Educació i lluita de classes

L’únic que l’escola té a mà per coadjuvar un eventual canvi social i econòmic revolucionari que trenqui la bretxa de classe és la transmissió del coneixement

Llicència Creative Commons

Xavier Massó

Potser no és de bon gust desenterrar la lluita de classes que tan ben sepultada està en uns temps tan identitaristes com els que corren, sobretot per part de la presumpta esquerra empoderada. De la dreta no en diré res perquè sempre ho ha tingut clar, i molt més des que va llegir Marx i el va entendre. A més, la dreta pot desempallegar-se de les seves vestidures il·lustrades –que també les té, o va tenir- i segueix sent dreta; l’esquerra en canvi, si se’n desprèn, es queda en pura negativitat doctrinària o en neomil·lenarisme purità o flower power, que ve a ser el mateix.

Tot i així, tal i com ja ens va advertir Baudelaire, el millor parany del diable és convèncer-nos que no existeix. Tampoc ningú no diu creure en meigas, però a continuació s’hi postil·la que d’haver-ne, n’hi ha. Tinc per a mi que amb la lluita de classes passa una cosa semblant, en el plànol materialista, és clar. I és que, encara que molts no ho recordin, l’esquerra va ser en un temps materialista, que no nihilista.

El model educatiu actual consisteix a convèncer el pobre que el que li convé és seguir menjant patates transgèniques amb cansaladeria industrial i arengades; dels ibèrics, lluç fresc o percebes, coses de rics, que s’abstinguin perquè no formen part de la seva tradició cultural. No fos que els provessin i, d’agradar-los-els, descobrissin alhora que no s’ho poden permetre amb els sous misèrrims i la precarietat sistèmica a què estan destinats.

Els insignes gurus educatius ho han deixat molt clar: el fonamental són els sabers elementals «necessaris»… ESO per a les masses, és clar; tota la resta es queden en «desitjables», i això ja són figues d’un altre paner: els autèntics currículums adaptats per a qui correspongui, o sigui per a qui se’ls pugui pagar, que la pública ja està massa ocupada amb la inclusivitat, la moralina i el sermoneig adoctrinador que la injecta, per tal que tot acabi encaixant en l’autèntic objecte del «desig»: el perfil de sortida, com se’n diu ara. Que cadascú es trobi amb allò que es pensa que ha decidit, per tal que arribi a allò que s’ha determinat prèviament que haurà de ser, que pot ser ben poca cosa o res.

“Educació: hi ha un tresor amagat a dins”, deia l’Informe Delors per a la UNESCO (1996); tota una invitació a embarcar-se a bord de la «Hispaniola» i salpar en la seva recerca per a fer-se amb el botí. Perquè això és el que ha resultat ser el tan preat tresor: un botí amb què molts s’han enriquit i ho continuaran fent. No se’l va emportar aquesta vegada el pobre Jim Hawkins, el tresor, sinó els Long John Silver de sempre. O els taurons, bípedes, és clar.

La mercantilització de l’educació va començar amb l’Informe Delors? No, però va ser el tret de sortida global. La cosa ja venia abans. L’escola «comprensiva» i l’exclusivisme «inclusiu» els va posar en pràctica Margaret Tatcher en aplicació de l’Informe Warnock (1978). Per si algú no ho sap, direm que Margaret Tatcher va ser una Premier britànica (1979-1990) i que se’n podrà dir de tot, des de l’elogi hagiogràfic fins a la demonització més pejorativa, llevat, això sí, que fos d’esquerres. Que aquí hagi estat l’esquerra qui va adoptar el seu model educatiu és quelcom la responsabilitat de la qual no li incumbeix a ella, sinó a l’esquerra. Tatcher mai va dissimular la seva militància ideològica a la dreta, cosa que l’honora tant com deshonora la nostrada esquerra.

Quants anys fa que els instituts públics van deixar de tenir rendiments acadèmics superiors als dels centres privats i van començar a caure en picat? Quant fa que es va prohibir publicar comparatives -perquè l’oprobi passés el més desapercebut possible- i que les úniques que tenim a mà són les de les proves internacionals?

Aclarim-ho, per si de cas: el problema de la mercantilització de l’educació no és la privada concertada, ni és culpa seva que l’Estat i els governs autonòmics, de dretes i d’esquerres, nacionalistes centrípets i nacionalistes centrífugs, s’hagin tornat tan esplèndids amb l’externalització del tresor públic. Una altra cosa és que a ningú no li amargui un dolç. Però no, la mercantilització de l’educació va començar amb la LOGSE i la renúncia a impartir els mateixos coneixements i exigència a un lloc que a un altre. Venia amb el model. Des d’aleshores, contra el que se sol creure, no és que l’educació quedés supeditada als criteris del mercat, sinó que ella mateixa esdevingué un sector més del mercat. Però compte, no perquè el que s’hi ensenyi hagi de coincidir amb les «exigències» dels empresaris; aquesta és una interpretació molt carrinclona d’un model molt més pervers; n’és en tot cas l’efecte, no la causa. El que es va mercantilitzar va ser la pròpia escola en si mateixa.

En altres paraules, no és que el sistema educatiu hagi de proporcionar al sistema productiu el perfil de professionals o força de treball que aquest requereixi –això ho ha fet des de sempre–; no, el «Gran Salt Endavant» va consistir en clonar el sistema educatiu com un mercat més i amb les mateixes funcions. I això sí que és una novetat, perquè mai abans no havia estat així. Ho reiterem, des de sempre, el sistema educatiu ha proveït la societat dels individus amb la qualificació i capacitat que aquesta requeria, però era extern al sistema productiu. Ara ja no. Diguem que mentre s’aprenia a jugar s’estava fora del joc; ara, amb l’aprenentatge instrumentalitzat, ha de ser ell mateix immediatament productiu. Abans, l’escola estava al servei (de l’ensenyament) de les matemàtiques, no del mercat que després es beneficiava d’aquests aprenentatges; ara l’escola és el mercat i l’ensenyament de les matemàtiques està supeditada a la lògica de les seves lleis. Una cosa és fer negoci amb l’educació, i una altra de molt diferent és convertir l’educació en un negoci.

I això val tant per a la pública com per a la privada. Dit així, pot sorprendre, o escandalitzar fins i tot, però pensem en el model prelogsià, pensem en els anys setanta, vuitanta i primers noranta del segle XX. L’educació no estava mercantilitzada més enllà d’alguns aspectes perifèrics: la seva funció era ensenyar. En el cas de l’ensenyament públic és molt clar: el cost que comportava el sufragava l’Estat i el seu objecte era la formació de l’alumnat, sense cap mena de retorn econòmic. A l’ensenyament privat l’objecte era el mateix, però en ser un negoci requeria d’un retorn econòmic en forma de beneficis. Tanmateix, i per entendre’ns, al Teorema de Pitàgores o a la Campana de Gauss els és ben igual que se’ls ensenyi en una pública o en una privada. Com Euclides quan li va replicar a Tolomeu que no hi havia «camí reial» a la geometria; tots, reis i súbdits, han de passar pel mateix: estudi, atenció i esforç. Una característica genuïna del coneixement, que tanmateix el fa molt perillós. Per això s’han hagut de posar artificiosos peatges.

A més, les escoles privades estaven només incipientment mercantilitzades, amb esquemes mentals més precapitalistes que una altra cosa, per poc que tinguem present el caràcter religiós de la majoria d’aleshores. Sense que això signifiqui per a res que no hi hagués aspectes fortament ideològics involucrats, és clar. Però a tot arreu s’explicava el Teorema de Pitàgores i la Campana de Gauss, perquè tots estaven subjectes a la servitud pròpia de la seva funció, marcada per unes lleis educatives que establien uns plans d’estudis amb els currículums respectius d’aplicació obligatòria per a tot aquell que els cursés. Ara, en canvi, segons sigui un centre públic o privat, i segons on estigui ubicat, es faran unes coses, se’n faran d’altres o no es farà res més que guanyar temps.

Però com i per què l’educació es mercantilitza? Potser Rosa Luxembourg[1] ens pot il·lustrar una mica. El capitalisme és una mode de producció que tendeix per la seva pròpia lògica a la mercantilització de totes les coses. Però no totes ho estan en la mateixa mesura. Necessita per a subsistir espais precapitalistes perifèrics o exteriors. I també al mateix centre perviuen espais diguem que incipientment mercantilitzats. La pròpia dinàmica del sistema porta aquests espais perifèrics a anar-se convertint en plenament capitalistes, però el mercat requereix llavors de més nous espais, sense els quals el sistema col·lapsaria. Per la seva pròpia naturalesa forçat per les circumstàncies, el capitalisme, al seu torn, força aquestes alhora ampliant mercat per sobreviure. Tampoc se’n deslliuren els espais «centrals» fins aleshores «lliures» de la mercantilització exhaustiva. Els àmbits que constituïen l’estat del benestar, com ara Educació i Sanitat, en serien un bon exemple. Com s’acaba tot això és una cosa que no ens incumbeix abordar aquí. Quedem-nos amb la idea, millor, amb el fet, que el model educatiu il·lustrat d’instrucció universal i igualitària, per raons d’autèntica incompatibilitat ontològica amb el model econòmic, ha quedat definitivament deixat enrere.

Després ens parlen dels llocs de treball que «exigirà» un mercat imperfectament futur que no sabem què ni com serà, però per als quals cal preparar la població escolar. Com s’ha d’entendre això? Preparar-se per a un futur ignot: el gran parany. Perquè si fos així només podríem, o caure en la paràlisi, o, més prudentment, en l’aprofundiment en el coneixement que roman, que és l’únic referent que ens podrà ajudar a entendre el canvi i afrontar-lo. I perquè està molt clar que, tant si es coneix com si no la naturalesa d’aquests llocs de treball futuribles, el que sí que es coneix perfectament és l’estructura formal del mode de producció, mutatis mutandis materialitzat en la perpetuació de les relacions de producció en què es concreta –sí , reapareix el vell Marx una altra vegada. Com seran els nous llocs de treball els importa un rave. Ara bé, sota quina forma de relacions de producció, en canvi, això els importa molt. Això sí que és vital i és per al que cal preparar, no fos el personal es rebotés. La resta, manuals de «marxisme» amb Groucho per nom de pila.

Mentrestant, alguns infeliços dediquen tots els seus afanys a la conversió de les escoles en espais anticapitalistes i de, és clar, diversitat; la pròpia de la globalització capitalista: la dilució social i de la noció de ciutadania, i la segmentació de classe mitjançant la particularització identitària. Del social al cultural, del socialisme al culturalisme (ètnic, de gènere..): tecnofeudalisme, aquest és el recorregut.

La millor manera d’acabar amb la idea de qualsevol selecció per criteris intel·lectuals i de capacitat és evitar que els que no interessen no estiguin ni tan sols en condicions de plantejar-s’ho com a possibilitat, per doble partida: perquè no se’ls haurà preparat per a estar en condicions d’aspirar-hi, i perquè es farà des del renovat sistema de castes. Tot molt empàticament presentat i embolicat amb llacets de color rosa, però de sapere aude, d’això que s’oblidin: a l’escola no se’ls ensenyarà sinó allò que se’n requerirà com a perfil de sortida, i si és poc o res, doncs això.

L’únic que l’escola té a mà per coadjuvar un eventual canvi social i econòmic revolucionari que trenqui la bretxa de classe és la transmissió del coneixement amb l’objectiu de formar generacions més cultes en tots els sentits del terme, que només així podran tenir criteri propi i ser, per tant, autònomes i crítiques. Si, per contra, s’aposta per revolucionar la pròpia escola renunciant o trivialitzant aquesta transmissió, especialment en aquells que no la poden rebre enlloc més, negoci rodó. I això, es miri com es miri, del dret o del revés, té per nom agressió de classe, sigui qui sigui qui la dugui a terme.

I si això no és lluita de classes, serà en tot cas perquè un dels bàndols s’ha rendit amb armes i bagatges. Ja ho va dir Warren Buffet, un tauró de Wall Street: “És clar que hi ha lluita de classes, i és la meva, la classe dels rics, la que l’està lliurant, i l’estem guanyant”.

___

[1] Rosa Luxembourg, L’Acumulació del Capital (1913)

Font: educational EVIDENCE

Drets: Creative Commons