LA GRAN ESTAFA. Secció d’opinió a càrrec de David Cerdá

De l’emoció a la sensibilitat

Cal que esbandim dels ull les lleganyes de l’útil i el prosaic

Llicència Creative Commons

David Cerdá

Es parla fins a l’afartament de l’educació emocional, i el resultat és a la vista de tots. Tot i això, no hi ha ni una paraula per a la necessitat d’educar la sensibilitat a la Secundària. L’estètica no és un luxe ni una pèrdua de temps per confinar-la només a l’abast dels estudiants d’Humanitats: és una necessitat civil, professional i vital de primer ordre.

Claves una puntada de peu a una pedra pedagògica i et surten catorze cursos sobre educació emocional, i, en el camp pseudoterapèutic, ni en parlem: tot és emoció a tot arreu. «L’educació emocional és un procés que s’ha de començar a fomentar des de la primera infància. Sens dubte, a la família l’individu per primera vegada començarà a desenvolupar les habilitats emocionals que utilitzarà durant la resta de la seva vida. Tot i això, l’escola ha d’assumir la responsabilitat d’educar emocionalment no només per al desenvolupament integral de cada individu, sinó també per acompanyar-lo en el procés d’incorporació a la societat on viu»: Subdirecció General de Cooperació Territorial i Innovació Educativa, missatge allotjat a la web del Ministeri. Poca broma.

Nogensmenys, amb prou feines hi trobaran una paraula sobre l’educació estètica. El gust, la sensibilitat, això són coses elitistes, ja se sap, aquí el que compta és tenir molts consumidors, perquè després qualsevol et digui, què sé jo, que l’Apartament de Billy Wilder i La Isla de las tentaciones, ho sabies?, són la mateixa cosa (gràcies per la informació, Cuerpos Especiales). El pla és molt evident: la xusma, per al que s’ha de preparar és per fer rodar la maneta i per emocionar-se, un museu és un centre comercial i anem-nos-en que marxem, que ve la IA i se’ns menja. Tan diligents som en aquest pla mestre que té un lloc per a la bellesa que ja hem aconseguit que la immensa majoria dels nostres conciutadans arribin a l’edat adulta sense haver-se atansat a Mozart, Góngora o Bernini ni amb un pal.

Quanta confusió; pel que fa a sentir, vull dir. Sentir només per expressar-se, per a les cinc emocions bàsiques, amb això n’hi ha prou, que tots hem vist Inside Out i ja sabem què ens habita i no estem per a més complexitats. La bellesa, la seva objectivitat, en concret, és una pretensió feixista, com tothom sap, allò sublim no cal ni esmentar-ho, i si no existeix allò objectivament cert, per quins set sous hauríem d’enverinar el cor dels joves amb allò objectivament bell, afegint encara més opressió a les seves atribuïdes autoestimes. A les nostres escoles hi ha lloc per a la vida emocional, però no per a la vida bona. A Confuci li van preguntar en certa ocasió per a què tenia el costum d’adquirir diàriament arròs i flors. «Compro arròs per viure i flors per tenir una raó per viure», va ser la resposta. Però a Confuci, avui, qui l’escolta?

No cal dir que hi ha un camí, que més aviat és una autopista de sis carrils, que va de l’art a les emocions, o més aviat als sentiments, que són la versió elaborada i llarga del que passa als nostres cors. Dels sentiments ningú no se n’ocupa; estem despistats amb les emocions, no molestin, circulin. Però aquesta autopista, a l’escola, es va omplir de flors pudentes fa molt de temps, perquè la casta no és tonta i sap que molta gent amb la sensibilitat cultivada, i per tant capaç de pensar per si mateixa i tota la resta, què volen que els digui: és un problema. Diu Rilke —cultivat per commoure’s— en un poema que, en veure el Tors d’Apol·lo arcaic va pensar que havia de canviar la seva vida. Nosaltres ja no cultivem, perquè es podria fer fora la gent al carrer i acabar-se el business dels salva-pàtries i els venedors de fum.

Potser és per aquí per on cal començar la revolució: per allò bell. Però no la bellesa subjectiva, el que és bell d’un mateix, el meu cos bell; moltes gràcies, però d’aquesta estètica d’esteticistes ja anem prou servits, sinó de la bellesa que ens abraona i ens posa de genolls. És només des d’aquí que es pot construir una vida gran i una societat digna, des de la reivindicació de la literatura, la música, la pintura i les altres arts com a sobreabundàncies humanes, sortides del cep de la utilitat i emergides cap a la transcendència. Ricardo Ruiz de la Serna m’explicava com als països balcànics, en temps de greus mancances, encara tenien els pobres l’orgull d’oferir el bell i superior als seus fills: aprenien a interpretar Brahms en circumstàncies més que austeres. Demanem llibertat, però si us plau, llibertat que vagi més enllà d’una tapa i una canya. Quan tens viciada la sensibilitat, tota la teva llibertat es redueix a la del hàmster: triar la velocitat a la qual picar de peus a la roda.

Volem creativitat? Construïm interiors rics, ciutadans que desbordin d’entusiasme per la via de la sensibilitat, i no per la de les homilies laiques. Volem, potser, més democràcia? Ensenyem a estimar la complexitat i els matisos, tot entenent com la lletjor i la vulgaritat contribueixen a l’avanç del fanatisme. Si necessitem més capacitat de sorpresa -i vaja si en necessitem-, apel·lem a produir-la des del gaudi estètic. Cal esbandir dels ulls les lleganyes d’allò útil i prosaic. Només educant per a allò transcendent i bonic aconseguirem una societat capaç de qüestionar-ho tot.

Font: educational EVIDENCE

Drets: Creative Commons