Despotisme acadèmic: la revolució educativa incompleta

Imatge generada mitjançant IA

Llicència Creative Commons

Oriol Corcoll Arias

En algunes de les escoles que encara avui es podrien etiquetar com a “bones” a nivell internacional —i cal dir-ho sense ironia: aquelles que realment s’ho creuen, que han construït una pedagogia seriosa i que formen mestres per nodrir curiositat, no per administrar continguts— el perfil de l’aprenent és explícit: curiositat sempre al davant, coratge enfront de la incertesa, aprendre a no ser governat intel·lectualment.

No deixa de ser estrany quan es posa aquesta escena al costat de l’experiència escolar pública a Catalunya —aquella que tothom critica. Però la sensació encara és més inquietant quan es contrasta amb l’experiència universitària general: un conjunt de gatekeepers que castiguen exactament les disposicions que l’escola havia identificat com a millors. I no es tracta d’una ruptura violent o d’un tall net. El que fan és més fi i més efectiu: administren càstig i desincentiu fins que l’adult aprèn a convertir la curiositat en prudència, el risc en silenci, i l’exploració en una imitació segura del cànon. Cal reconèixer el problema: hi ha docents de batalla, autèntics partisans educatius, perdent temps i força —lluitant amb les armes de la Il·lustració mentre a la rereguarda la universitat ja ha pactat amb el despotisme. Cal, doncs, derrotar l’acadèmic-minotaure: aquell que, des de la negror pestilent del laberint estructural, destrueix la fresca innocència del curiós.

Quan el rigor esdevé despotisme

La paradoxa és que la universitat hauria de ser el lloc natural on aquest subjecte salvador ple de curiositat per l’aprenentatge rep les eines i l’espai per desplegar-se plenament, per saber-se llum. El canvi social seria així segur! Però sovint l’academia opera com una forma de “despotisme il·lustrat” adaptat al coneixement: tot per la raó, però sense els qui aprenen. La fórmula clàssica ho captura amb crueltat: “Everything for the people, nothing by the people”. Traducció al campus: “volem excel·lència, innovació i pensament crític… però no un lliure decidir què és innovació; ni interpretacions externes a la gramàtica del rigor; ni propostes per al reforç del marc.” Fet i fet, només és marc el que permet mantenir posicions i salaris. Cal preguntar-se: en quin moment i per quina raó es torna la noble determinació a la curiositat en una amenaça? La resposta és incòmoda però clara: uns tenen feina ensenyant cap al futur; els altres, mantenint el passat intacte. I una cosa nega l’altra. Hi ha, doncs, una separació irreconciliable entre l’escola i la universitat?

Gatekeeping i inversió de valors

Parlar de gatekeepers en l’entorn acadèmic és referir-se a coses molt concretes: revisió per parells, comitès, tribunals, avaluacions, cultura de criteris implícits. I això està estudiat. La recerca sobre peer review mostra que sovint s’assumeix la seva eficàcia més del que es demostra amb dades àmplies, i discuteix errors d’omissió —innovacions rebutjades— i altres disfuncions del filtre.

Estudis mostren que la revisió tendeix a afavorir recerca quan està ben situada dins la literatura existent. És a dir: s’incentiva “exploració”… però del que ja s’ha explorat. La novetat que no parla l’idioma del cànon és percebuda com a perill, no com a coneixement. Això és extracció de plusvàlua intel·lectual: l’escola produeix estudiants crítics i curiosos, i la universitat s’apropia del prestigi d’haver-los format mentre els neutralitza perquè no alterin l’ordre.

Aquí és on la intuïció es torna diagnòstic, on tot allò pel qual es lluita a les aules, al carrer i als sindicats és arrabassat. La curiositat —virtut escolar— a la universitat és llegida com “dispersió” o “manca de focus”. El risc —virtut escolar— és llegit com “imprudència” o “massa ambició”. El canvi de marc —virtut inquiry— és llegit com “falta de rigor” o “no pertinença disciplinària”. I la dialèctica i obertura són llegides com “no tenir una narrativa coherent”.

La recerca mostra la “tensió essencial” entre la demanda professional de productivitat i l’impuls cap a innovació arriscada: les estratègies d’alt risc tendeixen a ser menys prevalents i més sovint ignorades, tot i que poden donar impactes extraordinaris. Equips petits tendeixen a fer recerca més “disruptiva”, mentre que equips grans tendeixen a “desenvolupar” idees existents. Traducció institucional: els entorns que premien seguretat i escala tendeixen a desincentivar el tipus de disrupció que l’inquiry promet.

Victòria escolar, derrota universitària

Aquest és l’element més urgent i dolorós: hi ha activisme, innovació i compromís pedagògic a les etapes inicials, prou s’està veient des de fa temps, però el circuit s’interromp quan arriba el moment de certificació i reproducció. A qui se li acudiria podar —amb dos dits de front— el branquilló quan la llavor just germina? Es pretén conquerir la Il·lustració a l’aula, però es deixa intacte el despotisme al centre de poder.

Això no és només injust; és ineficient històricament. Perquè si el món exigeix, de manera asimptòtica, més capacitat d’interpretar incertesa, més complexitat, més transdisciplinaritat, no es pot permetre que la institució que concentra el capital simbòlic del coneixement funcioni com un mecanisme de domesticació.

Revolució

Però primer cal dir-ho sense embuts: és imperatiu entendre que mentre al nivell inferior els professors s’esbatussen, els acadèmics s’ho miren encantats, disfrutant del misdirection. El truc és perfecte: tothom mira l’aula revolucionària i ningú veu la institució que després la desactiva.

Tot plegat exigeix alguna cosa més radical: un dret institucional al risc, a l’ambició. Sense un dret a equivocar-se amb arguments, la curiositat és mera propaganda. Postureig. Freire ho clava: l’educació alliberadora són “actes de cognició”, no transferències d’informació. Però si es volen actes de cognició reals, cal avaluar trajectòries, no només productes. El sistema ha de premiar iteració: com i per què es canvia d’hipòtesi, com es gestiona incertesa, com es fa explícit el camí, no només si la conclusió agrada al tribunal.

No s’ha acabat

En definitiva, qualsevol persona que lluiti per una educació primària de qualitat ha de, simultàniament, exigir garanties que tot allò conquerit a l’aula no serà arrabassat al campus. Sense aquesta coherència institucional, l’activisme pedagògic es converteix en aire. La lluita és i serà incompleta mentre no es connecti el que s’ensenya —curiositat i risc— amb el que es recompensa —conformitat i prudència. L’única revolució que val és la integral: del currículum infantil fins als mecanismes de reproducció acadèmica. Cal una imatge nova per a aquesta revolució: no la Llibertat guiant al poble amb la bandera tricolor, sinó el Coneixement guiant al docent —amb els llibres oberts, les disciplines com a ponts, i la institució que finalment reconeix que serveix per orientar, no per expulsar. I llavors sí: la curiositat genuina deixarà de ser un eslògan a la hashtag i es convertirà en una forma de vida intel·lectual amb futur, una via real per al canvi social.

Font: educational EVIDENCE

Drets: Creative Commons