Abraçades

Imatge creada per IA.

Llicència Creative Commons

Andreu Navarra

Surto corprès d’una xerrada sobre educació inclusiva i violència a les aules impartida per una ponent de la Generalitat de Catalunya. És bo saber què es cou en les altes esferes i què podem esperar de la nostra professió, és a dir, quins són els plans de futur i com s’està redefinint la nostra activitat laboral. La ponent explica què cal fer quan un alumne entra en crisi durant una classe; segons ella els gestos davant d’un acte de violència “han d’assemblar-se més a una abraçada” que a un gest de reconvenció. Ja anem comprenent que la dinàmica oficial, dins del context d’inclusió radical oficial avui, és eliminar l’esperit de les normes de convivència i entrar de ple en un context nou de naturalesa terapèutica, ras i curt: abraçades en comptes de sancions.

Hi podríem estar d’acord… si no ens arribessin casos de docents que han estat expedientats per col·locar una mà sobre una espatlla a un alumne. Us imagineu què li podria passar a un docent actual a Catalunya si es dediqués a repartir abraçades o gestos semblants a abraçades? No duraria ni quinze dies, tal i com està l’ambient. Un ambient tens, juridificat, francament hostil, on el docent té por d’actuar perquè cada vegada és expedientat per motius més fútils.

Però no són aquestes paraules les més desconcertants, o greus, o surrealistes. Explica la ponent, uns minuts després, per què no pot ser considerada “violència” la violència d’una persona diagnosticada amb alguna afecció de tipus mental. Argumenta, òbviament, que no hi ha intencionalitat, o que hi ha un altre tipus d’intencionalitat quan passa que un alumne que necessita un tipus molt concret d’atenció psicopedagògica agredeix un docent. Ser inclusius, ens explica, es obliga a canviar la mirada envers aquests incidents.

La simplificació és evident, i les conseqüències, gravíssimes. Podríem arribar a estar d’acord amb la irresponsabilitat dels agressors, però el docent no pateix menys en un cas desgraciat com aquests, casos que malauradament abunden cada cop més. La ponent proposa cursets de formació de sis hores (en diuen “càpsules de saber”) per tal d’afrontar aquest tipus de situacions. La vella cançó de sempre. Però ningú no es fixa ni es pronuncia sobre els efectes dels incidents violents sobre el docent, totalment desprotegit. Una gran part de les baixes laborals per estrès, ansietat o depressió actualment provenen d’aquí: el docent rep violència i la resposta del sistema i la xarxa és cap, zero, res. El sistema té tendència a responsabilitzar el docent de la violència rebuda, i en no pocs casos arriba a ser el docent qui rep l’expedient disciplinari, quan no paraules suspicaces.

Les implicacions encara van molt més enllà. Tenim autorització, estem protegits jurídicament a l’hora d’intervenir en una crisi de tipus mental? Per a il·lustrar a què em refereixo posaré dos exemples de la vida real, observats en un centre real, precisament per a intentar argumentar que el Departament està, precisament, fora de la realitat.

Un professor de guàrdia sent una cridòria insòlita en una classe de tercer d’ESO; el rebombori és monumental. Quan entra a mirar què està passant, troba un alumne amb un diagnòstic TEA escanyant la companya de català. L’alumnat es divideix en dos: la part que estimula l’escanyament, tot cofoi, i l’altra part que s’aixeca esgarrifada de la cadira i intenta demanar ajuda. La docent de català ha estat reduïda contra la paret, i un alumne clarament més fort i més cepat l’està, senzillament, escanyant. El docent de guàrdia protegeix la companya i bloca l’alumne. La docent, naturalment, ja no tornarà al centre. Després intenta calmar l’alumne fora de l’aula, al passadís, on intervé un orientador que és psicòleg.

Bé: aturem-nos. Té dret a intervenir aquest docent de guàrdia? Moralment sí, jurídicament no. S’està jugant la feina evitant un acte de violència. Que l’agressor no sigui imputable ni responsable no mitiga el dany: en aquella classe no s’està aprenent res, cada dia hi ha incidents semblants, els docents acaben defugint les classes, demanant baixes, el sistema només reacciona amb paraules buides, quan no amb amenaces. La companya de català té dret a fer la seva feina sense ser escanyada. I el colofó: el mateix docent passa un dia per casualitat pel replà d’aquella classe de tercer, l’alumne de l’altre dia surt corrent de l’aula i es vol llençar pel forat de l’escala. El mateix docent es veu obligat a reduir-lo a terra per salvar-li la vida. Estem realment protegint aquest alumne amb TEA? Li estem garantint els seus drets? L’únic que hem fet és abandonar-lo, i de pas hem abandonat els docents, completament sobrepassats, temerosos i obligats a fer feines que ni saben fer ni haurien, legalment, d’estar fent. La negligència oficial és escandalosa. Si la realitat no és analitzada pel sistema educatiu, no començarem a remuntar mai. Els sermons morals i els esquemes ideals ens estan portant al desastre quotidià.

Ja sabem què es respon a aquestes qüestions: que són casos aïllats, que no n’hi ha per tant, que hi ha massa catastrofisme. Però què li diem a la companya a qui el passat dilluns li van posar un ganivet de llautó al coll? El ganivet era de mentida, tot era una broma, però la por i l’ansietat no li estalvia ningú a la companya. I així cada dia, cada setmana, qui dia passa any empeny…

Però no he acabat encara. La ponent afirma una altra cosa que sona, a priori, molt estimulant, vull dir molt positiva: cal obrir un protocol contra la violència per cada agressió i per cada alumne que en quedi afectat. Això és fermesa! Això és contundència! Ara bé: qui obre aquests protocols? Qui els manté i examina i acaba tancant? Com es podria dur a terme aquest idea en un centre que tingués cinc, deu, quinze incidències cada dia? Quants protocols caldria obrir a la setmana, cada mes, cada any? S’han passejat alguna vegada aquestes persones per un centre real?

I les classes, quan? De sobte, m’assalta una idea diamantina, la clau de tot plegat: és clar, com he pogut no adonar-me’n: és que al docent no se li demana que faci classe, se li demana que obri i gestioni protocols. L’escola s’ha de convertir en una mena de panòptic digital. L’objectiu és la proliferació de pdfs infinits, no l’acompanyament del menor i, ni molt menys, el seu aprenentatge. La gestió de les coses ha substituït la cosa. No hi ha res a ensenyar. Ha de ser això.

Utopies devastadores, plantilla low cost pluriempleada, canvis de mirada; ni una paraula d’aprenentatges, de necessitat de conviure en pau. El sistema o desconeix o nega les condicions reals en què s’han d’enfrontar alumnes i docents cada dia. Qualsevol semblança amb la realitat és pura coincidència. El neoliberalisme mental, o moral, acompanyat de retallades, dogmatismes i ceguesa, ens ha conduït al marasme actual. Convindria escoltar els docents, deixar de culpabilitzar-los, protegir-los eficaçment, i repensar una escola inclusiva que ha desembocat en l’exclusió de tothom.

M’aixeco de la cadira, m’acomiado d’una companya de feina i surto a l’exterior. M’he adonat que necessito sortir al carrer, necessito la porta, necessito aire i llum.

Font: educational EVIDENCE

Drets: Creative Commons