El conte geològic d’El Hierro

El Hierro. / Foto: David Rabadà

Llicència Creative Commons

David Rabadà

Per tal d’explicar l’evolució volcànica d’una illa en concret de les Canàries cal comprendre’n tot el context. La hipòtesi més acceptada actualment és que l’arxipèlag canari és el producte d’un punt calent a través d’un moviment de placa lent (d’1,2 a 2,5 cm/any) sobre una litosfera gruixuda d’uns 15 quilòmetres d’espessor. Els dos factors anteriors, placa lenta i litosfera gruixuda, han provocat que hi hagi poques illes aèries i mal alineades, molt diferent del cas, per exemple, de les Hawaii, on la placa és ràpida i la litosfera prima, permetent en aquest cas la producció de moltes illes molt alineades (per a més detalls podeu consultar l’article de la revista 2-7). Tant a les Canàries com a les Hawaii, l’evolució típica de cada illa ha estat: 1) Vulcanisme submarí sobre el hot spot (cas del Complex Basal de la Gomera); 2) Escut toleític – alcalí aeri sobre el hot spot, donant-se el rift en forma de Y que va propiciar grans lliscaments als flancs (cas de El Hierro durant el Plistocè i de La Gomera al Miocè), a més de noves erupcions sobre les anteriors, amb tendència a magmes cada vegada més diferenciats en el cas de Les Canàries; 3) Hiatus erosiu quan l’illa s’allunyava del hot spot (cas d’El Hierro i La Gomera actuals); 4) Rejoveniment del vulcanisme en passar l’illa sobre camps de distensió (falles connectades amb la ploma), que produiran erupcions alcalines amb increment de magmes diferenciats si la litosfera és gruixuda (cas de Tenerife actualment); 5) Erosió i tendència a les illes a menys relleu (cas de Lanzarote i Fuerteventura).

Vist això, ara podem ordenar el cas d’El Hierro i les seves diferents fases volcàniques.

Fase Tiñor

La història de l’illa d’El Hierro va començar amb un petit escut avui desmantellat per l’erosió i per lliscaments gegants que el van denudar. Però cal afegir que gran part d’aquells materials van quedar ocults sota un gran volum d’erupcions posteriors. El nucli efusiu d’aquell primer escut se situava al sud de l’illa actual. D’allí van emanar un gran predomini de basalts (picrites i tefrites) sota erupcions poc explosives. L’explicació era que els magmes eren poc diferenciats des del mantell. De fet, no existia encara una cambra magmàtica que acumulés materials diferenciats. Tot això passava entre els 1,12 i els 0,88 milions d’anys, quan Homo erectus s’estenia pel món. Finalment, i fa uns 800.000 anys, es van produir erupcions explosives que van formar el grup volcànic de Ventejís, emetent laves molt riques en xenòlits màfics que van fluir cap a Valverde i la costa est. Immediatament després, el flanc nord-oest de l’edifici volcànic es va desplomar sota un gran lliscament deixant una àmplia depressió en forma de caldera. Avui dia tots aquests materials són visibles al nord-est en alguns penya-segats deixats pels lliscaments gegants de la illa.

Però el gran ascens de magmes per sota de l’illa provocava l’expansió de la superfície. Això comportava una sèrie d’esquerdes en forma de Y a 120 graus una de l’altra. A partir d’elles van poder produir-se uns esdeveniments que primer van ser estudiats a Hawaii i després a les Canàries. Aquestes superfícies de trencament van propiciar quelcom inaudit i de dimensions gegantines. Així, i prop dels 0,8-0,54 milions d’anys, es va produir un gran enfonsament de tot el nord de l’illa. Aquesta va caure i es va enfonsar sota l’oceà deixant les seves restes als fons submarins. El plànol de caiguda va seguir les esquerdes en Y de l’illa. Més tard el procés es va repetir dues vegades més a Las Playas, un entre els 0,54 i els 0,17 milions d’anys, i un altre entre els 0,17 i els 0,14.

Fase El Golfo

Amb origen a la conca del lliscament del Tiñor, va créixer un altre escut circular avui desmantellat per l’erosió. A això se li va sumar la producció de nous lliscaments gegants i el recobriment de posteriors erupcions. Els materials d’aquest escut es van acumular entre 0,54 i 0,17 milions d’anys quan Homo sapiens evolucionava per l’Àfrica. La composició d’aquelles erupcions va ser molt variable, des de nefelines fins a traquites sota una explosivitat intermèdia. És a dir, aquells magmes ja estaven una mica diferenciats des d’una cambra magmàtica més enllà dels 14 quilòmetres de profunditat.

Les restes d’aquell escut les tenim visibles als penya-segats deixats pels lliscaments gegants de l’illa al nord i al nord-oest. Aquests es van desplomar prop dels 0,170 als 0,140 milions d’anys al sud-est de l’illa. Aquest enfonsament va esfondrar sota el mar una gran part del territori. Però no va ser l’únic lliscament. Prop dels 0,158 milions d’anys se’n va produir un altre al nord que va enfonsar gairebé un terç de l’illa. Aquests processos són molt ben coneguts a Hawaii sota el nom de pali. La causa es troba en el creixement de l’illa sota les seves erupcions fins a crear talussos tan inestables que propicien l’esfondrament de parts de superfícies molt extenses.

Explosió vulcaniana de Malpaso

Tot i que el vulcanisme d’El Hierro es va caracteritzar per emissions de baixa explosivitat, fa pocs anys es va trobar una excepció catastròfica. Un flux piroclàstic sota corrents de densitat va cobrir amb uns 80 centímetres de pumites i traquites una superfície d’uns 13 quilòmetres quadrats. Aquest esdeveniment explosiu de tipus base-surge va ser el producte de l’ascens d’un magma molt espès que, sense poder fluir amb facilitat, va explotar i es va desplomar de cop des de les altures de l’illa. El seu nucli emissor es trobava prop de la muntanya Tanganasoga, i va produir una seqüència decreixent de la mida dels elements, des de bretxes volcàniques fins a cendres de suspensió durant el flux. La datació de l’esdeveniment s’estima pel voltant 176.000 anys, tot i que hi hagi altres propostes que ho daten sobre els 8.600 anys.

Erupcions posteriors als escuts

Localment, i amb posterioritat a l’últim gran escut, s’han anat produint moltes efusions que han omplert i configurat els altiplans d’El Hierro des de fa més de 100.000 anys. Les descàrregues propiciades pels lliscaments van afavorir la pujada de nous magmes. Aquests volcans, de tipus estrombolià, han presentat una explosivitat de grau mitjà que s’ha manifestat més freqüentment a La Palma i Tenerife que a El Hierro. Excepcionalment, i si creuaven un aqüífer, agafaven una intensa explosivitat, però en conjunt són volcans que es localitzen a les dorsals generant erupcions fisurals de naturalesa basàltica donant basanites i tefrites. Aquestes formacions recobreixen gairebé completament tota la illa.

Erupcions finals

A El Hierro, i prop dels 20.000 anys, es van fer freqüents cons monogenètics explosius amb emissions d’unes setmanes i escampats de manera local per tota l’illa, però concentrats sobre les falles dorsals de la Y a l’illa. Poc després, i a causa del creixement de l’illa, els seus talussos es van tornar inestables i entre els 20.000 i els 15.000 anys es va produir un altre gran lliscament al nord que va esfondrar i va enfonsar sota el mar una quarta part de la superfície de l’illa. Aquest lliscament, més tots els anteriors, va tallar el perfil circular de l’illa i li va donar l’actual contorn en forma Y. Avui dia la cambra magmàtica del vulcanisme d’El Hierro es troba al nord sota la badia del Golfo.

Com a resum de la història geològica d’El Hierro podem dir que ha patit un cicle de construcció i destrucció. S’hi han repetit tres fases que han donat el següent bucle de successos. Primer, un creixement de l’illa sobre la base de repetides erupcions volcàniques. Segon, una creixent inestabilitat dels seus talussos fins a propiciar lliscaments gegants a partir de les esquerdes del rift illenc. I tercer, noves erupcions animades per la descàrrega superior emplenant els escarpes dels enfonsaments tornant a carregar l’illa amb nous talussos inestables.

Font: educational EVIDENCE

Drets: Creative Commons