A on anem? Arribem a la fi de la civilització occidental i de l’economia de mercat “polida”?

Foto:  kalhh – Pixabay

Llicència Creative Commons

Lourdes Viladomiu

Fa temps que em costa entendre què està passant. I, sobretot, per què s’ha estès un sentiment tan profund de neguit a la societat actual. Hi ha qui entra al 2026 amb desconfiança, fins i tot amb por. Altres parlen directament d’un precipici.

Què està passant? Què ens ha allunyat d’aquella visió optimista de la civilització occidental? La de la modernitat, el benestar i el creixement. La civilització que va situar els Estats Units i Europa —amb un petit cercle d’aliats— en una posició de clara supremacia.

Quan explicava desenvolupament econòmic a la UAB, els grans autors de referència transitaven entre l’optimisme dels anys seixanta —quan semblava que tots els països acabarien enlairant-se si superaven etapes— i, posteriorment, la recerca d’ elements culpables per explicar per què alguns quedaven enrere. Superar obstacles era avançar cap al benestar. I aquest benestar es volia universal.

La pregunta clau és: per què la segona meitat del segle XX va funcionar tan bé als països rics? Per què la civilització occidental va assolir aquella posició dominant?

Recorrent al materialisme històric, crec que la resposta —simplificada— és una bona sintonia entre estructura i superestructura. Dit amb paraules més planeres: entre la manera de produir i els valors que organitzaven la societat.

Per estructura entenem la tecnologia i les relacions socials que fan possible la producció. Per superestructura, la ideologia, els valors, les normes, allò que solem anomenar “civilització”.

Després de la Segona Guerra Mundial, la productivitat manufacturera va viure el seu moment d’or. Més cotxes, més neveres, més televisors per hora treballada. L’automatització disparava la producció. Però perquè tot això funcionés calia un Estat capaç de distribuir poder adquisitiu: impostos, Estat del benestar i regulació laboral.

L’Estat del benestar assumia serveis bàsics —educació, sanitat, protecció social— i permetia que les famílies destinessin els ingressos al consum. Les regulacions laborals garantien salaris i drets que convertien els treballadors en consumidors del que produïen.

Aquest model productiu es completava amb el consumisme com a gran eix ideològic. El treball era el centre de la societat perquè permetia consumir. La publicitat creava desig: el cotxe, la casa, l’estil de vida del veí. La incorporació massiva de la dona al mercat laboral —impulsada també per l’ocupació pública— va significar un salt enorme en el consum. Un segon sou ho canviava tot.

La civilització occidental, hereva de valors judeocristians com l’esforç i el treball, va derivar cap a un agnosticisme pràctic: tothom podia participar en la cursa del consum. Amb normes, amb cert respecte, i sense recórrer a formes considerades “no civilitzades”. El mercat era vist com un espai d’oportunitats, i els conflictes socials es suavitzaven amb més intervenció estatal.

La por al comunisme va contribuir a fer una economia de mercat més “polida”, més civilitzada, amb igualtat d’oportunitats creixent —incloses les dones.

I aleshores arribem al segle XXI.

Què ha canviat?
Per què la civilització occidental es polaritza?
Què passa amb la producció i amb les relacions socials?

La visió de l’Estat ha anat derivant fins a concebre’l com un gran dispensador de drets. El progrés s’ha confós amb una expansió gairebé il·limitada del catàleg de drets: a la sanitat, a l’educació, a l’habitatge, a la renda bàsica, a la ciutadania, als drets dels animals, al canvi de gènere, a la protecció davant la violència, als serveis per a tothom. La llista no para de créixer.

Cada grup identitari —dones, persones racialitzades, col·lectius LGTBI— reclama drets addicionals en nom de greuges presents o passats. Proliferen quotes, normatives diferenciades i espais exclusius. Sempre es demana més Estat. Però els drets tenen un cost i qui i com s’ha d’assumir la factura comporta postures polaritzades.

Molts treballadors i empresaris reclamen exactament el contrari: menys Estat, menys impostos, més mercat. Són persones que no perceben cap retorn —ni econòmic, ni social, ni moral— del que aporten. Per a elles, el fort intervencionisme ha erosionat la cultura de l’esforç i ha obert la porta a discursos woke, animalistes o identitaris que, segons aquesta visió, desorienten la societat. Alguns proposen tornar a l’església, al servei militar, a l’escola autoritària i al treball sacrificat. Molts idealitzen el passat i reclamen un autoritarisme que consideren sanejador.

I mentrestant, què ha passat amb la publicitat i el consumisme uniformitzador? Les xarxes socials ho han substituït tot. A través de dades i cookies, van erosionant la privacitat i ens configuren com a individus integrats de tribus enfrontades entre si. La confrontació es filtra en el nostre dia a dia.

En paral·lel, en l’àmbit de l’estructura productiva, la productivitat manufacturera dona pas a la productivitat digital i intangible. Un món difícil de classificar, fins i tot de nomenar: aplicacions, programaris, xats, algoritmes, núvols, cercadors. Un univers sovint invisible.

Aquests intangibles transformen radicalment el treball, la indústria, els serveis i els vincles laborals. El treball deixa de ser el centre del sistema i és substituït per màquines governades per algoritmes. L’algoritme mana en la producció i en la vida quotidiana. I qui el controla aspira no només a controlar la producció, sinó també els valors; és a dir, la pròpia “civilització”. Un control simultani de l’estructura i de la superestructura.

Per als amos de la tecnologia algorítmica —els anomenats tecno-cesaristes— l’Estat del benestar és una nosa. El perceben com una estructura enorme, ineficient i opaca, sense rumb clar: una organització que extreu recursos mitjançant una violència fiscal constant i ofereix poc retorn. Cal un nou Estat al servei de les noves tecnologies.

Per als ideòlegs de la intel·ligència artificial, aquesta tecnologia ens portarà abundància il·limitada i resoldrà tots els problemes. I així, diuen, s’assolirà de nou una coherència entre la manera de produir i una nova “civilització tecnològica global”.

Som en plena transició. I els ajustos històrics no solen ser suaus. La digitalització i la IA necessiten energia, aliments, matèries primeres i intel·ligència humana: exactament els mateixos recursos que van sostenir la revolució industrial. I aquests recursos, aleshores, es van redistribuir a cop de conflictes, guerres, re definicions d’hegemonies i noves formes d’intervenció pública.

Serà la societat actual capaç de fer aquesta transició sense recórrer a la violència?
Aquesta és la gran incògnita. Potser tindrà raó aquell guru de la IA que afirma que el gran repte del futur és aprendre a conviure sense violència. I sembla que tenim molt a aprendre: potser la “civilització occidental” no va ser una escola adequada.

Font: educational EVIDENCE

Drets: Creative Commons