La protecció de dades del professorat en l’era Google: una qüestió de sobirania digital

Foto: Gerd Altmann – Pixabay

Llicència Creative Commons

Jordi Collado

En pocs anys, el Departament d’Educació de Catalunya ha promogut l’ús generalitzat de Google Workspace for Education als centres públics mitjançant la xarxa XTEC. Gmail, Drive, Classroom i Meet s’han presentat com a eines per modernitzar la gestió educativa i millorar la comunicació amb alumnat i famílies.

Tanmateix, aquesta transformació comporta conseqüències que van més enllà de la comoditat i l’eficiència. El professorat —que treballa, comunica i emmagatzema documents dins l’ecosistema de Google— genera un volum elevat de dades personals i professionals gestionades per una corporació privada. Això obre interrogants sobre la privacitat, la confidencialitat i la sobirania informacional del col·lectiu docent.

Segons el Reglament General de Protecció de Dades (UE 2016/679), Google actua com a “encarregat del tractament” per acord amb el Departament. Tot i això, la dependència d’una empresa amb interessos comercials globals i seu fora de la Unió Europea és estructural. Aquest model impacta també en el benestar laboral: pot generar sensació de vigilància, estrès tecnològic i una dilució dels límits entre vida laboral i personal. A més, accentua la bretxa digital entre docents segons la seva competència tecnològica.

Com recorda Cecília Bayo en una entrevista a Xarxanet (2023), “ensenyar a l’escola que hi ha maneres diverses d’entendre les tecnologies és essencial”.

Des de l’Ajuntament de Barcelona, Arnau Monterde, director d’Innovació Democràtica, defensa una transformació digital “oberta, col·laborativa i amb control públic efectiu” (Conferència 4D, 2024). Iniciatives com el projecte Digital i Democràtic —impulsat amb Xnet i diverses escoles— demostren que és possible treballar amb tecnologies lliures com Nextcloud, Moodle o BigBlueButton sense dependre de Google.

Aquest model es basa en tres principis clau: transparència i sobirania tecnològica; ús de programari lliure i dades sota control públic; i participació de la comunitat educativa en el disseny de les eines. Des d’Xnet, es destaca la necessitat de garantir la neutralitat de la xarxa, la protecció de dades i la inviolabilitat de les comunicacions, així com l’auditabilitat dels algoritmes i la transparència dels sistemes automatitzats. Segons aquesta organització, la lluita per la sobirania digital és també una lluita per la democràcia i pels drets civils en l’era digital.

El Pla d’Educació Digital de Catalunya (PEDC), impulsat per la Direcció General d’Innovació, Digitalització i Currículum, s’ha presentat com una aposta per la modernització tecnològica del sistema educatiu.

Un altre col·lectiu que exemplifica les tensions internes d’aquesta transformació digital és el de les coordinacions digitals dels centres públics. El grup Coordinació Digital de Catalunya en Lluita denuncia que la massificació de dispositius, plataformes i projectes digitals no ha anat acompanyada del reconeixement, el temps ni els recursos necessaris per gestionar-los. Segons el seu manifest, la manca de suport tècnic i la sobrecàrrega de tasques posen en risc la qualitat pedagògica i accentuen la bretxa entre centres. Aquesta situació revela una paradoxa: mentre s’inverteixen milions en infraestructures i serveis externs, les condicions de qui ha de sostenir la digitalització sovint resten menystingudes.

Aquest malestar coincideix amb les denúncies que recull el reportatge d’OCTUVRE (2023) —“Digitalització educativa: el negoci d’educar amb dades”—, que exposa com el PEDC ha destinat centenars de milions d’euros, bona part provinents dels fons Next Generation, a projectes i contractes amb grans empreses tecnològiques, sense garantir un control públic efectiu ni la participació real del professorat.

L’informe d’OCTUVRE recull testimonis de docents i coordinadors digitals que alerten de la manca de debat pedagògic, de la poca transparència en la selecció de proveïdors i de la dependència creixent de plataformes privades. La digitalització, una vegada més, s’ha entès com una qüestió d’infraestructura, i no com un debat sobre sobirania i drets digitals.

Exemples d’altres territoris mostren que hi ha camins alternatius. A Dinamarca, la migració gradual de Windows/Office a Linux/LibreOffice ha permès reduir la dependència de corporacions externes i garantir sobirania digital. El projecte EducaMadrid ofereix serveis de correu, núvol i aula virtual gestionats per la pròpia comunitat educativa, respectuosos amb la privacitat. I, a casa nostra, el sindicat de professors Secundària Info impulsa una aplicació gratuïta que ofereix recursos al professorat sense recollir dades personals.

Aquests exemples demostren que és possible garantir seguretat, transparència i sobirania digital en l’educació pública. L’experiència catalana, en canvi, evidencia una digitalització imposada, sovint sense debat públic ni avaluació d’alternatives.

Per a revertir aquesta situació cal apostar per programari lliure i serveis públics digitals, oferir formació crítica del professorat en privacitat i sobirania tecnològica, garantir transparència en les contractacions i participació dels docents, i establir finançament estable per a projectes digitals propis.

La sobirania digital és també sobirania laboral i institucional. No es tracta només de decidir amb quines eines treballem, sinó de qui en defineix l’ús, qui en pateix les conseqüències i qui en rep els beneficis. Integrar aquesta dimensió humana i professional és essencial per construir una digitalització educativa ètica, democràtica i sostenible, on la protecció de dades, el reconeixement del professorat i el control públic de la tecnologia avancin conjuntament.

A més, aquesta manca de sobirania digital no només afecta l’ús d’aplicacions com Google Workspace, sinó que s’estén també a altres àmbits de la gestió educativa, com l’ús creixent de dades biomètriques per al control de presència del professorat —una pràctica que planteja greus interrogants legals i ètics i que analitzarem en el proper article.

Com advertia George Orwell, “qui controla el passat controla el futur; qui controla el present controla el passat”. En l’era digital, qui controla les dades —i, per tant, la informació— també condiciona el futur de la nostra educació. La sobirania digital, lluny de ser un luxe tecnològic, és una qüestió de llibertat col·lectiva.

Referències:

Xnet (2023). Neutralitat de la xarxa. https://xnet-x.net/ca/eix/neutralitat-de-la-xarxa/
Xnet (2023). Institucions que digitalitzin democràticament. https://xnet-x.net/ca/institucions-que-digitalitzin-democraticament/
Udinmwen, E. (2025). Sobirania digital o desastre digital? Yahoo Tech.
Monterde, A. (2024). Conferència 4D: Digitalització Democràtica i Drets Digitals. Ajuntament de Barcelona.
EducaMadrid (2025). Portal institucional. https://www.educa2.madrid.org/educamadrid/
Bayo, C. (2023). Ensenyar a l’escola que hi ha maneres diverses d’entendre les tecnologies. Xarxanet.
App Secundària Info. https://www.appbrain.com/app/secund%C3%A0ria-info/info.secundaria.android.secundariainfo
BigBlueButton. https://bigbluebutton.org/

Coordinació Digital de Catalunya en Lluita (2025): Manifest per al reconeixement de la coordinació digital dels centres públics. https://www.cdcenlluita.com
OCTUVRE (2023). Digitalització educativa: el negoci d’educar amb dades. https://mailchi.mp/octuvre/digitalitzacio

Font: educational EVIDENCE

Drets: Creative Commons