Buscant en el bagul dels records… John Dewey i la pedagogia “progressista”

John Dewey en la Universitat de Chicago en 1902. / Wikimedia

Llicència Creative Commons

Felipe J. de Vicente Algueró

No fóra exagerat dir que una gran majoria de l’opinió pública (i no diguem dels docents) està d’acord que l’educació està malament. Fins i tot els que pensen que gaudeix de bona salut no deuen estar-ne tan segurs, car no deixen de clamar que els docents necessiten més formació i que el dèficit d’aquesta formació és la causa dels mals de l’educació, i mai no, per descomptat, les idees que sustenten els canvis educatius de les darreres dècades.

Quan es va fotre el Perú? L’arxiconeguda frase de Zabalita a la cantina de La Catedral es pot mutar: Quan es va fotre l’educació a Espanya? (Nota per a postlogsians: la frase està treta de Conversación en la Catedral, de Mario Vargas Llosa, sí, la fugaç parella d’Isabel Presley, a més d’un excel·lent novel·lista). Les cosa va començar a mesura que van anar entrant les idees constructivistes. Aquestes idees, mal assimilades pels pedagogs seixanta-vuitistes, van acabar plasmant-se en el que es va anomenar la “reforma educativa”, fonament de la Llei Orgànica d’Ordenació General del Sistema Educatiu (LOGSE, 1990).

El primer patriarca va ser Jean Piaget (1896-1980). A Espanya va ser molt admirat, sobretot a Catalunya. La Universitat de Barcelona el va nomenar doctor Honoris Causa quan ja era un ancià venerable. Piaget va ser un gran científic, un psicòleg de primera. Per això dubto molt que hagués acceptat de grat ser anomenat pedagog, fins i tot psicopedagog. Els seus estudis científics sobre els estadis evolutius de la intel·ligència continuen sent vàlids. Piaget no es va interessar específicament per l’educació, va ser professor universitari de Psicologia. A més, la seva teoria de «l’assimilació» com a primera fase del processament mental de la informació no menysprea la memòria, al contrari, la valora i no menysté el coneixement teòric, de conceptes o de dades, com a part del procés de desenvolupament intel·lectual.

Una altra cosa va ser l’aplicació de les seves idees a l’educació. I aquí ja hi intervenen els pedagogs o els psicopedagogs. Per exemple, Lev Vigotski (1896-1933), metge i després pedagog soviètic. A l’URSS va ser professor i animador d’un Institut Pedagògic i el 1926 va publicar la seva obra més coneguda: Psicologia Pedagògica. Ja han nascut els psicopedagogs. A Vigotski se’l considera més directament el pare del constructivisme, tot deixant Piaget com el vell patriarca (malgrat que eren de la mateixa edat). Però el més influent dels constructivistes va ser David Ausubel (1918-2008), que se separa una mica de Piaget i desenvolupa les idees principals del constructivisme en un estil assequible. Tot i que era psicòleg de formació, la seva activitat docent es va referir sempre a la Psicologia de l’Educació, és a dir, la Psicopedagogia.

Ausubel es mou en el context nord-americà de la psicologia de l’educació o de la pedagogia. I en aquest camp, la personalitat més influent i precursor del constructivisme va ser John Dewey (1859-1952), gran divulgador de moltes de les idees pedagògiques que han arribat fins a la més recòndita aula espanyola. Dewey va ser pedagog pota negra, catedràtic de Pedagogia a Chicago i a altres ciutats. El 1896 va obrir a aquella ciutat una Escola Experimental per a dur a la pràctica les seves idees pedagògiques. Va ser també filòsof (encara que la seva concepció de la Filosofia és més que discutible), va connectar bé amb el pragmatisme de la societat nord-americana i va ser un gran defensor de la democràcia, per a la qual l’educació ha de ser un instrument que la faciliti i la perpetuï. Per això va ser molt llegit i, també, ben aviat traduït a l’espanyol (la primera vegada el 1926). La majoria de les seves obres estan traduïdes al castellà i publicades a la dècada dels anys 40-50. Així que hi va haver força temps per a la difusió i l’assimilació de les seves idees a Espanya.

Dewey és el pedagog perfecte, el sant patró dels pedagogs. La filosofia ha d’estar al servei de la Pedagogia. Per això rebutja totalment la filosofia especulativa. Grans pensadors com Aristòtil, Sant Tomàs o Kant, fins i tot Marx, no serveixen per a res. Dewey és un empirista pur, naturalista i pragmatista convençut. Tota la filosofia, i també la filosofia de l’educació, ha de ser empírica; és a dir, s’ha de sotmetre a la investigació experimental pròpia de les ciències empíriques.

Des d’aquest punt de partida, qualsevol metodologia didàctica o qualsevol recurs pedagògic s’ha de fonamentar en resultats obtinguts per les proves empíriques. D’aquí la seva afició per les escoles experimentals, per un ensenyament experimental en què la simple transmissió de coneixements no serveix. Dewey identifica l’educació amb el mateix procés de la vida i ens la descriu com una reconstrucció ininterrompuda de les pròpies experiències, de manera que el coneixement és un progressiu aprofundir en les experiències i en el seu significat. Ens diu que l’educació s’acreix «mitjançant les experiències, gràcies a elles i per al seu perfeccionament».

L’educació consisteix sobretot a estimular la capacitat d’indagació de l’alumne, desenvolupar allò que avui anomenem “competències” i “actituds”. Paraules textuals de Dewey: “Ja no es tracta que la ment de l’alumne es limiti a estudiar o aprendre, sinó que faci coses que demana la situació [preestablerta per al cas] i que donin per resultat l’aprenentatge. El mètode magisterial consisteix a determinar aquelles condicions que estimulen l’activitat autoeducativa de l’alumne, o sigui, de l’aprenentatge i a cooperar en les activitats dels deixebles de manera que acabin aprenent” (Citat per Francisco Omar, John Dewey: Filosofia i Exigències de l’Educació, Revista de Educación i Pedagogía, 12 i 13).  Si observeu les dues paraules que he subratllat: no ens sona això de «situació» i «aprenentatge»?

Més que no pas l’aprenentatge de conceptes purs, el més important és  l’aprenentatge de destreses. Per això l’interès de Dewey per introduir a l’educació l’aprenentatge mitjançant la pròpia indagació o resolució de problemes. El docent no és res més que un guia per a fomentar les destreses de cada alumne. El procés d’ensenyament mai no es basa en la lliçó magistral, ha de ser col·laboratiu. El mestre no ha d’impedir que l’alumne faci el que consideri que és correcte, tot i que ell, com a mestre, sàpiga que és erroni; Dewey considera que és un dret que l’alumne té i que cal respectar, és el dret que cadascú s’equivoqui per ell mateix.

El mètode pedagògic deweià es pot resumir en aquest text:

“Que l’alumne se situï veritablement en la seva experiència; és a dir, que hi hagi una activitat contínua que l’atregui per ella mateixa; en segon lloc, que aquesta situació origini un problema autèntic capaç d’estimular el raonament; en tercer lloc, que l’alumne posseeixi les dades i faci les observacions pertinents per afrontar el problema; en quart lloc, que se li suggereixin solucions que ell haurà de desenvolupar o estructurar ordenadament i, en cinquè lloc, que se li subministrin oportunitats i ocasions de provar les seves idees aplicant-les, aclarint-ne el contingut i descobrint-ne la validesa ell mateix”. (Francisco Ornar, ibídem)

Per descomptat, un currículum estructurat i normatiu ha de ser eliminat. Això diu Dewey: “Entre el nen i el currículum qui se subordina a qui? el currículum ha de subordinar-se al nen: són les seves aptituds les que cal enfortir, són les seves habilitats les que s’han d’exercitar, són les seves actituds del moment les que han de trobar realització” (J. Dewey, El nen i el currículum, 1902).

A més de les destreses i habilitats, les actituds formen part important de l’ideari pedagògic de Dewey. Probablement va ser el primer pedagog que va introduir les actituds com a part del procés d’ensenyament o aprenentatge. No hi ha currículum que mereixi aquest nom que no insereixi el catàleg d’actituds a formar i, allò que és més difícil, avaluar. L’escola ha de formar bons ciutadans per a la democràcia, una democràcia encara imperfecta (la nord-americana de la seva època), per això l’escola la pot millorar.

L’educació moral, basada en valors pràctics, ha de ser part fonamental de l’escola. Crida l’atenció l’elogi que fa Dewey de l’èxit: “podem concloure amb seguretat que les coses estarien molt millor si hi hagués més gent que s’interessés a consciència per a triomfar en les coses exteriors” (Theory of the Moral Life, Nova York, 1960, p. 50). Les actituds que Dewey proposa són les més adequades per formar ciutadans per a la democràcia participativa que amb gran afany defensa. Vegem-ne la llista: rectitud, fidelitat a la llei, tolerància, solidaritat i benevolència (Democràcia i Educació, traducció espanyola 1960). Dewey va ser un liberal en el sentit nord-americà del terme. Per a l’època era un “progressista” i se’l considera el pare de la “Pedagogia progressista”. L’escola és, per a ell, un mitjà de transformació social. A la seva Escola Experimental es fomentava el debat i la participació dels alumnes, que intervenien en la selecció dels seus projectes.

Quan s’analitzen els supòsits pedagògics de l’anomenada reforma educativa espanyola, és fàcil veure-hi el rerefons deweià. Fins i tot alguns dels conceptes utilitzats semblen extrets dels llibres de Dewey, que van ser utilitzats a les Facultats de Lletres (on Pedagogia n’era una especialitat) com a textos canònics. Es pot dir, en cert sentit, que la Pedagogia aconsegueix amb Dewey un estat acadèmic de rang superior, separant-se de la Psicologia per a independitzar-se com a “ciència” independent.

Una nota final: Dewey va ser tota la vida un professor universitari. Però no cal negar-li que tenia experiència amb nens: va tenir sis fills de la seva primera dona. Anys després d’enviudar, i amb 84 anys es va tornar a casar i va adoptar dos nens. Vuit fills en total. A més, va dirigir durant uns anys l’Escola Experimental de Chicago creada per ell. La base de l’ensenyament en aquesta escola era el que avui anomenem “ensenyament per projectes”. Val la pena reproduir el mètode de l’escola:

“Els alumnes, dividits en onze grups d’edat, duien a terme diversos projectes centrats en diferents professions històriques o contemporànies. Els més petits (de 4 a 5 anys) realitzaven activitats que ja coneixien de  llurs llars i entorn: cuina, costura, fusteria. Els de 6 anys construïen una granja de fusta, plantaven blat i cotó, el transformaven i venien la seva producció al mercat. Els nens de 7 anys estudiaven la vida prehistòrica amb coves que havien construït ells mateixos, i els de 8 anys centraven la seva atenció en la tasca dels navegants fenicis i dels aventurers posteriors, com Marco Polo, Colom, Magallanes i Robinson Crusoe. La  història i la geografia locals centraven l’atenció dels nens de 9 anys, i els de 10 estudiaven la història colonial mitjançant la construcció d’una còpia d’una habitació de l’època dels pioners. El treball dels grups de nens de més edat se centrava menys estrictament en períodes històrics particulars (tot i que la història seguia sent part important dels seus estudis) i més en els experiments científics d’anatomia, electromagnetisme, economia política i fotografia” (Robert B. Westbrook, John Dewey, 1859-1952 XXIII, 1993).

No sé si Dewey va fer servir mai l’expressió “ensenyament per projectes”, però sens dubte hi estaria encantat. La seva Escola Experimental va fracassar i es va tancar. El 1904 van sorgir problemes interns que van fer dimitir a Dewey, que va buscar nou acomodament amb una altra càtedra a la Universitat de Columbia. Mai més no va intentar crear una altra escola experimental. Tot i que les idees de Dewey no van quallar gaire a les escoles nord-americanes, les seves propostes van ser objecte de fortes crítiques en considerar-lo responsable de la penosa situació de l’educació nord-americana, sobretot després que els russos s’avancessin a la carrera espacial. A les escoles soviètiques s’ensenyaven coneixements amb mètodes més tradicionals. Els experiments pedagògics van quedar al bagul dels records fins que van emergir a casa nostra. Mai unes idees tan ràncies van ser defensades tan entusiàsticament com a Catalunya i presentades com a “progressistes” o la “nova pedagogia”. I fins i tot hi ha gent que se les creu. I, si no, que ho preguntin a la Fundació Bofill.

Font: educational EVIDENCE

Drets: Creative Commons