Diem prou: primera manifestació feminista a barcelona (1910)

Foto acolorida de la manifestació de dones a Barcelona, 10 juliol 1910 / Font: https://barcelodona.blogspot.com/

Llicència Creative Commons

Soledad Bengoechea

Mujeres, dejad de ser hembras, diamantes enlodados, flores repletas de detritus nocivos, sol tras    plomizos nubarrones, para convertiros en seres pensantes y conscientes, en deslumbradora pedrería, en flores frescas y doríferas, en sol espléndido y vivificador

Ángeles López de Ayala, El Gladiador de Librepensamiento, 1917.

Corria un dia de calor sofocant, el 10 de juliol de 1910, quan Barcelona fou l’escenari de la primera manifestació important de dones de la història de Catalunya i d’Espanya. El motiu fou la protesta perquè algunes associacions femenines religioses s’havien atribuit la representació de totes les dones españoles en matèries com l’educació. A més, per primera vegada, les dones reclamaven drets polítics.

Una dona singular: Ángeles López de Ayala

Tot i que han retard comparativament amb altres països més industrialitzats, des de mitjans del segle XIX i al llarg del segle vint, el feminisme a Catalunya ha tingut figures rellevants, algunes de les quals havien nascut en altres llocs d’Espanya. Des del punt de vista social, el feminisme va néixer plural. Evolucionà a partit de l’arc que va de la burgesia intel·lectual (Dolors Monserdà, Francesca Bonnmaison, Carme Karr) al republicanisme i a l’anarquisme obrer (Ángeles López de Ayala, Teresa Claramunt).

L’any 1858 va néixer la sevillana Ángeles López de Ayala. Arribà a Catalunya poc després de complir trenta anys, i fou la promotora més rellevant d’un cert feminisme que posà les arrels del que veuria la llum els anys trenta del segle vint. Un primer feminisme lliurepensador que destacava pel seu obrerisme, laïcisme, anticlericalisme i republicanisme, i que amb aquestes característiques trencava els reduïts cercles reformadors dels moviments feministes burguesos per estendre’s també cap a les classes populars.

A través de les pàgines de nombroses publicacions, López de Ayala recolzà la idea de la necessitat d’aconseguir l’emancipació de la dona. Elles, les dones,  havien de alliberar-se de les restriccions que les imposava l’església i la religió. Col·laborava amb els diaris El Clamor Zaragozano, La Publicidad i El Diluvio, i revistes com La luz del porvenir, després de conèixer a la seva reconeguda editora, també escriptora i espiritista, Amalia Domingo Soler. Domingo, cega dels del seu naixement, formà part d’algunes lògies maçòniques que practicaven espiritisme, com “El Gran Oriente Espiritista” fundat el 1891. Amb Ángeles López de Ayala i Teresa Claramunt van fundar el mateix 1891 el primer nucli feminista de l’estat, la Sociedad Autònoma de Mujeres, subsistuït posteriorment per la Sociedad Progresiva Femenina (1898).

López de Ayala també va fundar i dirigir el setmanari El Progreso (1896), d’ideologia republicana i que acostumava a tractar la situació i problemàtica de la dona; el Gladiador (1906), publicació també de caràcter lliurepensador i feminista, que va agafar el relleu de El Progreso; El Libertador (1910), que al seu torn va substituir El Gladiador del Librepensamiento (1914) que desapareixeria el 1920 juntament amb la Sociedad Progresiva Femenina, de la que l’òrgan d’expressió.

Precedents: Sociedad Autónoma de Mujeres de Barcelona (1892) i Sociedad Progresiva Femenina (1897)

La proposta de la dona igual a l’home, hereva de la Revolució Francesa i de la Il·lustració, va aparèixer a Catalunya lligada als lliurepensadors i republicans. La feina començada per diverses feministes es consolidà i sortiren a la llum noves iniciatives. Continuà l’activitat periodística, però hi va haver un canvi substancial: les dones s’adonaren de que només amb la lletra impresa no hi havia prou per aconseguir els canvis que demanaven i decidiren sortir als carrers. Eren dones que havien rebut una formació cultural diferent de l’habitual. També sorgiren les primeres líderesses obreres, dones de fàbrica i mares de família, que podien fer esclatar revoltes o sortir als carrers quan aquestes ja havien esclatat i organitzaven, o s’afegien a vagues i motins. Normalment eren deguts a la manca o a la pujada dels productes de subsistència (com els rebomboris del carbó i el pa de gener de 1918),  tot que de vegades hi havia altres raons (com fou el cas de les dones que es manifestaren a la Setmana Tràgica del 1909 per impedir que els seus al·legats masculins fossin al Marroc).

Segons que assenyala l’historiador Felip Belmonte, “una de les institucions més destacades a principis de segle en la defensa del paper de la dona a la societat va ser la Sociedad Autónoma de Mujeres de Barcelona. Aquesta va ser la primera associació feminista a Espanya i va ser fundada  per López de Ayala, juntament amb Amalia Domingo Soler i l’anarcosindicalista sabadellenca Teresa Claramunt, el 1892, tot i que ja es troben notícies de la mateixa el 1889”. Aquesta societat es va establir inicialment al desaparegut carrer Cadena (situat en la zona on es troba actualment la rambla del Raval de Barcelona) per traslladar-se més tard al carrer Ferlandina, 20. Les seves accions estaven encaminades a organitzar actes només per a dones, dedicats al debat polític o a temes culturals i pedagògics, i també finançava una escola nocturna per a adults —Fomento de la Instrucción Libre de Barcelona— de caràcter gratuït i situada al carrer Sant Pau 31, també a la ciutat comtal. Totes dues institucions estaven fortament vinculades a la Logia Constancia.

A finals de 1897, la Sociedad Autónoma de Mujeres es va convertir en la Sociedad Progresiva Femenina. Al principi, es va considerar l’associació feminista més important d’España, malgrat que les seves actuacions se circumscrivien a Catalunya. Va estar dirigida per López de Ayala i solia ser punt de trobada per a dones membres de la Logia Constancia. Estava situada al barri de Gràcia i va tenir la seva primera seu al carrer Sèneca 2, fins a l’any 1900, en què es va traslladar al carrer Torrijos 7, on es va mantenir activa fins al 1920. Es denunciava la situació de doble opressió i explotació de la dona, per la seva pròpia condició de dona i com a part de la classe treballadora, i es reclamava una societat republicana basada en la llibertat, la igualtat i la fraternitat.

Primera manifestació feminista (1910)

Parlem ara de la primera manifestació feminista que va tenir lloc a Barcelona l’any 1910. Va ser organitzada conjuntament per la Agrupación de Damas Rojas, la Asociación de Damas radicales i la Sociedad Progresiva Femenina de forma que, tot i que la principal impulsora fou López de Ayala, la manifestació estava sota el comandament d’una comissió executiva composta per una representant de cadascuna de les entitats organitzadores: Laura Mateo, Francisca Gimeno i Ángeles López de Ayala, respectivament. Va comptar amb el suport del partit Radical de Lerroux com ho demostrava el fet de la participació en la comissió organitzadora de les “Damas Radicales”.

Segons algunes cròniques, López de Ayala anava a l’epicentre de la manifestació. L’esdeveniment  significà la primera manifestació feminista realitzada a Espanya. Assistiren al voltant de 20.000 dones procedents de Barcelona i zones limítrofes en una  exhibició a la que alguna prensa qualificà de «dones anticlericals, liberals i radicals». En tot moment l’acte va ser pacífic. La Vanguardia, que cobria la marxa, apuntava que entre les assistents anaven una nena «vestida de República» i moltes  manifestants portaven amb una caricatura que mostrava a la república donant un cop de peu a un frare. Moltes circulaven pels carrers agafades del braç, sota un sol que abrasava, i amb aquelles faldilles llargues, fins el turmell, pròpies de l’època; anaven llençant consignes i cantant cançons.

La manifestació finalitzà davant del Govern Civil, on les convocants entregaren un plec de peticions amb  22.000 signatures de dones, reivindicant la limitació del poder de l’església catòlica.

Així va finalitzar aquell acte. Buscava deixar clar que les dones no estaven sota el domini de l’església católica i que pensaven per elles mateixes (no oblidem que aquella idea de que ‘el confesor va a dictar el voto’ fou un dels arguments que es van utilizar contra el sufragi femení i que Clara Campoamor va tenir d’escoltar en els anys 30 abans d’aconseguir que la II República reconegués el vot de les dones).

Font: educational EVIDENCE

Drets: Creative Commons