De l’aula al plató: cap al buit d’una metafísica dels tubs?

Imatge creada per IA

Llicència Creative Commons

Giovanni Pelegi Torres

Josep González Cambray i Rosa Romà són la mateixa persona? Algú els ha vist junts alguna vegada? Fa setmanes que em venen al cap les similituds gerencials dels dos. D’aquell Departament d’Educació a aquesta Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals.

Cambray i Romà provenen del món de la publicitat i del màrqueting. En les seues gestions s’ha vist fins a quin punt prioritzen les estratègies de visibilitat i de generació de discurs a través de tècniques comunicatives estudiades. Ambdós menystenen la construcció d’un contingut sòlid com a indicador de qualitat.

Els últims mesos ha agafat embranzida 3Cat, la marca paraigua de la CCMA, una decisió que ha generat un gran rebombori. Romà argumenta que la marca CCMA no era gens coneguda, però tampoc crec que tinguera per què ser-ho, ja que sols és l’ens gerencial. Ara, en canvi, perden pes dos signatures molt sòlides, TV3 i Catalunya Ràdio.

En un comunicat del 25 de setembre, els Comitès d’Empresa de la Corporació van expressar la seua preocupació davant l’externalització dels serveis, la intromissió empresarial, la modificació de dinàmiques laborals i l’absència de diàleg amb la plantilla sobre aquests canvis. A banda d’aquestes crítiques també en corren d’altres a les xarxes sobre programes nous del 3Cat, jutjats totalment buits en contingut i amerats en una diglòssia que discrimina el català.

A mi aquesta música em sona. Quan escolte la necessitat d’arribar a més audiències, em sona a amb l’aprenentatge significatiu i en “arribar a tot l’alumnat”, tot devaluant continguts. No crec, per cert, que pujar en audiència siga, per si mateixa, una dada positiva. Quan es menystenen les veus crítiques de la plantilla, em venen al cap certes compareixences des de Via Augusta. Quan veig una valorització tan extrema del màrqueting pense que, inevitablement, s’està cometent el mateix error: posar l’embolcall per davant del contingut i per davant de la valorització dels professionals. Creure que el discurs, els logos i els eslògans milloraran la realitat; que tres frases noves ho solucionaran tot i que el treball fet fins llavors és caduc, que cal més flexibilitat i bla, bla, bla…

El professorat ja ens coneixem aquesta història. La dissolució dels continguts acadèmics, de les assignatures basades en currículums sòlids i estructurats; la gran festa dels projectes irreflexius, de la indisciplina i de la desregulació; la liquiditat imposada a les nostres funcions laborals o el sectarisme del coaching. La qualitat i robustesa dels continguts, que al remat és el que garanteix una educació d’alt nivell, queda supeditada a la posada en aparador d’uns coneixements cada cop més exigus i més externalitzats del saber. De professors a mercaders… I de periodistes a firandants? Esperem que no.

La mancança de comprensió sobre què significa un bon servei públic ens porta a aquests escenaris de degradació institucional amerats de cleptocràcia (tan infeliçment freqüents a Catalunya i que donarien per a molts altres articles) que, rellegint Hannah Arendt, són símptomes d’una crisi tant de la cultura com de l’educació. Fa anys que confonem aprenentatge amb entreteniment i ara sembla que, també, informació amb entreteniment. La moda del progressisme-performance titlla de reaccionària l’essencial funció transmissora d’una herència cultural que segons Arendt ha de tenir l’educació. Uns mitjans públics de qualitat haurien de prioritzar, com també el sistema educatiu, la generació d’una societat culta, on l’entreteniment no té per què ser del tot banal i, pitjor encara, legitimador irreflexiu de clixés, amb cap visió crítica. Perdre el rol professional i genuïnament republicà del professorat i del bon periodisme és demolir els ciments d’una societat liberal. No veig en què són progressistes o positius uns canvis que són en el fons tan reaccionaris. Deia el lingüista Ferdinand de Saussure que un contingut sense un exterior està buit. Crec que un exterior sense contingut, també.

Recentment, he llegit una de les novel·les més conegudes d’Amélie Nothomb, Metafísica dels tubs, on el tub és la metàfora d’una nena quasi autòmat que devora sense prestar atenció, completament resignada al que la vida li dona. La metafísica que fa al tub és la mateixa que ens fa creure que la innovació sempre és positiva i que el progrés és infal·liblement bo. No convertim l’educació ni la televisió pública, aquesta última amb la seua intrínseca funció cultural i educativa, en una fàbrica de tubs.

I finalment: per què no hi ha professors (o periodistes) de reconeguda trajectòria als llocs de direcció de l’administració pública?

Font: educational EVIDENCE

Drets: Creative Commons