Brain rot, Walden i Walden dos

Llicència Creative Commons

Josep Oton

“Vaig anar al bosc perquè volia viure deliberadament; afrontar tan sols els fets de la vida i veure si podia aprendre el que ella havia d’ensenyar. Vaig voler viure amb profunditat i rebutjar tot allò que no fos vida… Per a no adonar-me, en el moment de la mort, que no havia viscut”.

Amb aquestes paraules Henry David Thoreau explica el propòsit que el va portar a retirar-se al bosc. L’any 1845, va deixar casa seva i es va instal·lar en una cabanya, que ell mateix havia construït, a la vora de la llacuna Walden (Massachussetts). Va romandre dos anys, dos mesos i dos dies lluny de l’incessant enrenou per a experimentar una vida integrada en la naturalesa, aliena als  paranys dels convencionalismes socials i de l’economia gràcies a l’autoabastiment.

Amb les anotacions del seu diari va escriure la seva cèlebre novel·la, Walden, que va trigar nou anys a acabar. El llibre és un cant a la simplicitat i un qüestionament radical de les servituds de la vida social. Al final de la novel·la es pregunta: “Mentre Anglaterra s’esforça per curar la podridura de la patata, hi haurà algú que faci el mateix amb la podridura del cervell, molt més estesa i fatal?”.

Thoreau es referia a la potato rot, la crisi alimentària que va assolar Europa septentrional durant la dècada de 1840. Les patates es podrien literalment per l’efecte d’un fong que va abocar els habitants de les Illes Britàniques a la fam. En aquest context, denuncia l’escassa preocupació que, al seu torn, suscita la “podridura del cervell” (brain rot), la pobresa intel·lectual d’amplis sectors de la població.

En la novel·la lamenta que els estudiants “amb prou feines disposen d’algun coneixement sobre els clàssics anglesos. Pel que fa a la considerada saviesa de la humanitat, els clàssics antics i les «Bíblies», que estan a l’abast de tots els qui volen saber d’ells, els esforços dedicats al seu coneixement són molt minsos.” Critica la instrucció escolar nord-americana per ser “tan innocent i limitada que l’alumne mai accedeix a un coneixement conscient sinó tan sols a un estat confiat i reverencial; així, del nen no es forja l’home, sinó que aquest sembla romandre sempre en la infància”.

L’any 1948, cent anys després de Thoreau, B. F. Skinner va escriure Walden Dos, una novel·la de ciència-ficció que presenta una utopia -o distopia- basada en el conductisme i en l’enginyeria  del comportament. En aquesta microsocietat, construïda segons principis pretesament científics, s’apliquen mètodes psicològics per millorar la convivència mitjançant el control artificial de la força dels instints. Els infants són criats pel conjunt de la comunitat i no estudien les assignatures habituals, sinó que se’ls ensenyen les tècniques d’aprendre i pensar.

L’any 2024, brain rot (podridura mental o cerebral) va ser triada com la paraula de l’any per l’Oxford University Press, per a destacar l’impacte dels continguts digitals en la salut mental i en la cultura contemporània. Actualment, descriu el deteriorament intel·lectual, psicològic o cognitiu d’una  persona provocat pel consum excessiu de continguts trivials o escassament interpel·ladors. Ens adverteix del perill de l‘exposició a materials en línia de baixa qualitat, en particular, a les xarxes socials. Per tant, senyala com el desmesurat  ús de mitjans digitals, especialment d’entreteniment de format breu, pot afectar negativament  la salut cognitiva: dèficit de concentració, fatiga mental, ansietat generalitzada, desconnexió emocional, poca tolerància al silenci i a l’avorriment, recerca constant de la recompensa immediata i dificultat per a recordar.

L’expressió brain rot havia reaparegut en diversos fòrums d’Internet -mig de broma, mig seriosament- per a designar vídeos sense sentit, que freguen l’absurd o que simplement semblen dissenyats per algú amb el cervell podrit. La irrupció de la intel·ligència artificial va fer evolucionar ràpidament el fenomen. Va mutar convertint-se en un gènere viral específic, dissenyat per a captar l’atenció de milions d’usuaris en les xarxes socials.

Els vídeos brain rot no cerquen la satisfacció de l’espectador,  sinó que apel·len a la seva compulsivitat. Els manca context i narrativa. Solen presentar imatges d’estètica extremadament realista i, alhora, de contingut surrealista. De vegades, al·ludeixen a personatges recognoscibles en situacions grotesques. Al cap i a la fi, son estímuls visuals que desafien els límits de la decència i de la lògica per a desconcertar  uns cervells visualment saturats. Com més gran  sigui el grau d’histrionisme, major probabilitat de viralitzar-se. Tot i que puguin transmetre continguts que en un altre context serien clarament censurables, proporcionen abundants beneficis als seus creadors.

Així, amb el terme brain rot es defineix tant un tipus de contingut com, també, un estat mental col·lectiu que es reflecteix, per exemple, en la manera de parlar -amb frases cada cop més curtes, caòtiques o inconnexes- o en l’increment de la tolerància envers l’absurd, el deliri o la incomoditat com a integrants del paisatge digital quotidià.

Thoreau ens advertia dels perills de la pobresa mental, del risc de donar l’esquena als clàssics, de la possibilitat d’embolicar-nos  en les complexitats de la vida comunitària. Skinner ens prometia una felicitat falsificada, una harmonia conquerida a expenses de la llibertat individual. Tal vegada el primer, si ens veiés, retornaria a la seva cabana al costat del llac. I potser el segon quedaria fascinat per la sofisticació de l’enginyeria social. A nosaltres ens toca bregar amb els desafiaments del nostre temps. La podridura del cervell, derivada tant del descrèdit del coneixement en l’educació com de l’efervescència dels continguts digitals, ens pot conduir a una crisi pitjor encara que la soferta amb la podridura de la patata.

Font: educational EVIDENCE

Drets: Creative Commons