CARA A CARA AMB

Alma de Boquerón, grup de rumba i fusió

Alma de Boquerón: Autoexigència, sacrifici i perfeccionament

Llicència Creative Commons

David Rabadà

Crec que no m’equivocaré, però l’èxit d’aquest grup de rumba i fusió Alma de Boquerón està en la proximitat, l’esforç i la tècnica durant els seus concerts. Proximitat amb el seu públic, esforç per la seva perseverança i tècnica per la combinació de músics ben diferents a nivell d’origen i estil. Sols veure com s’expressen dalt de l’escenari ja fa entendre que comuniquen alegria i ganes de ballar als assistents com les notes d’un pentagrama. En aquest grup corda i percussió casen amb pura il·lusió plena de creativitat i adrenalina.

Però al mar musical d’ells cal afegir les lletres de les seves cançons, que fugint de tòpics rancis i romàntics, descriuen situacions comuns del dia a dia com unes sabatilles d’estar per casa. En fi, que són un cul de mal seient, una ànima lliure molt allunyada d’una llauna d’anxoves, ans al contrari, Alma de Boquerón posseeix una música molt singular amb segell propi i forta personalitat. Els seus treballs així ho mostren. Estem parlant dels àlbums Guitarrazos de sobremesa, Raspall Caracas, Cuerda pa Rato, Sonrían por favor, o Contra viento y marea. Els seus membres tenen molt a dir en aquesta entrevista.

En Jordi Nacenta, veu, compositor, lletrista i guitarra, és la veu burlesca dalt de l’escenari, en Carlos Mendoza guitarra i veus, és una ànima sensible i entregada, en David Antonin, guitarra elèctrica, clàssica i veus, és un showman quan s’ho proposa, en Jorge Satorres esdevé un discret intens amb un baix de cinc cordes, en Juanillo Álvarez, caixa, veus i percussions, és un fals seriós, en Miki Ortilles una bateria afegint més soroll als bons ritmes i na Rosabel Gutiérrez fa de veus, intendència i de santa paciència. Sovint també els venen col·laboracions externes on jo els hi perdo la pista. Ells ara ens diran.

Jordi, un dels primers concerts va ser al Cafè Rock’n Roll del barri de Gràcia pel gener de 2015, però quan va començar Alma de Boquerón?

El grup va començar a la tardor de 2014, enregistrant el nostre primer disc “Guitarrazos de sobremesa”, i aquest concert que dius al Cafe Rock’n Roll va ser justament el primer.

De qui va ser la idea del grup?

Realment va sorgir una mica sense voler… un amic va obrir un estudi de gravació i sabia que jo tenia moltes cançons que no havia enregistrat mai, i em va proposar enregistrar-les. Jo hi vaig accedir encantat i aleshores vaig ensenyar les cançons al Carlos i al Will per veure si em volien fer un cop de mà a l’estudi… i així vam començar.

I tu Rosabel, què en penses?

Doncs que mai vàrem pensar fer un grup de rumba. Tots els integrants d’Alma de Boquerón procedeixen d’altres estils i bandes de música, del Rock, del Blues, etc., però com que en Jordi escriu sempre sense parar i ho va mostrar a Carlos i Willbert, el camí va ser fàcil i van començar a tocar-les i d’aquí fins avui.

Jordi, per què el nom Alma de Boquerón?

Des del primer moment tothom qui ens va sentir, va dir que tot sonava molt “rumbero” i que tot i tocar diferents gèneres, tot tenia com una ànima molt definida i que no s’assemblava gens a res del que havíem fet cadascun de nosaltres als nostres altres grups (rock, pop, blues, funk…). Si això afegim la nostre tendència i estima a fer el vermut, la conya, la taberna i la mar, doncs definir aquest nova ànima com “Alma de Boqueron” ens va quadrar molt.

Jordi, quan temps vau dedicar a construir aquesta “comunitat musical”?

La comunitat que avui som s’ha anat fent camí poc a poc i de manera molt natural. Primer durant l’estiu de 2014 la Rosabel i jo vam ensenyar les cançons “seleccionades” al Carlos i al Will, amics de fa molts anys, que es van enganxar al projecte de seguida, i així vam arrancar com a “trio guitar”, però a la tardor va entrar el David al calaix i la Paula O’Rourke al baix, i així vam enregistrar el primer disc. La Paula però de seguida va marxar a viure als EEUU i durant tot 2015 i 2016 vam donar els concerts en format de quartet, o trio guitar més calaix. Si un dia faltava la percussió, vam incorporar el Miki Ortilles a fer el calaix, i si faltava un guitarra, el David tocava la que faltava. A això s’ha d’afegir sempre l’aportació de la Rosabel a les segones veus i la seva impagable feina com a road manager del grup.

Fruit de tot aquest esforç, què va passar durant el desembre de 2016?

Doncs que ens van convidar a tocar a la Diada de la Rumba de Barcelona a la Fabra i Coats. Allí vam voler fer quelcom especial i per primer cop vam tocar tots junts amb el Miki a la bateria i vam fitxar el Jorge Satorres al baix que ja no van deixar aquests dos llocs. Per aquell dia als cors i balls a l’escenari vam tenir a la Carolina Mendoza acompanyant la Rosabel, una altre membre de la família que ens ha acompanyat en moltes ocasions.

Però si veig que encara falta algú al equip?

Sí, va haver-hi una última incorporació que va ser el Juanillo Alvarez a les congues durant l’estiu de 2018. A més, i als pocs mesos, en David, que es guitarrista professional i estava al calaix que li estava castigant massa les mans, va agafar la guitarra elèctrica que tant a marcat el so dels nostres últims dos discos.

L’últim canvi que hem tingut ha sigut al 2022 que el Will va deixar “oficialment” la banda per manca d’hores vitals… però continua sent un dels nostres i col·labora i apareix pels concerts sempre que pot.

Rosabel, teniu molts seguidors, però quant temps heu tardat a consolidar-los?

Al llarg de 10 anys des de l’inici amb la formació que explica Jordi i a base de molts i molts concerts a bars, cellers, guinguetes i festes majors, també s’ha construït una meravellosa comunitat de seguidors incondicionals d’Àlma de Boquerón que ens segueixen i ens transmeten una energia meravellosa fins i tot quan toquem en altres països.

Veig Jordi que composes moltes peces amb lletres pròpies. Quina relació establiries entre la teva tècnica i la formació educativa que vas rebre?

Totes les cançons les composo senceres, música i lletra, però honestament haig de dir que hi ha poca relació entre el que vaig estudiar i el que faig perquè no he cursat cap estudi de música, soc totalment autodidacte. Jo sempre he escrit per pur plaer. De fet abans d’agafar una guitarra durant la meva adolescència, ja m’havia presentat a algun concurs de narrativa o de poesia. Va ser quan vaig començar a tocar la guitarra que vaig trobar el vehicle perfecte pel que m’agrada explicar amb els meus textos.

Rosabel, els dos sabem que el Jordi escriu amb molta tècnica i creativitat Què en penses de la seva humilitat?

Jordi té un talent natural innat com a escriptor, que ha desenvolupat sense formació específica, en realitat totes les seves cançons són històries completes que expliquen parcel·les de la vida quotidiana i personal. Ell diu que no, però moltes de les històries que canta orgullós, sí que li o ens han succeït en primera persona…és. Diguem-ho clar, és un encantador de serps.

Juanillo, què signifiquen les paraules esforç i dedicació per a vosaltres?

Per mi significa el que cal plantar a per poder recollir els fruits que ens permeten seguir fent allò que ens agrada, que és tocar en directe i que la gent reconegui la nostra feina.

I per a tu Jordi?

Són l’altre part de la música que no es veu i que és tan imprescindible com tot el que s’ha de fer dalt de l’escenari. La majoria de la gent ni s’imagina tota la feina que hi ha darrere del mon de la música i l’esforç, dedicació i sacrifici que comporta.

“Repetició durant els assaigs esdevé polir i perfilar les cançons com un tot que sonin empastades i naturals per tal que siguin activadors d’emocions durant el directe”

David, que us diu la paraula repetició durant els assaigs?

Repetició durant els assaigs esdevé polir i perfilar les cançons com un tot que sonin empastades i naturals per tal que siguin activadors d’emocions durant el directe, tot i que he de confessar que som més una banda d’assaig d’escenari que de local.

Un pèl temeraris potser?

Sí, una mica kamikaze de vegades per la falta de temps que ens obliga a fer-ho així. Està clar que la responsabilitat de cada un a casa suma alhora de posar-ho en pràctica.

Juanillo, i quan s’assaja doncs?

Doncs poca cosa perquè poc temps tenim per això entre tant i tanta actuació.

Les lletres de les vostres cançons són força originals. Per tal d’assolir aquesta creativitat, què cal més, ¿domini del llenguatge o vida bohèmia?

Autoexigència, sacrifici i perfeccionament, és a dir les coses necessàries per a millorar i créixer més un cert crapulisme sa amb un bon domini de la vida contemplativa.

I la inspiració d’on et ve?

La inspiració me la dona sobretot el que em va passant a mi i al meu entorn. Com dic moltes vegades durant els concerts, no tot el que canto a les meves cançons m’ha passat estrictament a mi, perquè aleshores seria un notable desgraciat i, de fet, em considero una persona força feliç. El cert es que a moltes de les lletres hi han amagades històries raonablement reals, però si aquests relats son meus o dels meus, això és una altre història.

Un desig per al vostre futur?

Juanillo: Seguir com a mínim com som ara.

Jordi: Molta salut, amor i seguir gaudint de la música com fins ara per tal que les nostres cançons vagin arribant a mooooooolta més gent que es vagi incorporant a la cada dia més nombrosa “Família Boquerón”.

Rosabel: Seguir gaudint de la vida, mantenir-nos units com la gran família que som, seguir component cançons meravelloses i poder tocar-les davant de públics cada cop més nombrosos que apreciïn l’especial de la nostra música amb estil propi.

¿Un sommi secret?

Rosabel: Ser teloners d’Estopa.

Carlos: I la Pau mundial.

Que no falti, si us plau.

Font: educational EVIDENCE

Drets: Creative Commons