Contes d’Unamuno (4): La marmota

Malauradament, la marmota som nosaltres i el nostre alumnat

Llicència Creative Commons

Andreu Navarra

“La marmota” no és un conte, sinó una columna periodística amb trets del que Juan José Millás anomenaria “articonte”, un article publicat per Miguel de Unamuno a Las Noticias de Barcelona el 6 d’abril de 1899. No va ser recollit a les Obres Completes de l’escriptor, per la qual cosa va haver d’esperar un segle abans que el professor Adolfo Sotelo l’exhumés i li tornés a la llum, al volum Miguel de Unamuno: Miguel de Unamuno: artículos en “Las Noticias” (1899-1902), publicat per Lumen el 1993.

L’estructura d’aquesta columna és molt senzilla: Unamuno ens exposa una doble història paral·lela: en primer lloc, cita un experiment fisiològic francès que consistia en el següent: s’agafa una marmota, se la tanca sota una campana de vidre i se segellen a la campana les vores amb ciment, amb el resultat que la marmota va respirant el seu propi baf fins que es va quedant adormida i finalment és morta per la manca d’oxigen.

La segona història paral·lela del text és la pròpia història d’Espanya, tal com la interpreta Unamuno el 1899: “Llarg temps ha viscut la major part del nostre públic, econòmic, intel·lectual, religiós i artístic, de si mateix, aletargat com la marmota dins la seva campana, tancats acuradament amb ciment les escletxes d’aquesta, no fos cas que entrés aire i es constiparen els delicats patriotes, adoradors del castís”.

I cap al final: “Es parla de la inspiració dels nostres clàssics; però, a qui se li acudeix anar a buscar-la on la font d’on ells la van treure? A l’època clàssica de la literatura castellana, vivia Espanya oberta als quatre vents, escampant-se per Itàlia, Flandes, gran part de França i Amèrica. Des que la Inquisició íntima l’encampà l’esperit va començar el somni universal. Cal trencar del tot la campana”.

Pel que fa a la literatura, tan aviat com intentis, lector, convèncer algun càrrec públic de la necessitat de lectures compartides, gaudides, debatudes i estudiades amb estructura i un cert ordre, t’adonaràs que no saben o han oblidat el que és literatura. Els llibres, les cultures, els molesten: els responsables públics que les lletres manin i corrin i s’intercontaminin són al·lèrgics a les paraules, han cedit fa tant de temps a un utilitarisme taylorista i ultraclassista que no obririen un llibre ni a punta de pistola. No sabran ni de què els parles. Les literatures són un perill públic per als nostres responsables d’educació, potser perquè intueixen que el cultiu de les lletres els pot fer semblar uns idiotes; en realitat tenen raó, fan bé de témer-la. Per exemple, un alumnat que llegís “La marmota”, aquest article heterodox de tot just tres folis i el debatés lliurement a classe, representaria un autèntic perill bourdieuià per a la nostra mediocrísima classe política.

I, potser no és tan profundament “castís” aquest cinisme pedagogista, que rebutja tota mena de pensament racional o anàlisi mínimament empíric, defensant interessos inconfessables amb la ganseria i la cara dura nacional de sempre?

Tot i així, aquests ximples de ment coriàcea necessiten blindar els seus bunquers pedagogistes amb alguna mena de sistema doctrinal, per evitar el xoc amb la realitat i l’assumpció de responsabilitats. Aquest sistema inquisitorial i burocràtic és el pedagogisme competencial, defensat a capa i espasa pels defensors de la mòmia legislativa actual. Aquests pedagogistes no llegeixen res, no els interessa res, el seu “sentit comú” acceptat i autocelebrat, alimentat amb els seus propis flats, no vol airejar-se amb experiències de fora, no admet afores, oxigenacions: fa gairebé quaranta anys que és gairebé igual a si mateix, al·lèrgic als clàssics, a qualsevol grandesa o excel·lència intel·lectual, odiant i extirpant la maleïda cultura. El pedagogisme lomloista és la darrera versió de la campana de vidre.

Quan tindrem prou valentia per trencar-la?

Sé que aquest no articonte és massa breu, massa esquemàtic, com també ho és el simplisme pedagogista, ple d’arguments cíclics que no admeten cap falsació, perquè tampoc no sostenen cap contrastació amb la realitat social. Aquest pedagogisme que ens esgota, ens burocratitza i ens ofega és hereu d’aquella “inquisició íntima” de què parlava Unamuno. La marmota, per desgràcia, som nosaltres. I el nostre alumnat. Sotmès a aires viciats sota una horrible campana de vidre, per sempre, per decret. El nostre país segueix sotmès a aquest cruel experiment de la marmota condemnada a morir d’asfíxia, i cada llei d’educació afegeix una mica més de ciment a les ranures segellades de la campana mortal.

Font: educational EVIDENCE

Drets: Creative Commons