Clam educatiu o reclam especulatiu?

Imatge creada per IA.

Llicència Creative Commons

Joan Nonell

El diari Ara va publicar el passat 22 de gener un article signat per dues membres del col·lectiu ‘Clam Educatiu’, que agrupa un seguit de docents habitualment posicionats a favor de les mesures educatives i pedagògiques impulsades pel Departament d’Educació i altres institucions afins, com l’Escola Nova 21 o la Fundació Bofill, com ara la defensa de l’autonomia dels centres, la limitació de la mobilitat del professorat o l’aposta per la selecció dels membres del claustre per part de les direccions. Aquest era, justament, el tema de abordaven les autores de l’article, presentant-lo com un tabú, és a dir, una mena de prohibició arrelada en tradicions desfasades que impedeixen la modernització dels equips docents i la millora de la qualitat educativa en l’escola pública, a parer seu, ja que en no poder triar arbitràriament els docents que desitgin, se’ls impedeix “formar equips coherents amb les seves necessitats”.

No perdré el temps recordant les pràctiques de selecció encoberta que ja permet l’administració a les esmentades direccions dels centres educatius públics, amb mecanismes com la reserva de places perfilades o les entrevistes als possibles candidats en els processos d’adjudicació de places previstos a cada curs escolar, contrariant principis selectius més transparents i equitatius com els que instrueixen els concursos de trasllats. No són, aquestes pràctiques a parer del col·lectiu que clama -o més aviat brama-, mesures suficients. Voldrien llibertat total per als equips directius en la tria del personal que configura les plantilles docents en cada centre, tal com fan les escoles concertades.

Presentada la mesura taumatúrgica que donaria la volta, com si d’un mitjó es tractés, als mals de l’escola pública, ja que permetria destriar el professorat implicat amb el projecte educatiu singular de cada centre del que hi té una mirada crítica, arraconant i finalment expulsant a aquells que no combreguin amb el pensament únic pedagogista que acompanya als que volen silenciar i erradicar les opinions discordants, convertint els claustres en sepulcres i les escoles en cementiris de l’esperit crític i el debat constructiu que contrasti propostes i qüestioni solucions admeses sense evidències demostratives que acompanyin la seva implantació. La veu discordant fa nosa. Com també els sindicats que s’hi oposen denunciant flagrants casos d’amiguisme, familisme i clientelisme en la tria del professorat que aquest mecanisme permet i fomenta.

Especialment fal·laç és l’argumentació esgrimida per les autores per desautoritzar la tasca sindical en aquest punt, en voler limitar i circumscriure el paper de l’acció sindical a la defensa dels drets laborals dels funcionaris, mentre retreuen com una intromissió el posicionament crític respecte pràctiques pedagògiques, com si aquestes no condicionessin els drets dels professionals de l’ensenyament, atacant principis elementals com la llibertat de càtedra. Obliden aquestes preteses docents que els sindicats educatius estan formats per mestres i professors que integren els mateixos claustres que les seves mesures volen expurgar? Més aviat ho saben prou bé, raó per la qual desautoritzar els sindicats és part de la mateixa estratègia de silenciació que s’oculta rere la tan europea i moderna mesura de donar plens poder selectius a les direccions dels centres educatius.

Anem, doncs, a la premissa major de la seva exposició de raons en favor de dotar de carta blanca selectiva del personal docent als equips directius. La raó primordial és que aquesta pràctica distingeix a l’escola concertada. Intuïm que rere aquesta afirmació s’amaga la premissa implícita de l’èxit educatiu del model concertat, que contrastaria amb l’ineficient funcionament de l’escola pública. Per això cal equiparar, almenys en relació als mecanismes de tria del personal, la pública i la concertada. Com que la premissa que l’escola concertada funciona millor que l’escola publica no està explicitada en l’argumentació, és un fet que no cal demostrar. Ens estalvien, les autores, així els detalls d’una comparativa que s’hauria d’estendre a aspectes que van més enllà del procediment selectiu del professorat que imparteix docència en un i altre model. Tal comparativa, per ser del tot honesta, caldria que evidenciés els propòsits divergents que animen un i altre model. Així, l’escola concertada no s’ha d’oblidar que és un negoci, per molta vocació educativa i voluntat de servei que animi els seus propòsits fundacionals. Per la seva banda, l’escola pública és un instrument d’igualació d’oportunitats que alimenta el principi de la nostra convivència democràtica, com un pilar bàsic de l’Estat del Benestar tot garantint -o així hauria de ser- la formació plena i gratuïta per a tots els ciutadans.

El benefici econòmic de les patronals titulars dels centres concertats es el fi últim que anima la seva política d’actuacions, que inclouen una amplia gamma d’activitats secundàries, com ara els menjadors escolars o les activitats extraescolars, colònies, etc. totes elles prou rendibles com per permetre’s seleccionar indirectament l’alumnat integrant dels seus projectes educatius, que presenta uns nivells socioeconòmics molt més homogenis que els que podem observar a l’escola pública, amb una major diversitat i un nombre molt superior de casos amb necessitats educatives específiques. Si l’escola concertada obté resultats més exitosos, en conseqüència, no és perquè els seus equips docents estiguin més cohesionats i implicats en els projectes del centre, sinó perquè el funcionament de tota la institució, inclosos els educands i famílies receptores del servei, cerquen la major eficiència econòmica.

Que els criteris que vertebrin el sistema educatiu, públic i privat s’igualin, imitant els procediments de la concertada, és, en definitiva, un nou triomf del neoliberalisme rampant, que ha convençut els tècnics educatius del Departament que no és el vàlua personal de l’alumne el principi inspirador de la seva formació, sinó la capacitació professional futura en vistes a les necessitats del mercat laboral, justament allò que les famílies preocupades per l’educació dels seus fills busquen quan trien la concertada com a opció escolar.

No cal dir que aquestes opcions especulatives de futur productiu, en forma d’èxit acadèmic, apareixen disfressades d’humanisme benpensant, no sigui que la vergonya de convertir l’escola en un negoci que, a més, perpetua el classisme socioeconòmic, els desemmascari. En aquesta tasca d’ocultació, col·lectius com el demandant de l’article, clam educatiu, són essencials, en transformar arranjaments comercials amb el futur dels alumnes, amb suposades pràctiques pedagògiques modernes i eficients, en l’excusa perfecta per colonitzar l’escola pública i pseudo-privatitzar el seu funcionament, amb mesures com ara la professionalització de les direccions, o la vinculació de subvencions i incentius econòmics per als centres i treballadors -que ja no professors- a l’obtenció de resultats acadèmics favorables. Per tot plegat, la proposta que busseja en l’article sona més a un reclam especulatiu que a una demanda íntegra i compartida pel personal docent que segueix resistint els embats neoliberals que assetgen, també des de dintre, la nostra pobra, desvalguda i infradotada escola pública.

Font: educational EVIDENCE

Drets: Creative Commons