Entrevista a David Aliaga, escriptor

David Aliaga: “Un escriptor no fa altra cosa que preguntar-se per la identitat”

Llicència Creative Commons

Andreu Navarra

David Aliaga (l’Hospitalet de Llobregat, 1989) acaba de publicar La lengua herida (Candaya), una novel·la especialment esperada. Amb anterioritat, Aliaga havia publicat tres llibres de relats: Inercia gris (2013), Y no me llamaré más Jacob (2016) i El año nuevo de los árboles (2018), així com la novel·la Hielo (2014).

Crec que fa gairebé una dècada que et pressiono perquè treguis una altra novel·la, la teva gran novel·la. Ja la tenim a les mans. M’has odiat molt?

No, la veritat és que no. I més si parles de La lengua herida com “la meva gran novel·la” i la descrius com a “especialment esperada” (riu). En tot cas, la veritat és que de la mateixa manera que intento ser permeable a la conversa que es desenvolupa al voltant del que escric —perquè algunes lectures que es fan dels meus textos em permeten aprendre, m’ajuden a repensar-los—, he après a blindar-me pel que fa a les expectatives que un editor, un lector o, en aquest cas, un amic pugui dir del que vagi a escriure. Si La lengua herida ha estat una novel·la és perquè aquesta era la manera que em semblava millor per a aquest llibre. Si haguessin estat de nou els contes o l’assaig o la poesia, no hagués tingut massa inconvenient a fer-te esperar una mica més… (riu)

Deu anys des que vas publicar Hielo…

I set des que vaig publicar El año nuevo de los árboles. Resulta que amb els anys m’he convertit en un escriptor lent… Però m’hi sento en pau. Sóc conscient d’aquesta idea que circula entre els editors i els agents que un escriptor que no publica un llibre nou cada dos anys desapareix, que és oblidat… I, al ritme que anem, si seguim acostumant el públic a la voracitat absurda, demanant nous estímuls cada vegada més sovint, aviat es dirà que cal treure un llibre nou cada any, o cada sis mesos.

«He estat gairebé set anys treballant a La lengua herida perquè és el temps que he necessitat per trobar una versió de la novel·la amb què jo em sentís satisfet»

Però això només té a veure amb les dinàmiques de mercat, amb la visibilitat, amb vendre llibres. I no seré hipòcrita: vull tota la visibilitat possible per a la meva obra i vendre tants exemplars com sigui possible. Però això forma part d’un procés posterior, que va després que la literatura, que no hi té a veure i que, per tant, m’interessa menys. La literatura s’està tornant una mica anacrònica en aquest sentit: exigeix ​​altres temps, demana calma, pensar el que un escriu, deixar-ho reposar, qüestionar-ho, posar-ho del revés… També pel que fa a això he après a blindar-me. Encara que de tant en tant hi havia algun editor que em preguntava, alguna agència que m’escrivia, he estat gairebé set anys treballant a La lengua herida perquè és el temps que he necessitat per trobar una versió de la novel·la amb què jo em sentís satisfet, que em permetés pensar que era el millor text que els meus coneixements, el meu talent i la meva capacitat de treball em permetien posar en mans dels lectors.

Com has dissenyat el temps a La lengua herida?

En aquesta novel·la he intentat trobar maneres d’escriure el temps de manera que no respongués a un criteri cronològic, que fos vaporós, que en certs moments el lector no pogués estar segur de si la narració avançava o retrocedia, si el temps era un temps, diguem-ne, factual o un temps que es donava en el pensament o en un somni.

Això era important per diversos motius. Un té a veure amb un gir de la trama que es revela en l’últim capítol i que no aixafaré ara, és clar, però que em portava a voler dissoldre el temps —i a vegades també els espais— de la narració per proposar al lector una determinada experiència.

«Un dels meus propòsits era aconseguir que el lector estigués tot el temps en guàrdia contra el propi text, que ho posés en qüestió, que es mantingués alerta»

I un altre motiu és que un dels meus propòsits era aconseguir que el lector estigués tot el temps en guàrdia contra el propi text, que el posés en qüestió, que es mantingués alerta… perquè La lengua herida tracta, entre altres coses, sobre com construïm la realitat com a discurs, emprant el llenguatge. I si la realitat la construïm com a discurs, usant la llengua, això implica que qui l’està construint ens pot mentir, pot deformar-la a la seva conveniència o per ignorància… també el narrador i fins i tot l’autor de la novel·la que estem llegint.

El món del còmic ocupa un espai cada cop més ampli a la teva vida ia la teva prosa…

Llegir còmics em diverteix i em proporciona plaer. Ho porto fent des de petit, però no ha estat fins als darrers anys que ho he integrat a la meva escriptura i al meu exercici professional, és cert. Que li donés cert pes al còmic a La lengua herida —potser hauríem d’aclarir que el seu protagonista és un paio que va voler ser dibuixant de còmic, que en el moment que arrenca la novel·la reprèn aquesta vocació— va començar gairebé com una provocació.

Encara hi ha certs prejudicis respecte als còmics, esnobs als quals els sembla incompatible gaudir, què sé jo, dels llibres de Pierre Michon i Pascal Quignard i dels Quatre Fantàstics de Jonathan Hickman o l’Animal Man de Grant Morrison. Així que escriure un protagonista que, efectivament, pot citar Derrida, Kafka, Carrington o Kerouac igual que teoritza sobre Stan Lee, Steve Ditko o La Patrulla X d’Ed Brubaker, era una manera de rebel·lar-me contra aquesta bajanada. Però no només això. La relació que P. Coen manté amb el còmic és un element de caracterització important, que ens parla també de les seves arrels jueves…

Qui és, o què és, P. Coen?

El protagonista de la novel·la, és clar. Un personatge que a mesura que es desenvolupa la narració es va pensant a si mateix com un jueu, un nét d’immigrants, un pare, un exmarit, un barceloní, un dibuixant de còmics, un lector, un professor universitari… amb tota la complexitat i les contradiccions que puguin comportar aquestes categories.

Qui ets tu?

De debò li estàs preguntat això a un escriptor que no fa res més que preguntar-se per la identitat? (riu) Suposo que hauria de començar la resposta explicant que sóc algú que segons el moment del dia es pensa com un escriptor, un jueu, un besnét català d’immigrants andalusos i murcians, un fill de la perifèria obrera de Barcelona, ​​un marit, un lector… amb tota la complexitat i les contradiccions que puguin comportar aquestes categories. (Rialles)

Continues escrivint relats?

Sí, després d’acabar La lengua herida he escrit alguns contes, encara que no tinc clar que aquesta vegada acabin conformant un llibre. No és la meva intenció en aquest moment, en tot cas, però sí que em venia de gust tornar a escriure una mica més breu. Encara que et deia que em sento en pau amb la idea de ser un escriptor lent, quan vaig donar per acabada la novel·la, després de gairebé set anys, em va generar certa ansietat pensar de tornar a un procés d’escriptura tan llarg… Ha estat un procés desgastador. Així que mentrestant acabo de recuperar l’alè i trobo l’ànim per posar-me a escriure la novel·la següent, i d’assumir que potser l’escriptura duri una altra vegada quatre, cinc, sis anys, escric contes.

«La meva percepció és que cada vegada més s’estan fent sentir veus que s’entesten a imposar marges estrets al que un pot ser»

Per què Trieste, per què Mexicali?

Els tres escenaris principals de la novel·la —Trieste, Mexicali i també Barcelona— tenen en comú ser espais on es posa de manifest la complexitat de narrar la identitat. I, novament, vaig decidir situar l’acció en aquests tres llocs perquè em permetien posar en qüestió la idea de la identitat com a discurs tancat, monolític, sense escletxes. La meva percepció és que cada cop més s’estan fent sentir veus que s’entesten a imposar marges estrets al que un pot ser, al que significa ser, què sé jo, espanyol o català, home, dona… Quan la realitat el que ens demostra és que l’experiència de l’ésser és complexa, canviant, que som moltes coses al mateix temps i que potser demà no serem exactament els mateixos que avui. Què vol dir ser triestí, cachanilla o barceloní? Podem donar una resposta unívoca, tancada i immutable a aquesta pregunta sense que soni com una idiotesa?

Com penses o sents Barcelona, ​​que també és una presència a la teva novel·la?

Crec que t’acabo de respondre una mica aquesta pregunta. En el meu imaginari particular Barcelona encara es presenta com aquell lloc d’intercanvi, de cultura, de conversa, de barreja… al que jo vaig començar a acudir d’adolescent, des de la perifèria, a la recerca de saciar una certa set, d’eixamplar els marges de la meva experiència, perquè era el lloc on hi havia la cultura. I és cert que la ciutat s’ha degradat en els darrers anys, però encara la penso i la visc com un fòrum, en el sentit clàssic del terme.

La lengua herida és un corrent de memòries trenades?

No em sembla una mala manera de definir la novel·la. Però sempre que tinguem en compte que la memòria també es compon de deformacions, ficcions, impugnacions…

Què vas llegint?

Per motius que tenen a veure amb la meva feina com a editor, aquests últims mesos estic llegint molta narrativa centreamericana. A Rodrigo Rey Rosa, Carlos Fonseca, Zee Edgell… a Dany Díaz Mejía, que potser et soni, potser per la seva tasca com a periodista. He d’admetre que jo no n’havia sentit parlar fins fa molt poquet, però he tingut ocasió de llegir La Quebrada, i em sembla un llibre absolutament meravellós, admiro moltíssim de l’autor la capacitat que té per veure i narrar la bondat que sempre hi ha, encara que no ho sembli, en contextos de violència. També una altra de les meves darreres lectures ha estat la crònica que Martha Gellhorn va escriure sobre la invasió nord-americana de Panamà, que m’ha semblat molt interessant.

Font: educational EVIDENCE

Drets: Creative Commons