Entrevista a José Luis Villacañas Berlanga, assagista i professor incansable

“Avui només tenim una cosa: èxit o fracàs econòmic a qualsevol preu”

Llicència Creative Commons

Andreu Navarra

Quan encara no ens havíem aconseguit refer-nos del monumental Ortega y Gasset: una experiencia filosófica española (Guillermo Escolar Editor) José Luis Villacañas Berlanga, aquest gran del pensament filosòfic i la historiografia, catedràtic d’Història de la Filosofia Espanyola de la Universitat Complutense de Madrid, ens bombardeja amb més i més obres, sense donar-nos treva. I, a més, no només és un assagista colossal, sinó una veu serena d’esquerres cada cop més necessària. Acaba de publicar Max Weber en contexto (Herder).

Començarem, si no li sembla malament, pel final: Max Weber. Què hi trobarem al seu darrer llibre?

Fonamentalment, una aproximació filosòfica a la figura de Max Weber. Com és sabut, Weber és un autor molt citat en ciències socials. Tot i així, la seva idea de ciència i el context en què ell treballava era molt concret i ha de ser reconstruït per entendre’l bé. Per això el meu llibre es titula Max Weber en context. El Max Weber madur es va integrar a la tradició neokantiana de l’Escola de Heidelberg, que havia fundat Windelband i que tenia Heinrich Rickert com a principal filòsof. En aquesta tradició, la ciència ha de ser fonamentada des d’aspectes filosòfics que la facin possible, dit en termes kantians. Això no obstant, Weber venia d’altres ambients intel·lectuals -sobretot de la influència de l’Escola Històrica de l’Economia Nacional-, que integraven una mena de vaga influència hegeliana, alhora que importants tendències romàntiques, nacionalistes i en alguns casos nietzscheanes.

Quan Weber va experimentar la seva profunda crisi psíquica, va lluitar a fons per trencar amb el cosmos intel·lectual dels seus mestres, amb el hegelianisme popular ambiental i va aspirar a dotar d’una autocomprensió filosòfica les ciències socials. Això el va portar a incansables polèmiques, en què es va implicar amb un pathos ple de dramatisme i de sinceritat. Talment, doncs, podem dir que va construir críticament una nova idea de ciència social quant a ciència del que és humà, capaç d’integrar de manera adequada la història i la teoria social, al voltant d’una teoria de la cultura centrada en els efectes històrics dels tipus humans. En aquest sentit, docs, no va deixar canya dreta. Va trencar amb l’Escola Històrica de Roscher, Knies, Schmoller; es va oposar a la teoria de la història d’Eduard Meyer, va criticar Stammler, i posteriorment va entrar en un important diàleg amb l’Escola de Viena d’Economia Teòrica i, sens dubte, amb Simmel.

“Weber va elaborar la memòria del que és humà com a condició d’exercir la responsabilitat”

Al final va aspirar a engegar una idea de la ciència social capaç de superar alhora els dos autors que més respectava i que li havien semblat els més importants del present, Nietzsche i Marx. Enfront seu, va fer valer una idea de la ciència i de l’ésser humà, de la societat i de la història, que té la seva inspiració central a Kant i per això el subtítol de l’obra és Filosofia i ciència social rere la senda de Kant. La clau del seu kantisme va consistir a negar la racionalitat intrínseca del que és real i, davant de la seva naturalesa sempre antihumana, va defensar que la dignitat i l’honor del que és humà resideix a actuar amb llibertat davant d’aquesta irracionalitat i assumir-ne les inevitables conseqüències negatives d’aquesta llibertat per mitjançant un sentit de la responsabilitat. Per teixir aquesta dimensió ètica sense mala ni falsa consciència, sense coartades ideològiques, sense mala fe, sense autoenganys i sense estar dominat per elements inconscients, va identificar la funció de les ciències socials en oferir-nos una reflexió crítica sobre l’estructura lògica dels nostres valors, tornant-los tan racionals com sigui possible per mitjà de la descripció de l’experiència històrica que havien configurat. Des d’aquest punt de vista, Weber va elaborar la memòria del que és humà com a condició d’exercir la responsabilitat.

Recentment vostè publicava Giorgio Agamben. Justicia viva (Trotta). Què en destaca d’aquest clàssic viu?

Agamben s’ha convertit en un referent central del pensament contemporani radical, i això és perquè ha sabut oferir el que podem anomenar un esperit del temps en concepte. Difícilment trobarem un pensador rellevant de la contemporaneïtat que no tingui el seu lloc en el dispositiu de pensament d’Agamben. En aquest sentit, ha estat capaç d’oferir-nos una sistematització del pensament contemporani en què, des de Carl Schmitt a Hannah Arendt, des de Heidegger a Benjamin, des d’Adorno a Pasolini, des de Foucault a Debord, des de Benveniste a Deleuze, des d’Aby Warburg a Overbeck , tots hi tenen el seu lloc. Amb això, Agamben ha sabut dotar de rellevància filosòfica tota una sèrie de pensadors, científics i literats d’un altre nivell, però que juguen de forma molt central en el seu procés de pensament. El resultat és una obra imponent, que està en condicions de radiografiar els elements centrals del món contemporani i mostrar l’absència de murs que puguin aturar la barbàrie cap a la qual ens dirigim.

“El més terrible de la nostra situació és que totes les evidències recolzen la rendició d’Agamben davant del caràcter heroic, gairebé quixotesc, de Weber”

Davant d’aquest horitzó, dominat per la teologia política del capitalisme, que produeix una petita burgesia mundial caracteritzada pel que anomeno la “ignorància voluntària” com l’última forma històrica de la “servitud voluntària”, mancada de llenguatge i de forma de vida, Agamben ens proposa reconquerir la capacitat de l’ésser humà de pensar allò impossible, que ell identifica amb la capacitat de l’ésser humà de reconciliar-se amb la pròpia animalitat posthistòrica. En aquest sentit, Agamben constitueix un anti-Weber. Mentre que aquest dissenya una teoria de la ciència destinada, kantianament, a proposar una praxi i una responsabilitat, Agamben ja viu al món contemporani específicament conformat pel capitalisme financer, basat en l’explotació de la informació i la virtualitat, en la projecció del psiquisme humà a les màquines intel·ligents i, per tant, a l’obertura d’una vida humana reconciliada amb la forma animal com a única manera d’escapar a l’explotació.

Weber no va donar l’humà per perdut. Agamben, en canvi, se situa en la situació en què l’única manera de recuperar-lo passa per superar la diferència antropològica. Negar els objectius, la praxi, les aspiracions, la temporalitat i la història. Doncs tot això no farà sinó donar coartades al capital per continuar imposant la seva lògica, que tard o d’hora passarà per muntar nous camps de concentració com a institucions defensives dels que l’administren. El més terrible de la nostra situació és que totes les evidències donen suport a la rendició d’Agamben davant del caràcter heroic, gairebé quixotesc, de Weber.

Pregunta obligada: quina és la vostra opinió general sobre el pensament d’Ortega?

Resumir més de mil pàgines escrites sobre Ortega seria una pretensió addicional al fet d’haver-les escrit. Sigui quina sigui la meva opinió general sobre el pensament d’Ortega, crec en la necessitat d’enfrontar-se i conèixer el seu pensament per prevenir l’adamisme i la presumpta genialitat, cosa que entre nosaltres és una inclinació permanent. He llegit Ortega des que tinc ús de raó i he vingut explicant-ho un any i un altre des d’en fa més de trenta. En fer-ho, volia aconseguir alguna cosa: fer baixar Ortega del pedestal de filòsof definitiu espanyol, per intentar dotar-lo de vida. Ortega és de vegades com el Museu del Prado, un filòsof d’Estat, que ha de ser visitat de tant en tant. S’hi va perquè no es pot ser espanyol, i espanyol de cultura, sense citar Ortega. I en certa manera és natural. D’altra banda, disposa d’una Fundació que en promou l’estudi i que té un prestigi innegable, però que li ofereix una certa oficialitat. El que se sol promoure així és un Ortega explicat pel mateix Ortega.

La meva aproximació té una altra finalitat i vol evitar l’autoreferencialitat. Per això, he volgut abordar Ortega encarant els problemes que ell va abordar, però des del que podem dir, saber o pensar en el present. L’estructura del meu llibre és que els problemes d’Ortega, en certa manera, continuen sent els nostres problemes, però les respostes estan molt lluny de ser acceptables pels pensadors de la meva generació. Un exercici que val la pena per diverses raons: primer, perquè Ortega és l’únic filòsof espanyol que ha aconseguit que la filosofia formi part de la cultura espanyola; segon, perquè ha tingut una influència molt important al món llatinoamericà; tercer, perquè és el primer que ho fa des de la manera moderna de ser alhora un filòsof professional i un periodista. El que he volgut fer al meu llibre és proposar un esforç més. Anar més enllà d’Ortega, però des de l’evidència del fet senzill que no podem quedar-nos en les seves solucions.

“Jo he volgut pensar un Ortega viu, fent-me preguntes des del present o des d’altres autors que ell no va poder integrar”

L’Espanya del present no és la d’Ortega i el seu món era completament diferent del nostre. Tenim problemes semblants, és clar, però també diferents, i fins i tot els semblants els veiem d’una altra manera. Necessitem pensar la vida, com ell tant va hi insistir. Però no podem deixar d’acudir als altres pensadors de la vida del segle XX, des de Plessner fins a Agamben i les noves comprensions científiques. Necessitem pensar la història, com ell va desitjar. Però no ho podem fer sense acudir a Weber. Ens cal pensar els conceptes històrics, però no sense anar a l’obra de Koselleck. Ens cal pensar la teoria de la metàfora, però no sense l’obra de Blumenberg. Ens cal pensar la tècnica, però no sense les reflexions actuals sobre la IA. Necessitem perseguir els problemes orteguians, però no podem fer de la filosofia espanyola una cita o una celebració, sinó una feina i un futur. Jo he volgut pensar un Ortega viu, fent-me preguntes des del present o des d’altres autors que ell no va poder integrar. No resulta un Ortega infal·lible, però des de quan la filosofia pot prescindir de la crítica? Cal destacar tant les debilitats d’Ortega com els seus encerts genials. Això és necessari sobretot quan pensa Espanya, Europa, la democràcia, Amèrica o els Estats Units.

Què és exactament el Neoliberalisme? Per què és una religió civil tan perillosa, per què no és Liberalisme?

Al meu entendre, el primer que ens hem de preguntar és si les nostres categories són les adequades per descriure el món del present. Parlem de liberalisme, una de les grans opcions de la humanitat clàssica; o de neoliberalisme, invocant figures intel·lectuals de rellevància, com Hayek, Eucken, Röpke, Rüstow, etc. Ens complaem a citar una vegada i una altra Foucault com el primer que identifica que l’ontologia del present és el neoliberalisme. Jo mateix he escrit sobre el neoliberalisme com a Teologia Política. Però ara tinc una posició lleugerament diferent. Crec que estem dominats per una percepció del món que té l’estructura de la teologia política, però no crec que es pugui descriure com a neoliberalisme.

“Crec que, si els grans autors neoliberals aixequessin el cap, no se sentirien gaire reconeguts en el present”

Crec que, si els grans autors neoliberals aixequessin el cap, no se sentirien gaire reconeguts en el present. Al meu parer, ells disposaven d’un alt concepte de la seva pròpia posició intel·lectual i no crec que se sentissin identificats amb la barbàrie que ens domina. La sobrietat, el pretès rigor intel·lectual, la capacitat d’anàlisi, la seva legitimitat acadèmica, veure’s a si mateixos com els defensors de les millors tradicions intel·lectuals europees, tot això que caracteritza el neoliberalisme, són actituds que s’han abandonat per la forma de dominació present. La convicció íntima que ells tenien d’estar defensant posicions basades en una teoria de la raó, tot això ha estat abandonat.

Avui només tenim una cosa: èxit o fracàs econòmic a qualsevol preu. Tota la resta consisteix a erosionar els murs de contenció perquè l’única cosa rellevant que quedi dempeus sigui l’èxit o el fracàs econòmic, amb un tracte despietat cap els que es queden enrere. Però, sens dubte, això inclou orientar l’economia des d’una programació política i des del poder, perquè en realitat només puguin tenir èxit els que ja en tenen. És a dir: es tracta d’orientar l’economia cap a l’acumulació de capital accelerada i concentrada, que té com a contrapartida processos de producció de pobresa general. Aquesta orientació política de l’economia cap a la concentració de capital, que implica monopolis creixents, és contrària a la tesi neoliberal de Hayek, òbviament. És veritat que per a ells la competència era la llei fonamental i que això implica virtut i flexibilitat, però assumien que la competència s’havia de donar en condicions de no monopoli. En la teoria dels diners, assumien que cap divisa podia ser dominant, cosa que fa que el seu món sigui el món d’ahir. Van ser globalistes, però no defensors de poders imperials, una cosa completament ingènua, sí. Però d’una certa manera creien en la raó.

En suma, la dominació nua a què estem sotmesos no té cap suport teòric seriós. És pura dominació i això fa que busquin de manera hipòcrita autoritats teòriques. Si Hayek fos viu escopiria sobre Milei i Trump. No hi ha dignitat teòrica en la dominació que patim. Però és una violència teològico-política, perquè governa les ments i els cossos, les formes de vida, els desitjos, les subjectivitats, amb la finalitat de fer impossible una alternativa, cosificant la història des d’una mena d’estadi final de la humanitat, petrificant les relacions socials. I això és teològic malgrat que no hi hagi un únic poder imperial al darrere. Però és la manera d’operar de tots els poders mundials. Per això són tan electivament afins amb les formes del fonamentalisme religiós, com es pot veure a les estranyes aliances de Trump, de Putin, dels ultraortodoxos d’Israel o d’Aràbia.

Què està passant a Europa? Podrem superar aquest sotrac?

Europa ja ha gastat la seva història imperial i no pot competir amb els poders imperials que es disputen el món. És una potència subalterna, que més aviat destorba més que no ajuda en la futura batalla mundial. O almenys això és el que se li està dient: ajudes o destorbes en les properes lluites? Perquè les lluites hi seran, o almenys les lluites per disposar de les millors condicions coactives futures. Aquestes lluites tenen un nom: Àsia. És el que compta.

Amèrica del Sud està abandonada, la qual cosa és un error gravíssim, perquè l’únic lloc real de les democràcies és Euroamèrica -per cert, una paraula que apareix a Ortega-. Des de fa temps, però, Europa és més aviat un llast per a la batalla d’Àsia. Ho va ser quan va denunciar la guerra de l’Iraq, que pretenia desplaçar el mur de Berlín a Bagdad. Ho ha estat a l’Afganistan, amb les seves exigències en el compliment dels drets humans. Però el futur és més concret. És Iran. Ens preguntem per què els Estats Units donen suport incondicional a Israel. Ho fa per l’Iran. Gaza és l’inici de la guerra amb l’Iran. Després vindrà el Líban i després l’Iran. Perquè és fonamental tenir un peu al melic d’Àsia. Afganistan no va aconseguir ser-ho, perquè no es pot construir res sobre la barbàrie dels talibans. Cal un poble que sigui un dels pilars de la Terra. Ni tan sols el Pakistan ho és. Però amb l’Iran no hi ha cap dubte. És més antic que tots nosaltres. La iraniana és una cultura mil·lenària i, el que és més significatiu, profundament afí a l’occidental, molt més que la cultura abasí. Quan els bisbes deixin de manar-hi, serà l’únic lloc islàmic on la democràcia sigui culturalment viable. Aquesta és la lògica del món.

“Gaza és l’inici de la guerra amb l’Iran. Després vindrà el Líban i després l’Iran. Perquè és fonamental tenir un peu al melic d’Àsia”

Europa només pot donar una petita ajuda: incorporar Geòrgia, i per descomptat Ucraïna. Aquesta serà la clau del proper mandat de Trump: si Europa per si sola estarà, o no, en condicions de mantenir la guerra a Ucraïna davant de Rússia. No crec que Trump pugui alterar la lògica profunda d’estructura de poder americana. En aquesta situació, les poblacions europees no responen amb entusiasme. Només pensen continuar sent el país privilegiat de la Terra. No obstant això, hauríem d’adonar-nos que, per a ser-ho, hem de defensar la democràcia, i per això hem d’impulsar com més aviat millor una política de pau i una política de cooperació amb els nostres veïns de l’Orient Mitjà i d’Àfrica del Nord. Això no ho farà l’extrema dreta, que intentarà per tots els mitjans impulsar polítiques neoimperials. Tot i això, no crec que els europeus estiguem en condicions d’oferir bases populars majoritàries a aquestes polítiques.

Considero que l’extrema dreta s’equivoca quan creu que podrà mobilitzar a favor d’aquestes polítiques les poblacions europees quan arribi al poder. La gent que vota a l’extrema dreta ho fa des de la por i la histèria, i el seu vot no és sinó expressió de feblesa i covardia. Hem de combatre aquestes actituds perquè, encara que hi perdem molt, serem el lloc privilegiat de la humanitat. Hem de recordar que Europa sempre ha estat una terra travessada per les migracions. El que cal impedir és el monopoli de màfies, aquest trànsit informal d’esclaus. El volcà humà és massa fort per impedir els moviments migratoris. És millor saber cultivar amb la lava que ens porta i comprendre que la lava és vida.

Què passa a l’esquerra actual? Per què està gripada? Què fem?

L’esquerra també viu de les representacions d’un món que no existeix. Va ser Weber qui va dir que, si la revolució triomfava a Rússia en les condicions culturals i socials d’aquell temps, només es podria imposar mitjançant la instauració d’una burocràcia disciplinària que portaria cent anys de desprestigi per a la idea noble del socialisme. Des d’aquest punt de vista va ser més lúcid que Marx, que va pensar que els títols jurídics de propietat dels mitjans de producció serien suficients per assolir una condició emancipada de la humanitat. Però és la pròpia estructura productiva la que imposa un ordre burocràtic que per se és una estructura de dominació, sigui qui en sigui el titular. Però aquest capitalisme que va conèixer Marx i que es va imposar al temps de Weber, sota la forma de la industrialització, del fordisme, de la racionalització, de l’atenció massiva a necessitats, tot això ja està molt socialitzat. Les grans fonts d’acumulació són actualment l’habitatge, el comerç virtual, la sanitat i l’educació, i la gran batalla és socialitzar aquests béns de manera suficient.

“El socialisme va viure de la idea de revolució, però hem vist que l’única cosa veritablement revolucionària ha estat el capitalisme”

La noble idea del socialisme no es pot imposar sinó des de la noble idea de la democràcia, i aquesta com a procés de socialització ha d’emprar tots els llocs col·lectius, públics, comuns, per organitzar tots els espais, com més grans millor, per a contenir l’acumulació tot el que sigui possible. Això implica una cosa teòricament molt rellevant. El socialisme va viure de la idea de revolució, però hem vist que l’única cosa veritablement revolucionària ha estat el capitalisme. Crec, com diria Ortega, però per raons diferents de les seves, que hem de reflexionar sobre la idea de revolució. Si mirem la història d’Europa, mai no hi ha hagut revolucions constructives. Totes han enfrontat situacions d’extrema opressió, i això les legitima, però no han aconseguit construir a llarg termini situacions noves. La idea de revolució respon a una situació d’urgència que només és versemblant des de l’extrema opressió i tirania. Les classes dominants saben que no poden produir això i ara ens lliuren una llibertat reduïda, mínima, brutal, que neutralitza qualsevol condició revolucionària. Cal pensar altrament. Ens calen murs de contenció que protegeixin els mons de la vida que encara no estan travessats per l’acumulació. El que és públic s’ha de defensar amb la ferma convicció que és el principal d’aquests murs. Per això és tan culpable qui el malversa i el desprestigia. Aquest és l’aliat de la dominació. El seu agent.

Què li semblen Habermas i Lledó?

He llegit molt Habermas. Quan vaig fundar Daímon, una de les millors revistes de filosofia, li vaig dedicar el primer número. He seguit la seva obra amb certa atenció i n’he observat l’evolució amb interès. Aquesta evolució és una barreja de millor comprensió de molts problemes i autors –per exemple Weber o Koselleck– i d’un abandó de posicions maximalistes de joventut. Però en general, Habermas no s’ha pres seriosament el pensament francès, que és fonamental per a la nostra contemporaneïtat, ni ha estat capaç de criticar-lo amb solvència. Les vegades que ho ha fet, ha mostrat limitacions i improvisacions. Crec que el problema d’Habermas és la procedència hegeliana, que té un fons comunitari i consensual que complica la idea democràtica. Per part meva, crec que la democràcia no té fons consensual material. La democràcia és la manera de maldar per la igualtat en la vida humana, que sempre aspira a la desigualtat. La democràcia és polèmica i aquest és el principi republicà. Sorgeix de la desigualtat i de les aspiracions a la igualtat, i per això és la manera com s’han de fer forts els desiguals per a redistribuir el poder, la riquesa, l’honor, la distinció. La democràcia és lluita i és intel·ligència. Per això desapareix si s’aconsegueix induir les poblacions cap a la ignorància voluntària. Aquesta és l’aspiració de tota teologia política: fer que adorem qui ens domina. Hi ha tècniques molt refinades per fer-ho. I la filosofia és una de les formes més eficaces d’oposar-s’hi.

“La democràcia és lluita i és intel·ligència. Per això desapareix si s’aconsegueix induir les poblacions cap a la ignorància voluntària”

Pel que fa a Lledó, he de dir que som molt amics, que m’ha ajudat sempre en la meva carrera i que ha estat un model de vida neta, tant en l’àmbit familiar com professional, per a molts de nosaltres. És un gran mèrit que hagi travessat amb la dignitat intacta l’època del franquisme en què ell va créixer i que hagi esdevingut un ciutadà exemplar en la nostra democràcia. És important recordar que, malgrat haver patit els aspectes més tèrbols i sòrdids de la vida acadèmica, no ha deixat mai de ser un gran filòsof, d’estudiar i pensar d’una manera que sempre ens inspira. Ha estat i continua sent un exemple d’integritat intel·lectual i personal per a tots nosaltres.

“La nostra cultura intel·lectual és una tradició de l’enginy i de la brillantor, i ho és fins a Unamuno, Ortega i Zambrano”; aquesta frase procedeix del seu pròleg a Baltasar Gracián: filósofo de la vida humana, de Borja García Ferrer. Podria ampliar-nos-ho?

Sí, la nostra cultura filosòfica és àmpliament literària, i a més a més, d’una literatura de la brillantor i de l’enginy, és a dir, de la literatura tal com la va entendre la cultura barroca. Els països del sud europeu tendeixen a creure que el Barroc és una cultura europea general. Jo ho veig d’una altra manera. Al nord no hi ha la cultura del pessimisme, de la mort, del miracle d’una llum concentrada. Aquesta és la conseqüència de la comprensió de l’Esperit en una i altra cultura. Al sud, l’Esperit es concentra en el Papa. Això deixa els altres en la malenconia. Al nord, l’Esperit es difon a cadascú i produeix aquesta convicció fèrria dels reformats, sempre proclius a l’entusiasme. De forma paral·lela, la cultura barroca del sud es mou en estructures mentals elitistes, i viu de la metafòrica del caràcter tenebrós de la vida a la terra, de vegades miraculosament il·luminat pel representant de l’Esperit, que irradia llum i permet veure amb certa distinció allò que altrament no seria sinó confusió i caos. Per descomptat, la matriu d’aquesta metafòrica és la pròpia del Corpus Christi, que, tancat en les seves impressionants custòdies daurades, es passeja per la ciutat il·luminant la vida de la gent, generalment condemnats a la pobresa i al patiment que l’acumulació del or i de la plata als altars i les vestidures sagrades promou. Aquesta llum, que procedeix de la transcendència, sempre acaba trobant fonts secundàries a la immanència. Aquests són els nostres autors barrocs. I aquesta és la funció de la seva brillantor i enginy.

Però de la mateixa manera que la transcendència tendeix al monoteisme, aquestes noves llums lluiten per ser úniques, superiors, supremes. Aquesta és la naturalesa aristocràtica de tot barroc. Només potser a l’Amèrica hispana el barroc va ser una altra cosa en canalitzar-se a través de la cultura índia, les seves artesanies, els seus estils, les seves cultures populars. De fet, molts adorns i motius del barroc són amerindis. Aquest art barroc popular americà ens continua commovent pel seu gust, colorit, ingenuïtat. Però a Espanya no va ser així. La cultura literària va ser la lluita despietada entre elits disminuïdes, obligades a jugar en un terreny molt limitat, que mai no va tocar realment l’estructura del poder. Només hi ha una excepció per a mi, on es va concentrar la racionalitat de l’època, però va ser la d’un home brillant que realment va haver de pagar per ser-ho. Em refereixo a Saavedra Fajardo, la raó de la Monarquia hispànica de la primera meitat del segle XVII. Ortega procedeix d’aquesta tradició; Unamuno la va criticar com a cultura castissa, però finalment va compartir amb ella moltes coses, com el seu gust per la paradoxa i la invenció semàntica. Zambrano, en proposar-nos el que anomena la raó poètica, no fa sinó intensificar l’estil orteguià, que per altra banda és la viva expressió del manierisme literari.

Només Zubiri n’és l’excepció, però fins i tot no n’estic segur, ja que el seu conceptisme impenetrable té també molt del barroc. Un estil net, que busqui l’autèntica claredat, la que persegueix el problema fins al fons per curtcircuitar les coartades de l’ambigüitat, aquesta honestedat del treball intel·lectual reflexiu que com més reflexiona més nítid expressa el resultat, això ens ha faltat. No estic pensant en Alfonso Reyes, tot i que també. Ell escriu com si pintés, i cal llegir-lo com el que veu un quadre. Però de vegades cal fer el quadre menys superficial i fer servir els escorços. La filosofia ha de deixar veure els estrats del problema però ha d’ensenyar a travessar-los amb ordre. Això exigeix ​​un esforç i una feina que va més enllà de la brillantor i de l’enginy. És la feina intel·lectual que no es cansa mai de millorar, però que deixa al seu pas un rastre de claredat

Quins pensadors nostres del Renaixement i el Barroc hem ignorat fins fa poc?

Dels nostres pensadors ho hem ignorat gairebé tot, fins fa poc. En realitat, a Espanya hi ha hagut una voluntat de produir ignorància com a part integrant de la dominació històrica que hem patit. És monstruós pensar que no haguem pogut escriure lliurement sobre un fet tan important com la Reforma. Un llibre dedicat a Luter no ha existit a Espanya fins a la democràcia. Per no parlar de Calví. El nostre passat sefardita ha estat ignorat i ha hagut de ser conquerit fragment a fragment.

Els nostres pensadors crítics han començat gairebé de zero a cada generació, i han hagut d’intentar reconstruir els seus antecedents amb un esforç del qual sovint eren acusats de produir invencions. Llibres fonamentals no han estat coneguts fins a la nostra democràcia. En ple franquisme, cinc segles després d’haver estat escrit, es va publicar el llibre més important de la cultura sefardita conversa, Defensorium Unitatis Fidei Christianae, d’Alfonso de Cartagena, però en llatí. Ningú ho va poder llegir. Només ara tenim una versió científica adequada. El Socorro de lo pobres, de Lluís Vives, un talent incomparable a l’Europa del segle XVI, fou traduït el 1528, però immediatament ficat al calaix de l’inquisidor de València. El vam editar a la Biblioteca Valenciana l’any 2001. Quan Palau i Palau va trobar el procés de la mare de Vives i de la família, en què es mostrava que era jueu, va haver de resistir pressions innombrables per publicar-lo i no va publicar la part del pare. Em proposo la reconstrucció de la cultura crítica conversa, generació rere generació, que es va oposar a la cultura castissa una vegada i una altra. I això implica un nou cànon i una reavaluació del vigent. Tot es va iniciar realment amb Slomo Ha Levi, conegut com a Pablo de Cartagena. Des d’aquí fins a Spinoza, gairebé ja al segle XVIII, hi ha tota una tradició que transfereix punts de vista, actituds, formes retòriques, fonts, antecedents. Quan aquesta tradició crítica es reconstrueixi plenament, el cànon convencional serà reinterpretat en la seva grandesa. Hi ha molta investigació secundària sobre tots ells. Falta encara oferir-la als lectors organitzada, sistematitzada, ordenada, amb la significativitat de relacions adequada. És la feina de moltes vides.

“Sóc un kantià en allò normatiu -i per això republicà- travessat per Weber en el coneixement del que és real -i per això procuro redotar l’Estat de poders controlats però eficaços”

Teniu poders màgics? Descanseu de tant en tant?

Per descomptat, la meva vida és força ordenada i normal. Descanso com qualsevol i tinc una intensa vida familiar, estic casat amb María José de Castro des del 1977, tenim dos fills, Luis i Carmen, que són bones persones i magnífics professionals, i gaudim de tres néts amb qui adoro jugar i xerrar. No tinc res de màgia! Sóc completament contrari a tot allò que depèn de l’atzar. El treball metòdic i regular és molt productiu. Només tinc la passió del coneixement, que, per cert que ja ho deia Nietzsche, és una passió força plebea, pròpia de qui és el primer universitari de la seva família, com si en mi niés una gana de segles pel coneixement. És veritat. Jo sempre vaig aprendre per tots els porus. Continuo fent-ho. Visc aprenent. D’això no descanso. Aquesta gana travessa el meu inconscient. Somnio que escric, els meus somnis de redactar coses són constants i m’aixeco i els recordo.

Es considera un neoil·lustrat? Com s’autodefiniria?

Sóc un kantià en allò normatiu -i per això republicà- travessat per Weber en el coneixement del que és real -i per això procuro reproveir l’Estat de poders controlats però eficaços; força matxadià i nerudià en allò poètic, i freudià en la comprensió de l’aparell psíquic i en la condició antropològica. Per descomptat, lector de Sant Joan de la Creu a les hores degudes al sentiment oceànic de realitat, però en les altres coses sóc una cosa així com ara un lamarckià cultural. Crec que les experiències originàries que configuren la generativitat de la vida humana, l’estructura de la filiació, conformen de manera força intensa la nostra manera de mirar el món. La meva gana de saber ja va ser la del meu pare. I la meva joia de viure la de la meva mare. La consciència de ser ben nascut fa molt a la vida. Procurar que aquesta consciència rodi és la primera obligació de l’ésser humà, estendre la confiança entre aquells que portem al món sense el seu consentiment. Aquesta és l’única cuirassa contra l’odi i, per descomptat, la font d’energia productiva.

Un llibre que cregui urgent llegir avui…

Si n’hi hagués només un, la humanitat estaria salvada. Malauradament no és així. Però si calgués triar-ne un, en aquesta circumstància present, recomano L’Estat Dual d’Ernst Fränkel. És un relat que recorda com el nazisme pogué esdevenir quelcom acceptable per a milions de persones cultes i ben intencionades. Té a veure amb els pactes entre el poder polític i el poder judicial. Hauríem de parar esment a aquesta genealogia del totalitarisme, que és més eficaç i determinant que els grans mítings, les porres, el ricí i la violència de bandes.

Font: educational EVIDENCE

Drets: Creative Commons