A voltes amb el DUA i l’evidència científica

L’escola no pot limitar-se als interessos de l’estudiant

Llicència Creative Commons

Santiago Herrero

Existeix a la xarxa un article acadèmic que tots els docents d’Espanya haurien de llegir. Es tracta del titulat  Decodificando el Diseño Universal de Aprendizaje: ¿qué evidencia lo respalda?,, de l’inspector i doctor en Ciències de l’Educació Miguel Ángel Tirado Ramos. El que aquí em proposo és resumir el text després d’haver-lo llegit, acostant-l’hi així a més companys i companyes.

L’autor comença explicant-nos que el concepte de “Disseny Universal” va tenir el seu origen en l’arquitectura -per a fer-la accessible- mentre que, com a aplicació a l’ensenyament, va ser conceptualitzat a Boston, en el Centre de Tecnologia Especial Aplicada, on es buscava adaptar eines informàtiques a estudiants amb discapacitat.

El DUA cerca ara fer un pas més enllà en la inclusió, substituint les velles adaptacions curriculars, en les quals el docent procurava individualitzar el currículum a l’alumnat segons les seves necessitats, per una metodologia per a atendre’ls a tots en la seva diversitat.

Es parteix de la idea que cada alumne té la seva forma peculiar d’aprendre (en paraules d’una de les seves defensores, “els estils d’aprenentatge són tan únics i diversos com les pròpies empremtes dactilars”[1]). Per tant, hauria de poder triar la forma en la qual rep la informació (vídeo, text, tàctil…) i la forma en la qual demostra la seva adquisició de coneixements, tot d’acord amb els seus interessos i motivacions. Això, suposadament, activaria diferents zones del cervell (xarxes afectives, de reconeixement…) que coadjuven a l’aprenentatge. Per descomptat, la millor manera de dissenyar les nostres classes d’aquesta polifacètica manera és mitjançant l’ús ingent de les TIC, que són “estrictament necessàries”[2].

Els lectors més espavilats ja hauran trobat una sèrie de peròs a aquesta metodologia que, d’altra banda, és part fonamental de la nostra última llei educativa (LOMLOE). L’autor, que també els percep, ens els desgrana i analitza d’un en un.

Per a començar, i encara que tot docent que es preï tingui clar que presentar la informació de manera diversa facilita la seva comprensió, el DUA i el seu accent en l’elecció individual de l’alumnat segons els seus interessos i manera d’aprendre part d’una hipòtesi ja descartada per la recerca, però que continua sent el neuromite més influent i popular en el món educatiu: el dels estils d’aprenentatge.

Assenyala Miguel Ángel Tirado que les recerques respecte als beneficis del DUA estan, a més, faltes de consistència. Per exemple, no es té en compte en elles variables com el context socioeconòmic de l’alumnat. Tampoc es detallen ni les pautes DUA aplicades ni la metodologia emprada. Per si no fos prou, ningú va pensar que la participació de diferents docents en els grups d’estudi podria alterar els resultats, la qual cosa demostra que ja es creu que el model pedagògic aplicat és, per als discents, molt més rellevant que el mestre i el seu “saber fer”. Tanmateix, elements que els creadors del DUA consideren part del seu nou mètode ja són àmpliament utilitzats pels professors (activació de coneixements previs, correccions qualitatives, buscar la implicació de l’alumnat, ús de l’evocació…), així que, com podríem concedir l’èxit al DUA, si aquestes tècniques no li són exclusives? O, com diu l’autor, “què fa que el DUA sigui DUA, i no una altra cosa?”.

També podria assenyalar-se la intensa fe en la tecnologia que demostra el DUA. Al marge del problema que pugui suposar l’entrada de les Big Tech a l’escola (amb la seva irremeiable mercantilització, ja que, com bé assenyala l’autor, Apple, Google i Microsoft es troben entre els cinc grups de pressió més influents a la UE), diversos estudis assenyalen el perjudici de les pantalles, enfront de la pràctica de la lectura i escriptura en paper, per al desenvolupament de la comprensió lectora. No es tracta de demonitzar a les TIC, però si el DUA ha de ser veritablement universal, i si ha d’anar de bracet de la digitalització, el docent deixarà de tenir poder d’elecció sobre quan emprar i quan no les TIC a l’aula.

Finalment, la recerca també mostra que aprenem a partir del que ja sabem, establint noves connexions, i que la possessió d’un major vocabulari augura un millor rendiment escolar en la immensa majoria dels casos. Atès que no es pot desenvolupar capacitat crítica del no-res, sinó des d’una base de coneixements previs, i atès que l’escola ha de buscar oferir una educació equitativa a la ciutadania independentment de la seva classe social, la idea força DUA que haurien d’oferir-se itineraris curriculars “a la carta” segons els interessos i opcions de l’alumnat no faria sinó aprofundir en les desigualtats culturals de partida. L’escola no pot limitar-se als interessos de l’estudiant, al que com a adolescent li motiva, sinó que ha d’“oferir-li finestres de coneixement que ell no obriria per iniciativa pròpia”.

L’autor d’aquest article es pregunta al final d’aquest, com a professional conscient que és, quin paper hauria de jugar la inspecció davant plantejaments pedagògics tan incerts com el DUA, màximament quan aquests fonamenten tota una llei educativa. I és que el DUA pot ser un enfocament més, però mai l’única alternativa, ja que la recerca encara està per aportar-nos proves concloents de la seva eficàcia.

___

[1] Alba Pastor, C. (2018). El Diseño Universal Para el Aprendizaje: Educación para todos y prácticas de enseñanza inclusivas, Ediciones Morata.

[2] Ibid.

Accés a l’artícle complet de Miguel Ángel Tirado Ramos. En ell trobaran relacionada tota la recerca acadèmica consultada, que per motius d’extensió no hem inclòs aquí.

Font: educational EVIDENCE

Drets: Creative Commons