d’uns 15 quilòmetres de gruix. Els dos factors anteriors, placa lenta i litosfera gruixuda, han provocat que hi hagi poques illes aèries i mal alineades, molt al contrari que les Hawaii, on la placa és ràpida i la litosfera prima, permetent en aquest cas la producció de moltes illes molt ben alineades.

L’evolució de les illes volcàniques oceàniques d’intra-placa sembla que segueix unes pautes força universals. Tant a les Canàries com a les de Hawaii aquesta evolució segueix les etapes següents:

1) Vulcanisme submarí que en el cas de La Gomera podria ser el possible Complex Basal al nord;

2) Escut aeri que a La Gomera queda encara vigent amb el seu perfil de cúpula donant-se el rift en forma de Y en veure la cartografia dels seus dics;

3) Etapa d’inactivitat deixant que l’erosió prengui el protagonisme mentre l’illa s’allunyava del punt calent, com passa ara amb La Gomera;

4) Fase de rejoveniment del vulcanisme en passar l’illa sobre corrents de convecció secundaris al punt calent que produiran noves erupcions amb magmes cada cop més explosius com ha estat el cas de Gran Canària i Tenerife;

5) I, finalment, etapa terminal on l’erosió agafa novament protagonisme i les illes perden els seus relleus alts quedant força aplanades com les actuals Lanzarote i Fuerteventura.

Descrit aquest context podem situar La Gomera en una etapa post escut on una intensa erosió treballa gràcies a una absència de vulcanisme actiu. Durant la seva evolució geològica podem detallar que el seu vulcanisme ha mostrat tres fases eruptives principals, la de l’escut basal de magmatisme submarí abans dels 10 milions d’anys; la fase d’escut basàltic aeri amb magmes poc o gens diferenciats directament del mantell superior; i dues fases volcàniques posteriors de caire cada cop més alcalí i àcid mentre s’anava formant una cambra magmàtica per sota de l’illa. La primera es va produir durant el Miocè superior entre els 10 i els 5 milions d’anys (Seqüència volcànica 1), i la segona durant el Pliocè entre els 5,3 i els 4,8 milions d’anys (Seqüència volcànica 2). En totes dues les erupcions van anar augmentant en la seva viscositat i explosivitat des de basanites, tefrites i traquites, fins a dom de fonolites, és a dir, a magmes cada cop més diferenciats. Més tard van venir algunes erupcions locals durant el Plistocè, l’última fa una mica més de 2 milions d’anys. Vegem amb detall totes elles juntament amb els seus diferents edificis.

Complex Basal

A finals del Cretaci es va iniciar el vulcanisme submarí de les Canàries. Durant el Miocè van començar a aflorar les illes centrals com Tenerife i La Gomera. Per sota quedava l’anomenat Complex Basal que alguns proposen que aflora al nord de la Gomera, però que altres, i atesa l’absència de bretxes d’erupció, laves pillow (laves coixí) i gabres basals, consideren que només són la base dels escuts miocens sense pertànyer al complex basal (Carracedo & Troll, 2023). Posteriorment, un primer estadi aeri amb gabres i laves encoixinades (pillow lavas) van iniciar la formació d’un gran volcà en escut aeri fa uns 11 milions d’anys aproximadament. Els magmes pujaven des del mantell superior sense gran diferenciació, però deixant un residual més espès que en un futur s’aniria acumulant, formant una cambra magmàtica per sota de l’illa.

Seqüència volcànica 1 (EAI i EAS)

Al sud de l’escut anterior es va començar a amuntegar una nova seqüència volcànica. Entre els 10,5 i els 6,4 milions d’anys, es van desenvolupar dos nous escuts basàltics de laves fluides. Un primer que anomenarem edifici antic superior, EAI per abreujar, amb nucli d’efusió a prop de Vallehermoso. El seu creixement s’estima que va passar entre els 10,5 i els 8,7 milions d’anys assolit una alçada de més de 1.300 metres i un màxim de 1.800 amb un diàmetre basal d’uns 22 quilòmetres. A aquest edifici li va sobrevenir un segon que anomenarem edifici antic superior, EAS per entendre’ns, el centre de l’estratovolcà del qual també es trobaria vora la localitat de Vallehermoso, entre els 8 i els 6,4 milions d’anys arribant a una altura d’uns 2.200 metres amb un diàmetre basal d’uns 25 quilòmetres. Aquest volcà va evolucionar cap a colades cada vegada més espesses des de basanites fins a traquites, és a dir, de menys a més silici. Els afloraments més antics dels dos escuts els podem trobar al fons dels barrancs de Valle Gran Rey, Erque, Benchijigua i La Villa, així xom entre Arguamul i Agulo. El creixement ràpid d’aquests escuts va generar vessants inclinats i inestables provocant grans despreniments de bretxes volcàniques (debris). Aquests han quedat intercalats entre escòries i cendres volcàniques. Una de molt aparatosa va passar fa uns 8 milions d’anys. Es va tractar de la gran esllavissada de Garajonay al nord de la Gomera on posteriorment creixeria niat l’estratovolcà de Vallehermoso entre els 8 i els 6,4 milions d’anys, l’EAS anterior, emplenant la conca que durant el Pliocè quedaria coberta per uns basalts horitzontals que avui dia ressalten en el paisatge per la inversió del relleu.

A partir dels 7,8 milions d’anys, i en disminuir aquesta etapa volcànica, l’erosió li va agafar el relleu fins que la segona seqüència volcànica va començar fa uns 5,9 milions d’anys. Per tant, i durant uns 2 milions d’anys, La Gomera va patir una gran erosió eliminant-ne centenars de metres de roca. I mentre aquesta erosió s’anava menjant l’illa, algunes erupcions locals seguien treballant com la de l’estratovolcà de Vallehermoso (8 a 6,4 milions d’anys), més algunes intrusions de doms fèlsics anomenats roques en llenguatge canari, la intrusió dels quals es va encaixar en profunditat entre els 7,5 i els 6,4 milions d’anys (segon complex traquític fonolític o CFT) que va restar emplaçats en profunditat i sense efusions externes. A aquest complex de doms pertanyen el Roque de Agando i els circumdants. Només quan l’erosió els ha posat a al descobert per erosió diferencial, han emergit a la superfície perquè són més durs que les roques del voltant.

Posteriorment a tot això, i fa entre 6,4 i 5 milions d’anys, l’estratovolcà de Vallehermoso, l’EAS, va col·lapsar sobre la seva càmera magmàtica enfonsant-se sobre si mateix.

Seqüència volcànica 2 (ER I i ER II)

L’erosió de la fase anterior va obrir profundes valls que ara romanien en espera de ser emplenades per noves colades. Això va ser possible gràcies als basalts de dos nous edificis volcànics, l’edifici recent un o ER I per abreujar, l’edifici recent dos o ER II. El primer va créixer entre els 5,9 i els 4,9 milions d’anys, mentre que el segon ho va fer entre els 4,7 i els 3,4. Durant el primer edifici l’ER I, les erupcions van ser tan freqüents que van donar lloc a desenes de metres de colades conegudes com els Basalts Horitzontals que avui dia formen tot l’altiplà central de l’illa. Els nuclis d’emissió d’aquestes colades es van produir des dels voltants de l’Alt Garajonay al nord de la Mèrica i a l’oest de Sant Sebastià de la Gomera. També aquí el vulcanisme va evolucionar des de poc a més explosiu passant de basalts a fonolites. Al final d’aquesta fase efusiva, i per causa d’un gran dom fèlsic en ascens, la zona de Vallehermoso va col·lapsar sobre el substrat tou pel domo subjacent. Aquella explosió catastròfica va donar lloc al gran volum de bretxes dels voltants de Vallehermoso de fa uns 5 milions d’anys.

Posteriorment, i a causa de l’ascens dels magmes residuals, es van produir tota una sèrie de filons radials pels alts de Garajonay i cap al litoral on alguns, juntament amb basalts horitzontals van inundar la conca de Vallehermoso fins a desbordar-la cap al sud i sud-oest, fa entre 5 i 4.2 milions d’anys. El conjunt global dels dics, a causa dels esforços d’ascens del magma, van provocar tensions radials al voltant de tota La Gomera, la ja explicada estrella de Mercedes de los escudos. Tot i això, aquesta xarxa de filons radials es troba truncada al nord pel gran lliscament de Garajonay i altres desplomaments i erosions posteriors. Associats a l’ascens de dics per aquest sistema radial d’esquerdes, també es van encaixar en profunditat doms fèlsics fa entre 4,5 i 4,3 milions d’anys. Aquest va ser l’anomenat tercer complex traquítico-fonolític (Tercer CTF), i com en anteriors ocasions, van romandre emplaçats en profunditat fins que l’erosió els va fer visibles.

Tot aquest cúmul de colades, dics i doms anava creant grans talussos inestables al voltant de l’illa que augmentaven el risc de grans despreniments. En va succeir un en èpoques històriques a l’actual vall d’Agulo, però potser prop dels 4,5 milions d’anys n’hi va haver molts altres. La desaparició cartogràfica dels dics radials i del Complex Basal com si alguna cosa hagués tallat el nord de l’illa, més la presència de penya-segats delineant una costa rectilínia i més jove que la sud, fa pensar que fa uns 4,5 milions d’anys despreniments diferents van anar erosionant més parts de la Gomera.

Durant la fase terminal d’aquesta segona seqüència volcànica, l’erosió li va tornar a agafar el relleu esborrant tots els cons volcànics, invertint relleus, realçant l’altiplà central de basalts horitzontals, exhumant rocs de fonolita i excavant les profundes valls actuals. Tot aquest procés va alleujar l’illa de molt de pes; centenars i centenars de metres de roca que van anar a parar al mar. Potser això va propiciar que La Gomera s’enlairés per isostàsia, o almenys així ho indiquen algunes laves pillow submarines a desenes de metres d’alçada, els doms profunds aflorant en forma de roques, o l’esquistositat d’alguns materials com els de Punta Llana.

Erupcions finals

De manera puntual, i durant els darrers 2,8 milions d’anys on l’erosió va ser la protagonista, es van donar algunes erupcions locals. Aquestes manifestacions no van ser gran cosa comparades amb les fases anteriors. Entre els 2,8 i 2,3 milions d’anys es van donar algunes manifestacions volcàniques amb efusions piroclàstiques, colades de traquita i fumaroles. L’últim i únic con de l’illa situat al sud, la Caldera, va sorgir fa uns 2,3 milions d’anys fent traquites. Fa uns 1,9 milions d’anys també es té registre d’una darrera erupció local. L’erosió de l’illa continua actualment i el vulcanisme es manté adormit. El Hierro i La Palma li estan prenent el relleu el relleu a la Gomera a la fase d’escut.

Source: educational EVIDENCE

Rights: Creative Commons