Codi deontològic docent i tecnologia

La tecnologia no és només una eina. / Imatge creada per IA.

Llicència Creative Commons

Antoni Hernández-Fernández

Molts docents desconeixen l’existència d’un Codi Deontològic Docent (CDD) que hauria d’orientar la seva pràctica professional. Els passa tant a docents novells com a alguns que ja porten lustres a la professió. Vagi per davant que no és culpa seva si ningú abans no els havia informat de l’existència d’un CDD. Ni tampoc que hi ha una referència directa al tema de les tecnologies educatives. En particular, m’agradaria destacar aquí el CDD que va aprovar el 2021 el Col·legi Oficial de Doctors i Llicenciats en Filosofia i Lletres i en Ciències de Catalunya, ja que incorpora de manera explícita el compromís del professorat amb l’ús responsable i ètic de la tecnologia. Aquest fet és estratègic i extrapolable a altres latituds, independentment de les diferències entre sistemes educatius. Afecta el professorat de tots els nivells educatius, i no només als que imparteixen matèries tecnològiques.

La tecnologia no és només una eina. Implica un sistema de pràctiques amb impacte social. Cada decisió tecnològica a l’aula, com a la societat, o a les lleis o reglamentacions que l’afecten, té conseqüències. Impacta en la ciutadania, la privadesa, l’autonomia de l’alumnat, l’equitat i l’ecosistema educatiu. Incumbeix també i hauria d’implicar, per descomptat, les famílies. De ben poc serveixen les regulacions intramurs del centre educatiu, si després a fora impera el Far West.

El CDD estructura la professió docent en diversos compromisos particulars: respecte a l’alumnat, la professió, el coneixement i la societat. En el cas del CDD de Catalunya, s’hi afegeix un compromís específic respecte a l’ús responsable i ètic de la tecnologia. Això no és fútil, i no és habitual en altres codis internacionals, inclosos alguns promoguts per la UNESCO (vegeu Ardila i Hernández-Fernández [2024], per a una revisió general).

El plantejament és clar. L’alumnat és un col·lectiu vulnerable. Per tant, l’ús de tecnologies ha de ser pedagògicament justificat, segur i proporcionat. No n’hi ha prou amb incorporar aplicacions o IA de manera discrecional a les matèries, i esperar que els alumnes s’autoregulin. Cal educar. Cal regular tempos, contextos i finalitats didàctiques. A més, cal prevenir i evitar riscos com el ciberassetjament, la sobreexposició, les addiccions o l’ús inadequat de dades personals. I si a l’ortografia els docents de llengua tenen més responsabilitat, aquí l’haurien de tenir els de tecnologia (si el sistema els permet sobreviure), encara que ningú se’n lliura de la seva part.

El professorat, de totes les àrees, té obligacions concretes: actualitzar les seves competències digitals, conèixer la normativa sobre protecció de dades, prevenir el plagi, utilitzar plataformes segures, separar vida personal i professional en xarxes socials (cosa que no fan els ‘teachtokers’ per exemple, aquells que usen la seva aula per augmentar els seus ‘likes’ o impacte en xarxes socials), intervenir davant d’incidents digitals que incumbeixin el centre educatiu, o garantir la confidencialitat de la informació acadèmica. Prou de pujar treballs o materials dels alumnes a internet: cal preservar la seva intimitat i respectar la legalitat.

A més, cal promoure l’equitat en l’accés a la tecnologia. Planificar de manera realista les tasques en línia. Explicar no només els beneficis de les eines, sinó també els seus límits i riscos. Analitzar els biaixos de la intel·ligència artificial i les seves implicacions educatives. Educar en el pensament crític davant d’algorismes, en la vigilància digital, promoguda de vegades des dels mateixos centres educatius o des dels models de negoci de les grans companyies tecnològiques, basats en les dades de l’alumnat, moltes vegades obtinguts sense el seu consentiment ni el de les seves famílies, cosa que vulnera les lleis vigents de protecció de dades.

És important subratllar que defensar l’educació tecnològica, que subscric, no vol dir la digitalització indiscriminada o gratuïta de l’educació. Es pot i s’ha de promoure la cultura tecnològica sense multiplicar dispositius, seguint el CDD. Un CDD com cal ha d’incorporar explícitament la tecnologia i la tecnoètica en els seus compromisos. No és opcional. Forma part del deure dels professionals de l’educació. I compromet tot el claustre. Defugir la tecnologia és ignorar part de les nostres obligacions.

Taula I: Resum d’orientacions professionals per al compromís docent en l’ús responsable i ètic de la tecnologia a l’aula.

A la taula I s’inclouen com a resum algunes orientacions que recomano als companys de professió. Perquè la tecnologia forma part estructural de la professió docent. El marc deontològic que els he proposat la reconeix explícitament i obliga a abordar-la amb rigor professional. Una competència digital sense ètica és insuficient. La regulació, la prudència i la reflexió crítica han d’acompanyar qualsevol innovació educativa que incorpori tecnologia. I aquest compromís no correspon només al professorat de tecnologia. És una responsabilitat compartida de tots els docents, i per descomptat dels seus superiors: els equips directius, els departaments d’educació, la inspecció i, molt especialment, els legisladors. Perquè la deontologia, lamentablement, segueix en general absent tant a la formació inicial i contínua del professorat, com a les lleis educatives i als seus reglaments.

Referències:

Ardila, M. & Hernández-Fernández, A. (2024). Codi deontològic docent: una perspectiva global per a una actuació local. Informe tècnic UPC, https://hdl.handle.net/2117/416351.

Hernández-Fernández, A. (2025). Tecnologia, tecnoètica i codi deontològic docent. Revista de tecnologia, 13, p. 56-59. DOI: 10.2436/20.2004.01.69. https://hdl.handle.net/2117/442517

UNESCO (2023). Código deontológico de la profesión docente. https://etico.iiep.unesco.org/sites/default/files/2023-03/Spain_CE.pdf

Font: educational EVIDENCE

Drets: Creative Commons