Personalitzar, classificar, vendre

Multiplicar etiquetes a l’escola pot donar sensació d’inclusió, però en realitat fomenta l’aïllament. / Imatge creada per IA.

LA GRAN ESTAFA. Secció d’opinió a càrrec de David Cerdá

Llicència Creative Commons

David Cerdá

Està trucant a la porta de l’escola la moda PAS: una reelaboració atractiva per a pares i centres ansiosos d’etiquetes que facin especials els qui les porten, cosa que, lluny d’enfortir els nens, els reclou en la fragilitat i erosiona la missió integradora de l’educació.

Suposo que vostè ja deu saber què és un nen o un adult PAS. El terme «Persones Altament Sensibles» el va llançar als anys noranta la psicòloga nord-americana Elaine Aron, que va decidir batejar amb una etiqueta gairebé de manual d’autoajuda aquells que, bàsicament, senten les coses més fortament que la mitjana. El va presentar com un tret de personalitat legítim, tot i que a molts ens soni més aviat com una justificació elegant per al drama quotidià. D’aleshores ençà, el concepte ha tingut un cert recorregut; esgotat el victimista «el meu nen TDAH» —del qual fa temps que vam travessar la barrera del sobrediagnòstic—, i periclitat allò d’adduir que «el meu nen és d’Altes Capacitats», arriba ara el «sóc PAS i el meu fill ho ha heretat», font de consol-justificació per a una infinitat de disfuncions associades al caràcter. Ningú nega que hi hagi gent més sensible que una altra, i que calgui fer espai per a les reaccions humanes dispars; el que diem és que el terme, transformat en «condició», és sospitosament elàstic, igualment útil per a vendre llibres que per a suavitzar diagnòstics seriosos; més proper al màrqueting emocional que no pas a una categoria científica sòlida.

La polèmica amb Elaine Aron i les persones altament sensibles (PAS) rau, sobretot, en la base científica del concepte. Aron va presentar el 1996 The Highly Sensitive Person, on descriu l’alta sensibilitat com un tret temperamental heretat que afecta el 15-20% de la població. El problema és que gran part de les seves investigacions se sustenten en qüestionaris d’autoinforme dissenyats per la pròpia autora (Higly Sensitive Person Scale) amb validacions discutides i un marge molt ampli d’interpretació. Molts psicòlegs assenyalen que el tret sembla un collage entre neuroticisme, ansietat social i alta empatia, tots tres suficientment estudiats en psicologia de la personalitat. A més, tot i que alguns estudis de neuro-imatge apunten cap a diferències pel que fa a l’activació cerebral a «aquestes personalitats» (mai no havien estat més necessàries unes cometes), l’evidència continua sent limitada i fragmentària, i els estudis que tracten de donar-li suport, poc replicables. Més que una troballa revolucionària sembla una brillant reelaboració emocional, venuda amb èxit al mercat del benestar, però amb peus de fang al terreny científic.

No cal ni dir que res d’això no ha importat aquells que sempre ens volen vendre coses que no necessitem. L’ínclit Álvaro Bilbao, tostemps l’aguait, ens parla amb tota naturalitat dels NAS (Nens Altament Sensibles); diverses entitats que orbiten el mercat educatiu juguen amb la idea per tal d’oferir consultes mentre demanen adaptacions a les escoles (s’ho imaginen, mentre que a molts col·legis i instituts no en tenen ni per a l’aire condicionat?), i ja hi ha, per descomptat, una associació nacional de l’assumpte, PAS Espanya, que, a més de psicopatologitzar la cosa (“Per què ser NAS es confon amb altres trastorns”), ens obsequia amb una carretada d’obvietats i suggereix que aquests nois són més «intuïtius, reflexius i creatius» i que «alguns evolucionen per arribar a ser bons esportistes o grans músics» (cosa que, per descomptat, es pot dir de qualsevol persona).

Aquesta fascinació per les PAS a l’escola encaixa massa bé amb aquesta pulsió tan humana —i tan perillosa— de creure’s especial, i encara més de convèncer-se que el nostre fill ho és. Etiquetar l’alumne com a «altament sensible» satisfà aquesta vanitat paterna que converteix qualsevol llàgrima en un senyal de genialitat que emergeix. A la pràctica, aquesta il·lusió no enforteix el nen: l’atrapa en un pedestal fràgil, on la mínima frustració s’interpreta com a injustícia envers la seva condició, en comptes d’una oportunitat de madurar. L’educació reglada, sense negar les diferències individuals, no es pot rendir al culte de la raresa: la seva missió és guiar el noi cap a l’experiència comuna de ser «un més», perquè només en el frec a frec amb la igualtat s’aprèn a conviure. La vitrina exclusiva del «nen especial» ens allunya dels projectes profunds i col·lectius; i no cal dir que aquest enfocament no priva ningú de l’oportunitat futura que les seves capacitats creatives, sensibles, artístiques, emergeixin: li ofereixen un fons comú de civilitat i un nucli de no excepcionalitat des d’on viure i crear en plenitud les seves excepcionalitats.

Hem de fer lloc a allò particular a l’aula; però no necessitem més subclassificacions que etiquetin els nois i fragmentin encara més aquesta societat nostra, cada cop menys comunitat i cada cop més un mosaic de tribus dissenyades per al mercat. Com ens adverteix Zygmunt Bauman en Modernitat líquida, «com més es desintegra la societat en fragments individuals, més vulnerable és a les forces que la manipulen»; això és el que estem propiciant. Multiplicar etiquetes a l’escola pot donar sensació d’inclusió, però en realitat fomenta l’aïllament i obre la porta a una situació en què cada nen es percebi com a microgrup. L’educació hauria de ser el contrari: un lloc on aprendre que les diferències enriqueixen, sí, però que una interpersonalitat sana i una polis crítica i valenta és imprescindible perquè abundi la vida bona.

Font: educational EVIDENCE

Drets: Creative Commons